Després de realitzar diversos curtmetratges i codirigir el documental “Rumba Tres. De ida y vuelta” (2016), David Casademunt (Barcelona, 1984) signa el seu primer llargmetratge de ficció, “El páramo”, produït i estrenat per Netflix. Protagonitzat per Inma Cuesta, Roberto Álamo i el petit Asier Flores, narra l’angoixant història d’una mare i el seu fill que es queden sols a una cabanya, després de la inesperada marxa del pare. Armats, però morts de por, es defensen d’una presumpta amenaça externa, mentre lluiten per a no perdre el seny. Parlem amb el cineasta sobre el seu film, sobre cinema de terror i sobre Mel Gibson.

Quants anys portaves darrere d’“El páramo”, i com va evolucionar el projecte? Com es va fer gran?

Entre la primera paraula que vaig escriure d’“El páramo” i el primer dia de rodatge van passar sis anys i mig. A l’agost del 2014, amb 29 anys, em trobo “Braveheart” (1995) fent zàping a la tele. És la meva pel·li preferida, la que vaig veure amb 11 anys i em va trastocar. Llavors vaig pensar: “Nano, has de lluitar perquè la teva primera pel·lícula comparteixi algun ingredient amb la mena de cinema que representa el film de Mel Gibson”. Al principi de “Braveheart”, a William Wallace li maten el pare i el germà, i ell es queda sol a la cabanya. Per sort, arriba el seu oncle, que se l’emporta i creix amb ell. En aquest moment, em vaig preguntar: “I si no hagués arribat aquest oncle? I si s’hagués quedat aïllat enmig de les muntanyes? El nen s’hauria tornat boig, en un entorn tan hostil”. Aquesta imatge em va il·luminar: em molaria parlar de la solitud i de la depressió, amb uns codis estètics semblants als de “Braveheart”. Vaig fer un primer esborrany d’“El páramo”, que no era de terror, sinó que era un drama. A partir de l’entrada de Martí Lucas i Fran Menchón en el guió, molt ràpidament ens vam adonar que, pels temes que volíem tractar, necessitàvem l’ajuda del terror. Els cinc següents anys vam estar escrivint una pel·li de terror que té contacte amb el drama, les emocions i el suspens.

Però el projecte continuava evolucionant.

Sí, continuava mutant perquè vàrem començar a enviar-lo a workshops i tallers de desenvolupament, i vàrem tenir la sort que ens ho van seleccionar en alguns d’ells. Allà vàrem rebre les opinions de molts analistes de guions. I, finalment, al juliol del 2019, es va fer la llum, i la productora Rodar y Rodar es va interessar per nosaltres. Es van enamorar del projecte. I amb Joaquín Padró i Mar Targarona va ser súper fàcil arribar a Netflix. Però va arribar la pandèmia, i es va retardar l’inici del rodatge. Set mesos després, vàrem començar a filmar.

I aquest canvi de títol, de “La bestia” inicial a aquest “El páramo” definitiu?

La raó és tan senzilla com que Netflix ja tenia un altre llargmetratge que es deia “La bestia”, i no pot haver-hi a la plataforma dues pel·lícules amb el mateix títol, perquè és una mala estratègia de màrqueting.

Et va costar molt que et diguessin que sí Inma Cuesta i Roberto Álamo?

No va costar gens. Ens van dir que sí a la primera. I això que a Roberto no li agraden massa les històries de terror, però aquesta l’atreia perquè el terror serveix per parlar de drames interns. I això li va seduir.

On vau rodar? Imagino que amb molt de fred i vent. Això va provocar que alguns dies no poguéssiu treballar?

Vàrem rodar a Terol, a la població de Blancas, a un erm. Vàrem reconstruir una paridora, que és on es refugien les ovelles, perquè fos la casa que es veu a la pel·lícula. Vàrem tenir molt de fred i molt vent. Patíem per si el petit Asier Flores sortia volant! A sobre, dues setmanes abans havia passat el Filomena per allà. Les condicions climatològiques eren salvatges, però vàrem poder rodar-ho tot perquè no va ploure ni un sol dia.

