Molts anys després de la sèrie “Un paso adelante” (Antena 3), que el va llançar a la fama, Miguel Ángel Muñoz (Madrid, 1983) fa un altre grandiós pas endavant amb el seu debut com a director, “100 días con la Tata”, guanyador del Premi Forqué al Millor Documental. És un tendre i afectuós retrat de com va viure ell la pandèmia al costat de la seva estimada i sàvia Tata, Luisa Cantero. Una època en què ella fins i tot va arribar a convertir-se en una influencer. Li preguntem a Muñoz sobre aquesta pel·lícula divertida i emocionant, i repassem els seus objectius, reptes i prioritats.

Primera i importantíssima pregunta. Ara són les 13.37 hores. Has parlat ja amb la Tata? Com està? Quin és l’Informe?

Doncs avui, a les 13.37 hores, l’Informe és que li ha arribat un ram de flors. La Tata està súper contenta, i acaba de baixar a comprar el cupó.

Que bé! A veure si li toca.

Ahir li van tocar sis euros.

Per dir-ho d’alguna manera, “100 días con la Tata” és l’única cosa bona, positiva, constructiva i creativa que t’ha portat la maleïda pandèmia?

A veure, no gràcies a aquesta situació, sinó per culpa d’ella, jo he tingut l’oportunitat de passar 100 dies amb la meva Tata. I de parar i plantejar-me qüestions molt, molt importants a la vida. El meu cas és excepcional. Avui dia, no se m’ha anat ningú per la pandèmia i no he tingut contagis pròxims que hagin acabat malament. Alguns, terribles, però se n’han sortit. Sí ha marxat el coguionista amb qui vaig començar a escriure aquest projecte quan només es deia “Tata”, Javier Muñoz, que ha mort per un infart.

Vas arribar a pensar: “Bé, acabo el documental, però potser ara no li interessa a ningú, perquè és una història i una situació molt personals”? O des del principi ja vas tenir còmplices que et deien: “Estàs fent una cosa important, una cosa útil”?

Tinc una necessitat personal de fer aquest documental des de fa més de deu anys, moltíssim abans de la pandèmia. I fa deu, arran d’un fet que explico a la pel·lícula, decideixo que vull rodar-lo amb un equip professional, però només per a nosaltres dos. Aconsegueixo fer-lo el 2016, i m’adono que la Tata s’ha divertit fent-lo i que és una actriu excepcional. I descobreixo que m’agrada estar al darrere de la càmera tant com estar-hi al davant. Sobretot, m’adono que hi ha uns valors importants que poden transcendir a través d’una obra cinematogràfica. Quan ho tinc tot preparat… arriba la pandèmia. I penso que el projecte s’atura. El que passa és que, durant el confinament, gravo a la meva Tata, i fem “CuarenTata” i es converteix en un èxit a les xarxes. Un any i mig després, i després de replantejar-me el que vull explicar, acabo de muntar “100 días con la Tata”. Ha estat complicat triar quant ens mostràvem ella i jo, perquè hi ha situacions molt íntimes. I ara estrenem a més de 120 sales a Espanya durant les festes. Això és un regal amb el qual no hi comptava.

Parlaves d’escenes de la pel·lícula, i hi ha una seqüència bàsica, i és quan tu i la Tata teniu un desacord. I ella s’enfada amb tu. I ni et mira. Em recorda a la meva mare quan s’enfadava amb mi.

M’encanta el teu punt de vista. A cadascun ens toca la història d’una manera personal, i potser a tu t’arriba més aquest moment pel que dius de la teva mare. Podria semblar un instant trist, però no ho és, sinó tot el contrari. Perquè ho he muntat de tal manera que, al desenllaç, la Tata diu: “Soc Escorpí”. I això produeix una riallada unànime. No, no tot ha estat de color de rosa al rodatge. Aquí ella mostra el seu caràcter, la seva personalitat. Però no ens enfadem mai més!

Escoltem poc la gent gran?

