On han quedat aquells temps en què l’amor era el més valuós que teníem? Quan estimar es convertia en una revolada de papallones en l’estómac, en un desviure’s per l’altra persona, per estimar-la i respectar-la fins que la mort ens separi. Quan no existia res més excepte ell o ella. La modernitat ens ha portat canvis revolucionaris: més tecnologia, evolució, coneixement. Però s’ha oblidat d’allò més primari: l’amor. Continuem estimant, però d’una altra manera. D’aquí ve que quan veiem ‘West Side Story’ ara, recreada pel gran Steven Spielberg, ens dona la sensació que ja no som els mateixos. El segle XXI ens ha portat una certa deshumanització, un estrès per viure l’aquí i l’ara, pel consum ràpid; per entreteniments que ens aparten d’allò que abans ens feia oblidar-ho tot.

Spielberg ens regala un record. Un record d’allò que un dia vàrem ser. Veure com sorgeix l’amor entre dos adolescents, María (Rachel Zegler) i Tony (Ansel Elgort), a la dècada dels cinquanta, com Romeo i Julieta, és una circumstància que pràcticament hem de recercar en la memòria. L’amor a primera vista, el desig; un “t’adoro” que ara ens costa fins i tot pronunciar, perquè estem per altres coses. La història d’amor que es planta davant els nostres ulls sembla formar part del passat, cursi per als éssers “durs” que som ara. Aquesta declaració d’amor a l’escala d’incendis, aquests genolls clavats al terra mentre es declaren l’amor etern, “per sempre”… queden lluny de nosaltres. El director rescata dos protagonistes cecs d’amor per recordar-nos una de les experiències més boniques de la vida. I per deixar-nos clar que aquell que no ha estimat al llarg de la seva vida, en realitat, no ha viscut.

‘West Side Story’, basada en el muntatge original, del 1961, és, en si mateixa, una bella coreografia. Balls inoblidables, al més pur estil del musical de Broadway, i escenaris genialment recreats amb els recursos d’ara. L”I want to live in America’ enmig dels carrers de Nova York és una delícia. Anita (Ariana DeBose) està increïble, amb aquest fantàstic vestit groc. Sense oblidar el toc d’humor que posa la banda de blancs, els Jets, a la seqüència de la comissaria, quan riuen de l’oficial Krupke. I les veus… Aquesta veu de María que et porta directament al cel, i un timbre de Tony capaç d’enamorar qualsevol. Els dos formen un duet sensacional, malgrat la seva diferència d’alçada, més que notable, que ja es va veure a la pel·lícula original entre els dos protagonistes. L’elenc triat per a l’ocasió és una de les millors decisions del film, destacant la relació de desig que mantenen Bernardo (David Alvarez), líder de la banda rival -els Sharks-, i Anita, amb qui plorem quan la tragèdia es fa present. Incloent l’aparició de l’actriu Rita Moreno, que va interpretar Anita a la pel·lícula del 1961 i que aquí fa de la llatina Valentina -una versió del personatge original, Doc-, i que, curiosament, protegeix els adolescents blancs.

Si bé hem oblidat, en part, el que significa estimar, hi ha un conflicte que ara com ara continua intacte: el racisme. El portem millor que abans, potser, però alguns continuen pensant que els llatinoamericans, els marroquins o qualsevol altra ètnia que no sigui la nostra ens mengen el terreny. Venen aquí, tenen els seus fills, “ens prenen” els nostres llocs de feina i van absorbint el que abans era nostre, només nostre. Pot ser ara ho dissimulem una mica més, però seguim sense barrejar-nos amb els que venen de fora. Ells allà i nosaltres aquí. No ens enfrontem amb punys i navalles, com a la pel·lícula, però tampoc ens fa molta gràcia que al nostre bloc s’instal·li una família de Puerto Rico, el país que a la pel·lícula representa la immigració que ve a Nova York a guanyar-se la vida, a viure el somni americà. Si bé hem canviat emocionalment i ara ens costa més creure en l’amor etern, continuem marcant distàncies amb aquells que no tenen els mateixos trets que nosaltres.

Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.