Per cert, com se li explica a un xaval com l’Asier que tot és ficció, que aquestes escenes de terror que ha d’interpretar no són reals, perquè no s’espanti?

Asier és un nen molt adult, molt intel·ligent. Fins i tot és més adult que nen. Als seus 11 anys, m’al·lucinava la maduresa que demostrava quan nosaltres li explicàvem de què anava realment l’escena. Moltes vegades, ell se’ns avançava i ens ho explicava a nosaltres (riu). En realitat, l’Asier va haver de fer un esforç interpretatiu per a infantilitzar-se. El seu personatge, Diego, és més innocent.

Asier Flores i Inma Cuesta a ‘El páramo’. Imatge: Lander Larrañaga/NETFLIX © 2021

Per què s’ambienta la història en el segle XIX?

Abans de desenvolupar el guió, vaig tenir al cap una primera imatge que m’agradava moltíssim: una casa enmig del no-res. Una imatge al·legòrica del que els podia passar als personatges. En començar a desenvolupar la història, ens vam adonar que no pot transcórrer en l’actualitat. Per parlar de l’aïllament, havíem de fugir de tecnologia i la hipercomunicació actual, i viatjar una mica cap al passat. El segle XIX ens anava molt bé, perquè no està tan lluny d’aquest 2022 i ens serveix per fer l’ullet al passat des del present. En el fons, estem parlant de l’herència, del que hem rebut dels nostres avantpassats recents. El segle XIX espanyol va ser una època de progressos, però també de foscor i guerres. I tot això forma part del background dels dos personatges adults.

Ets de mirar les crítiques dels mitjans i les opinions de les xarxes? Com ho portes ara amb “El páramo”? Twitter… és un erm que et fa por?

Buah, és tan oportuna aquesta pregunta ara mateix! Soc dels que miren totes les crítiques i opinions a totes les xarxes. Els quatre primers dies després de l’estrena, una bèstia va començar a créixer dins del meu cap, fruit del col·lapse mental que vaig patir, perquè no vaig poder controlar-me i vaig llegir tot el que es publicava a les xarxes. I hi havia, i hi ha, de tot: coses molt bones i coses que són terribles. He rebut missatges privats preciosos i missatges horrorosos. Ha estat extremadament aclaparador. Ningú no t’ensenya com gestionar això: una estrena, de cop, a 190 països a través de Netflix…

I els premis també et tenen el cor robat?

De tota la vida, els premis han estat un dels meus entreteniments. Hi ha diverses pàgines de premis que segueixo: dels Goya, dels Oscar o dels Globus d’Or. Amb els meus amics, votava de broma, i, de gran, no hi havia res que em fes més il·lusió que votar a una Acadèmia de Cinema. I per fi ho he aconseguit perquè ja soc membre de l’acadèmia catalana.

Ets mitòman?

Molt, i no vull perdre la mitomania. Em ve de família. Al meu pare li flipava el cinema, i a casa meva hi havia imatges de Clint Eastwood i Charlton Heston penjades a les parets. I a casa del meu oncle passava el mateix. Com no haig de ser mitòman? És quelcom que no desapareixerà de la meva sang per molt que m’esforci i conegui els secrets d’aquesta indústria. Ep, que soc fins i tot mitòman dels crítics i dels periodistes de cinema, i poder acostar-me a vosaltres gràcies a “El páramo” és molt fort.

No cal que t’ho diguem els periodistes després de veure “El páramo”: tu mateix ho confesses, i és que t’encanta el cinema de M. Night Shyamalan.