No ens escoltem, en general. No som capaços de mantenir una conversa, com la que tu i jo estem mantenint, sense que un miri el mòbil. No obstant això, la gent gran no entra en això. El tempo, el ritme de la Tata és un altre. I jo, que soc hiperactiu, vaig trobar en ella una persona que és pausa, calma, xerrar, escoltar, esperar… La persona que tens més a prop a la vida et pot ajudar a vèncer les teves pors i inseguretats. Aprenc cada dia d’ella. Valoro les persones grans, però no és habitual, desgraciadament. Per cert, me’n recordo molt de les converses que vaig tenir amb Paco Rabal quan jo començava, a “El palomo cojo” (1995), de Jaime de Armiñán. Un dia em va dir: “Jo he fet més de 100 pel·lícules, i tu també faràs més de 100 pel·lícules, perquè tens molt talent”. Jo no sabia ni què era el talent!

Luisa Cantero i Miguel Ángel Muñoz. ‘100 días con la Tata’.

Què diu la Tata de la pel·lícula? Tipus: “Ai, Miguelito, calia que m’ensenyessis a la dutxa”.

Jo sabia que, quan veiés aquesta escena, no es molestaria, perquè està muntada de tal manera que no es veu res inadequat. Si a ella no li hagués agradat alguna cosa, canvio el muntatge. Igual que si al meu terapeuta no li hagués agradat com es mostra la nostra teràpia, l’hauria modificat. La Tata es va divertir i va riure amb la pel·li.

“No sabia ballar, i vaig ballar. No sabia cantar, i vaig cantar”. Ho dius, al film, recordant la teva època a la sèrie “Un paso adelante”. “100 días con la Tata” és, llavors, un “no sabia com es feia una pel·lícula, però la vaig fer”?

(Riu). Haig de dir que sí. Tant de bo tingui temps per escriure el llibre sobre tot el que no haig de fer a la pròxima pel·lícula que dirigeixi. He descobert que una de les coses que més m’agrada a la vida és aprendre, conèixer noves experiències i veure fins a on puc arribar. També em va passar amb la cuina, a “MasterChef Celebrity” (TVE). Em queden molts reptes per assolir. Però la felicitat no consisteix a aconseguir els reptes que un es proposa, sinó a gaudir d’aquest camí.

Amb la trista mort de Verónica Forqué s’ha tornat a parlar dels problemes mentals. A “100 días con la Tata”, ho deies ara, té un paper destacat el teu terapeuta. Parlem poc del nostre cap?

Molt poc. De les poques coses que tenia clares sobre aquest projecte és que volia parlar de la teràpia. És el gimnàs de l’ànima, de les emocions. Cal cuidar-se per dins tant com per fora, per conèixer-nos una mica millor i millorar el món que tenim davant.

Miguel Ángel Muñoz i Carlos Santos. ‘El Crack Cero’.

M’agrada molt el teu paper del dolent Moro a “El Crack Cero” (2019), de José Luis Garci. Per què no has tingut més papers com aquest?

Bé, doncs què bé que hagi tingut aquest! Si jo hagués estat el director de càsting de la pel·li de Garci, no m’hauria proposat a mi, d’entrada. Per la imatge que puc projectar a priori. Però Garci es va arriscar i va decidir donar-me aquest bombó. Espero que arribin més oportunitats com aquesta. Vaig fent anys, i els personatges més interessants comencen a arribar ara. Tampoc ningú no m’hauria situat en aquest personatge que veu porno a “Hablar” (2015), de Joaquín Oristrell.

Una reflexió final?

He acceptat que haig de fer el que realment em vingui de gust, corresponent, honestament, al que soc. A les meves inquietuds i a les coses que m’agraden. No puc deixar de fer coses que em diverteixin i entretinguin. Soc com soc, i si puc continuar desenvolupant el meu talent en diferents àmbits, molt millor. En aquesta vida has de fer les coses que et facin feliç.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.