“No Way Home” és un homenatge a la mitologia del protagonista i un viatge emocional pels drames de la maduresa

La història cinematogràfica de Spider-man era, fins ara, una de les més desendreçades de tots els personatges de Marvel. Singularment, amb ell va començar tot. La primera pel·lícula de Sam Raimi, que és a punt de fer vint anys, va ser un dels orígens del fenomen. Fins i tot va comptar amb una extraordinària seqüela, que encara avui, és una de les millors pel·lícules de superherois que s’han fet mai. Les coses es van torçar amb una molt desigual tercera entrega que va propiciar un canvi d’alienació (Andrew Garfield en substitució de Tobey Maguire; Marc Webb per Raimi) a “The amazing Spider-man”. Una bona idea, més realista i dramàtica, que va punxar més aviat del previst a causa d’una segona part adotzenada que, tot i comptar amb grans moments, va precipitar la decisió d’un altre canvi: es rejovenia el personatge per integrar-lo al MCU (d’aquí que la seva primera aparició fos a una pel·lícula grupal, “Civil War”), es confiava el paper a un relatiu nouvingut (Tom Holland, esplèndid des del primer dia) i s’apostava per no tornar a aprofundir en els seus orígens, que ja estaven més que explicats. Però fent una mirada parabòlica a aquestes dues dècades, quedava la sensació que el personatge havia estat més en construcció que no en constatació, com si l’espectador estigués condemnat a veure’l redefinir-se i no simplement a existir per si mateix.

Aquest cercle, tots els cercles, es tanquen a “No Way Home”. I si s’aconsegueix és perquè aquesta pel·lícula és, primer, un acurat homenatge a la mitologia del personatge: s’agafa l’ahir i l’avui, s’agafen els fets i els sobreentesos, els assaigs i els errors, i s’harmonitzen en una història que potser sacrifica alguns matisos pel camí, però funciona a la perfecció com a compendi (i resolució) de vint anys de vida cinematogràfica. Peter Parker i el seu alter ego sempre han estat una gran representació de l’espectador i les seves transformacions, i això no hi entén de canvis d’actor ni de to. “No Way Home” respecta aquesta idea, adaptant el registre a cada rostre del personatge, i es dedica a explorar l’essència d’un superheroi que, potser més que cap altre, encarna el dolor i la pèrdua implícits en el salt a la maduresa. Això ens porta al segon motiu que eleva la pel·lícula: a diferència de les seves predecessores, és essencialment un viatge emocional pels drames d’un adolescent que finalment ha d’agafar les regnes de la seva existència. És un drama sobre la fi de la innocència, sobre la soledat del superheroi i sobre la incapacitat de fer un bé absolut. Sempre hi tens alguna cosa a perdre, i sempre hi ha un mal latent. El multivers permet tancar línies narratives que semblaven impossibles d’arreglar i permet explicar l’origen d’un personatge a la seva tercera pel·lícula en solitari. Una filigrana tan imperfecta com el seu propi protagonista i tan emocionant com la seva mateixa evolució. Sorprèn, diverteix, colpeix i desarma en dues hores i mitja que passen com un sospir. Marvel no només està aconseguint expandir un relat a través de nombroses pel·lícules, sinó que fins i tot s’aventura a donar un final a aquelles que no depenien exclusivament d’ells. Agradi més o menys, és innegable que ningú, ningú, havia fet res semblant.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.