El que m’encanta de Shyamalan és que trena el drama amb l’horror d’una forma molt lírica i al·legòrica. I aquests ingredients m’emocionen. No sabria dir-te cap altre director que domini com ell la construcció de les atmosferes inquietants i, alhora, extremadament belles. Aquest equilibri, que em sembla una quimera increïble, el trobem a títols seus com ara “El bosque” (2004) o “Señales” (2002). Shyamalan és un superdotat del llenguatge cinematogràfic. Gairebé no seria necessari que els seus personatges parlessin. Tot t’ho explica en la posada en escena, en com mou la càmera, en els colors. Em flipa. El que més em va agradar de “Tiempo” (2021) és la constatació que Shyamalan se la juga, es fica al fang, conscient que potser la seva proposta no atreu a tothom. Un altre artesà excepcional al qual admiro és Mel Gibson, que té alguns temes en comú amb Shyamalan i els afegeix violència. I aconsegueix poesia. Gibson és present a moltes decisions estètiques, narratives i musicals d’“El páramo”. Res m’al·lucinaria més a la vida que rodar una pel·lícula amb Mel Gibson de protagonista. I m’encantaria rodar amb actors com Àlex Monner i Anna Castillo. Tenen tanta veritat en tot el que fan! Ah, i afegeixo Berto Romero a aquesta llista de mites meus. Queda dit aquí.

Roberto Álamo a ‘El páramo’. Imatge: Lander Larrañaga/NETFLIX © 2021

M’encanta l’expressió ‘pel·lícula de por’, molt més que ‘pel·lícula de terror’. Et passa el mateix?

Sí, sobretot, en relació a “El páramo”, perquè li encaixa més l’expressió ‘de por’ que ‘de terror’. La pel·lícula parla de la por, sobre com conviure amb ella i com ens pot transformar. Com pot posar fi a la nostra vida o com podem vèncer-la.

Cinc pel·lícules de por de referència teves? No t’embalis: cinc són suficients.

Difícil! Però soc molt fan de les llistes. Número u, “La llavor del Diable” (1968), de Roman Polanski. Número dos, “Hereditary” (2018), d’Ari Aster, una pel·lícula que em va volar el cap de forma absolutament inesperada. Feia anys que no passava setmanes sense poder dormir. Cada nit veia la nena d’“Hereditary” a la meva habitació. Tercera, “L’orfenat” (2007), de J.A. Baiona, competint amb “Los otros” (2001), d’Alejandro Amenábar. I després, la ja esmentada “Señales”, de Shyamalan, i “Cromosoma 3” (1979), de David Cronenberg. Perdona, també m’al·lucinen “La profecia” (1976), de Richard Donner, i “Poltergeist” (1982), de Tobe Hooper. De les recents, “Maligno” (2021), de James Wan.

De jove, encara et va enxampar l’època del VHS, d’anar al videoclub a llogar les novetats i veure-les una vegada i una altra?

Per a mi, el més apassionant de la setmana era que arribés el finde per poder anar al Coco Vídeo, que era el meu videoclub. I la més gran de les frustracions era arribar-hi i veure que el llançament que estaves esperant ja estava agafat, i passaven setmanes fins que et tocava a tu. Quina angoixa, de pel·li de terror també!

Tu ets un freak, sense cap mena de vergonya, sinó tot el contrari, completament orgullós de ser-ho?

Sí, sí, amb orgull. Abans que ser cineasta, soc cinèfil. La passió de fer cinema ve de la passió d’estimar el cinema com a espectador.

Et faria il·lusió que un xaval o una xavala, després de veure “El páramo”, digués als seus pares que vol fer això, que vol dedicar-se al cinema, i a la direcció en concret?

Seria increïble, sobretot, perquè el cinema m’ha donat tant… He après a veure el món i la vida a través del cinema. Diria que he après més de les pel·lícules que de l’escola. I m’encantaria que algú rebés alguna cosa semblança amb “El páramo”, a nivell personal o professional.

Sortiries del gènere fantàstic per rodar una comèdia o un musical, per exemple?

Sí, per descomptat. Tinc la sort que, com a espectador, m’agrada molt tipus de cinema i, per tant, tinc ganes de fer molts tipus de pel·lícules. De fet, amb Martí Lucas i Fran Menchón estem escrivint tres guions en paral·lel, i els tres guions són sàtires, comèdies negres, una mica en la línia de “No mires arriba” (2021), d’Adam McKay, i d’“El buen patrón” (2021), de Fernando León de Aranoa. Tot i que el meu somni seria fer una pel·lícula èpica tipus “Braveheart”, “Gladiator” (2000), de Ridley Scott, o “Ben-Hur” (1959), de William Wyler. Em flipen les seves batalles. Però també m’agradaria fer animació, perquè soc súper fan de la Disney dels anys 90.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.