El poder del gos és un salm de la Bíblia, “Allibera la meva vida de l’espasa, que no mori entre les grapes del gos”. Aquestes paraules prenen sentit en l’argument d’aquesta gran pel·lícula que parla d’impulsos incontrolables que poden arribar a destruir-nos i de la qual és preferible no explicar gaire, perquè l’espectador vagi, pas a pas, veient què succeeix.

Aquí no es tracta de justificar res, sinó de poder parlar d’una pel·lícula que ens agrada molt i que acaba de ser entronitzada en els Globus d’Or. Un film del qual es parla en els principals fòrums cinematogràfics des que fos presentada i premiada a la Mostra de Venècia on va començar recorregut causant sensació i enlluernant la crítica.

Per a mi, una bona pel·lícula no sols és aquella que et captiva quan la veus. És aquella que, després d’haver quedat impactat aquesta primera vegada, tornes a veure, assaborint detalls que se’t van escapar, i quan l’acabes, ja estàs pensant a tornar-la a veure de nou. I això passa perquè està feta amb cuir de qualitat, com els millors clàssics als quals tornem, sense cansar-nos, una vegada i una altra.

D’entrada dir que és una pel·lícula de la neozelandesa Jane Campion, amb tot el seu bagatge, i torna a haver-hi un piano per a una escena monumental dins del pugilat que mantenen dos dels protagonistes. La directora de la inoblidable “El piano”, única dona amb Palma d’Or fins que va arribar la de “Titane”, ens embolcalla una altra vegada en un paisatge d’emocions traslladant-nos, trucant Nova Zelanda, als Estats Units, a la Montana de principis del segle XX. La història és un pols, un retorçat joc de poder, uns escacs entre quatre personatges davant la mirada de la servitud. Compte amb Thomasin McKenzie, la mateixa de “Last Night in Soho”. Em va sorprendre saber que “la vídua”, Rose, Kirsten Dunst, sempre excel·lent, i el germà bonàs amb el qual es casa, encarnat per Jesse Simons que sempre m’ha recordat a un parent -més gras i amb acne- de Matt Damon, són parella a la vida real. Quina sorpresa em vaig dur! La pel·lícula projecta cap a dalt a Kodi Smit-McPhee, prodigiós en el paper de l’ambigu noi jove que va a parar al ranxo com un pop en un garatge, un jove actor australià amb una mirada que pot ser molt neta però també molt xunga.

“The best Picture of the year”, ho diu també clarament la portada de la prestigiosa revista Variety, la bíblia del cinema per a molts. I al capdavant del repartiment, algú que mereix tots els elogis, un superactor que s’apodera del personatge principal, d’aquest Phil Burbank que es mor per dins i va fotent a tots perquè no s’aguanta a ell mateix, immens Benedict Cumberbatch. L’actor anglès, amb totes les seves taules, fa un recital i signa un dels seus grans treballs en el paper de rude vaquer, per al qual es va preparar tan a fons fins el punt que segons explica, va deixar de dutxar-se i de donar-li conversa a Kirsten Dunst per a semblar més brut i desagradable als seus ulls.

Jane Campion, que roda amb tiralínies, no sols parla de masculinitat tòxica que ho fa, i molt bé. Hi ha molt més. Hi ha molta mar de fons en aquest western psicològic que ens deixa bocabadats, amb un final pel qual es passeja el fantasma d’Anthony Perkins a “Psicosi”. Qui és bo i qui és dolent és tan fàcil de decidir, pot ser com un folre reversible.

“El poder del perro” té un innegable poder de seducció sobre l’espectador i a més ens desperta la curiositat de llegir, d’acudir immediatament al llibre de Thomas Savage en què es basa, la gran novel·la de l’Oest americà que teníem a la biblioteca esperant una oportunitat. Un autor que sembla ser que les va passar també de tots colors per a ser el mateix i sortir de l’armari sense reprimir la seva sexualitat, la qual cosa ens porta a pensar que va abocar molta de la seva experiència personal, que degué ser bastanta turmentada, en el relat i el personatge protagonista.

Per totes aquestes coses i d’altres que veureu vosaltres, aquesta pel·lícula Netflix, “El poder del perro” és, almenys per a mi, la pel·lícula de l’any. No us la perdeu perquè mossega fort.

Conxita Casanovas. Periodista especialitzada en cinema, treballa a RTVE. Acumula molta experiència. Ha recorregut els festivals més importants i ha guanyat importants premis però conserva la il·lusió i passió del primer dia. Dirigeix el programa ‘Va de cine’ que suma ja 37 temporades a antena a RNE-Ràdio 4 (diumenges de 14h a 15h ), espai que té una versió en castellà a RNE-Radio 5 (dissabtes 11.35h) per a tota Espanya. Actual directora del BCN Film Fest.