Ho tenia tot en contra. Una sèrie de ‘Karated Kid’? Sonava com un més dels molts intents de provar de treure suc comercial a una franquícia molt estimada pel públic. Però quan es va estrenar, ‘Cobra Kai’ va agafar per sorpresa a molts per la manera com s’acostava al material original: homenatjava ‘Karate Kid’ al mateix temps que agafava distància respecte a la pel·lícula, aplicant una mirada jocosa compatible amb el que no deixava de ser una declaració d’amor cap al film original, al qual aconseguia donar la volta plantejant una nova perspectiva per veure la història. Ara era el Nèmesi, Johnny Lawrence, el protagonista de la història, i a través del seu relat es va posar en dubte el cànon establert a ‘Karate Kid’ que bàsicament tenia com a bo de la història en Daniel LaRusso. Comptant amb la complicitat dels dos actors, Ralph Macchio i William Zabka, la sèrie va fer ressorgir el duel entre els dos personatges amb moltes dosis d’humor autorreferencial, amb escenes d’arts marcials efectives i els seus corresponents homenatges, com l’episodi dedicat a Pat Morita, i picades d’ullet cinèfils.

Era una fórmula perfecta, però no una fórmula que pogués ser estirada per molt de temps. Els signes d’esgotament ja són més que visibles a la quarta temporada, acabada d’estrenar a Netflix. La sèrie acusa, en primer lloc, el fet que el personatge de Johnny Lawrence, el més carismàtic i bandarra, cada vegada tingui menys pes en favor d’altres personatges. Que la seva veu es perdi porta la sèrie a prendre’s més seriosament a si mateixa. En segon lloc, s’ha anat tornant repetitiva, donant voltes als mateixos conflictes o plantejant situacions similars. S’ha donat tantes voltes al debat sobre quina filosofia d’arts marcials és millor, si la defensiva de LaRusso-Miyagi o la d’atacar primer de Johnny-Cobra Kai que ha acabat resultant tediós. Hi ha elements que es repeteixen que són propis del gènere, com les seqüències d’entrenament amb banda sonora “rockera-metalera” (i han intentat fer-les el més original possible, utilitzant fins i tot una màquina que llança pilotes de tennis, brases i cadenes), però hi ha d’altres que són trames dramàtiques que són massa recurrents, com la idea dels fills que s’allunyen del pare per acabar sota la influència d’un pare simbòlic (són diversos els personatges que han fet aquest viatge, i alguns d’ells l’han fet d’anada i tornada i per partida triple, amb successius canvis d’equip de karate).

El principal llast continua sent la generació d’actors joves, amb conflictes i trames amoroses que tenen un interès relatiu. Han esgotat tant aquest territori que a la quarta temporada ja han començat a introduir sang nova com Kenny, un noi víctima de bullying que s’empodera a través de la lluita, i han donat més pes a personatges com Anthony, el fill de Daniel LaRusso. Probablement l’objectiu és fer una renovació del planter de joves. Però, fins quan? Amb la incorporació de Kreese i sobretot Terry Silver, la sèrie s’ha convertit en la història d’un grup d’adults que insisteix a resoldre les seves picabaralles del passat ensenyant un munt de xavals a pegar-se entre ells. Si ‘Cobra Kai’ no torna a trobar la manera de tornar a riure’s de si mateixa o de reinventar la seva fórmula, deixarà de ser entretinguda molt aviat. De fet, en aquesta última temporada el que millor li ha funcionat és exactament el mateix que li funcionava en la primera: quan fa referència a un moment de la ‘Karate Kid’ original (no les seqüeles) i mostra una cara inesperada d’un personatge al qual crèiem conèixer bé. Aquí sí que ‘Cobra Kai’ encerta amb el cop de puny, directe al cor del fan. Tota la resta no deixa marca.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.