Al principi de ‘Landscapers’, un rètol explica que el matrimoni format per Susan i Christopher Edwards van ser condemnats per assassinat a 25 anys de presó. “A dia d’avui, mantenen la seva innocència”, diu un segon missatge sobreimpressionat. A partir d’aquí, l’espectador es troba amb dos personatges d’aspecte gris i anodí –febles, fins i tot, es podria dir– aparentment incapaços de matar una mosca. Però una persona, o dues, no és una mosca. Als Edwards els coneixem a París, on viuen un exili que se’ns triga una estona a justificar. Ell manté una relació tèrbola amb la seva madrasta i, un dia que la truca per demanar-li (més) diners, per tal de despertar la seva empatia li explica que fa quinze anys que guarda un secret.

La madrasta es posa en contacte amb la policia i, a partir d’aquí, és quan el matrimoni que semblava  modest i una mica avorrit comença a evidenciar unes particularitats cada cop més inquietants. Ella és una persona robusta en l’exterior, però molt fràgil a l’interior. L’oscaritzada Olivia Colman és qui li dona vida i la seva actuació enervant és un dels encerts de la sèrie, ja que permanentment transita la corda fluixa que separa la follia de la cordura. I algunes de les seves mirades desarmen: no saps si es tracta d’algú innocent i naïf, o bé amb dimonis interiors terribles. Al seu costat, Christopher Edwards és la gran figura protectora. Gairebé un calçasses. Però hi ha espurnes als seus ulls que permeten intuir també una personalitat límit. En aquest cas, l’actor que l’interpreta és David Thewlis, conegut pel seu paper de Remus Lupin a la saga de pel·lícules de Harry Potter o l’aparició a ‘Wonder Woman’, ‘War Horse’ o ‘Siete años en el Tibet’.

Una de les singularitats de la sèrie és que s’allunya del to realista que marca la majoria de títols que versen sobre algun cas criminal. Aquí la imatge es tenyeix de colors, en alguna ocasió, o un personatge apareix parlant a una escena on en realitat no està físicament present. I la Susan té un amor al cinema enorme, gairebé malaltís, i l’espectador veu com elements de les pel·lícules que ella adora s’infiltren en l’acció. Són tot de recursos que a vegades pequen d’esteticistes, però que en general, i més enllà de la bellesa formal, transmeten la idea que la connexió dels protagonistes amb la realitat és més aviat lleugera.

També és curiosa la manera de retratar el cos de policia que duu el cas. Hi ha algunes excentricitats i relacions peculiars entre els diferents agents que, a estones, mou tot el conjunt als territoris de la comèdia negra. Sobretot perquè aquells agents no donen crèdit a la manera tan natural i cortès de comportar-se dues persones sospitoses d’haver participat en un doble assassinat. De fet, aquest contrast entre la civilitat i el crim és el pinyol de ‘Landscapers’. Una de les característiques que sempre s’assenyala del caràcter british és l’extrema repressió. Hitchcock sempre assenyalava com a tret nacional era la delectació amb què els anglesos consumeixen crònica negra escabrosa amb una flegma que els impedeix mostrar cap tipus d’emoció.

‘Landscapers’.

En els interrogatoris, els dos personatges deixen veure detalls de la seva personalitat i, sobretot, de la seva biografia. I ho explico de manera molt inconcreta perquè, justament, part de la gràcia de la proposta és la manera elegant com es va mostrant la informació rellevant. I l’habilitat dels creadors per burxar el serièfil incrèdul que no sap què ha de pensar de l’amable parelleta, si empatia o paor.

Al darrere de la sèrie hi ha el talent com a guionista d’Ed Sinclair i una posada en escena molt vistosa, que signa l’actor i director anglojaponès William Sharpe. Ajudat pel seu amic Tom Kingsley, el cineasta va debutar amb el llargmetratge Black pond, la qual cosa li va merèixer una nominació als premis Bafta com a millor opera prima. La seva incorporació, però, va ser tardana: en un primer moment es volia que Alexander Payne (‘Entre copas’, ‘Nebraska’) fos l’encarregat de filmar aquesta història.

La sèrie és directa: té format de càpsula, amb tan sols té quatre episodis de 45 minuts. Tot s’explica de manera concentrada i el poc metratge ajuda a no perdre’s per meandres estèrils. Al mateix temps, en aquestes quatre parts hi ha espai de sobres com per penetrar la cuirassa de dos personatges singulars. Primer poden ser risibles. Després, temibles. I, a mesura que avancem en el seu coneixement, flota la pregunta inquietant de si, en realitat, i tot i tenir les mans presumptament tacades de sang, ells també són víctimes.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.