La primera temporada d’ ‘Euphoria’ va ser una revelació polaritzant: la crítica no es posava d’acord si rere aquella posada en escena estèticament poderosa i abassegadora hi havia substància o tan sols un mer exercici d’exhibicionisme. Però la covid va decantar la balança. Com que les gravacions es van haver d’interrompre durant un any, per mantenir la sèrie viva els creadors van empescar-se dos episodis de petit format –quasi sengles monòlegs– que van demostrar la força dramàtica que Sam Levinson era capaç de concitar a la pantalla, fins i tot renunciant als seus habituals vaivens de càmera i filigranes luminotècniques.

Ara, el retorn d’aquest drama adolescent es beneficia enormement d’aquells dos episodis, que van engreixar considerablement el bagatge com a personatges dels dos principals protagonistes: la Rue (interpretada per Zendaya) i la Jules (Hunter Schafer). El primer episodi de la segona temporada els mostra a la deriva, buscant-se en una molt caòtica i concorreguda festa de cap d’any. Banyats en llums de colors i sota una música embolcallant, Levinson en pot oferir un retrat expressionista mut sabent que la motxilla que arrosseguen tots dos s’ha compartit ja amb l’espectador, de manera que l’empatia es produeix de manera intensa i automàtica.

La idea rere ‘Euphoria’ és mostrar la cara més dura dels conflictes que viuen l’anomenada generació Z, nascuda ja al tombant del segle XXI. Les drogues, el sexe i la violència tenen un paper destacat. Més encara: hiperbòlic. Les situacions que s’expliquen són quasi totes extremes. En el debut de la nova fornada d’episodis, coneixem la història d’infància del camell Fez. Criat amb la seva àvia, també narcotraficant, la dona arriba un dia a casa amb un bebè de mesos. L’han deixat com a fiança d’un pagament. I no el venen mai a buscar. El nadó, no cal dir-ho, acabarà embolicat en la distribució de drogues ja en la preadolescència. També en el sexe les apostes són altes i la sèrie ha adquirit una certa fama de provocadora, sobretot pel poc pudor a l’hora de mostrar genitals en primer pla, incloent-hi una notable col·lecció de membres en erecció.

Els qui l’acusen de tenir un guió esfilagarsat tenen part de raó. A excepció dels dos episodis solts que es van poder veure fa un any, aquí no hi ha grans diàlegs rellevants. Sovint, de fet, transmeten la buidor dels personatges o, més precisament, la incapacitat d’articular un relat coherent sobre el que els passa i el que senten. Però la sèrie excel·leix, en canvi, en transmetre aquests estats d’ànims. La seva aposta, molt sensorial, l’allunya en aquest sentit del comú de les sèries, on el guió és el rei, per endinsar-se més en el cinema, entès com a simfonia d’imatges en el temps. Només que aquí no és una simfonia, sinó la banda sonora trepidant i sincopada plena de beats disco, però també clàssics del melodrama sonor. En el primer episodi arriben a sonar una vintena de cançons, de Billy Swan a 2Pac, dels O’Jays a The Notorious B.I.G.

Tot i l’abundància de situacions extremes, la intenció del xou –segons revela el propi equip– és aportar llum als adolescents, mostrant-los que fins i tot en les seves hores més baixes poden estar acompanyats d’algú que està travessant els mateixos tràngols. Hi ha una clara voluntat de comprendre’ls i per això, al llarg de la sèrie, el públic va coneixent la història prèvia de cadascú d’ells. No ho fa per descarregar-los de responsabilitat individual –la sèrie arriba a ser fins i tot explícita, sobre aquest punt– però sí que vol denunciar la importància del context a l’hora de fer que alguns joves tinguin més oportunitats que d’altres. Moralment resulta interessant. Al violent Fez li intuïm un fons de bondat i noblesa, mentre que a l’encarnació de la vulnerabilitat que és la Rue li descobrirem els seus ressorts interns més foscos. Hi ha encara punts de fuga de la tensió i moments d’humor que freguen l’slapstick. Però aquest gir cap a més foscor fa que el títol d’‘Euphoria’ acabi resultat irònic.

Qui necessiti versemblança i realisme, difícilment s’enganxarà a la sèrie en aquesta segona temporada que, a més, resulta difícil de seguir sense haver vist els episodis anteriors. Però l’espectador que accepti el joc d’entrar en un univers visual propi sense fer gaires preguntes –seguint el que Hitchcock recomanava, al capdavall– seguirà gaudint d’aquesta muntanya russa emocional i accelerada, que mira els joves més joves sense paternalisme i, alhora, amb moltíssima comprensió.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.