En aquesta edat daurada de les sèries, en què a més de produir una quantitat inabastable per als espectadors també ressusciten èxits del passat, cal saber per què retorns val la pena apostar-hi i quins val més deixar en el record.
Per endevinar-la, primer hem de saber si la història que ens van explicar encara té coses a dir. Si encara és vigent i és interessant el que ens pot aportar. A més, l’univers en el qual ens submergim ha de conservar-se però amb sentit.
I tot això ho compleix ‘And Just Like That’, la “resurrecció” de ‘Sexo en Nueva York’ que, malgrat no comptar amb Kim Cattrall – la inoblidable Samantha Jones- manté la seva essència, amb personatges més madurs i noves problemàtiques femenines que tracten de forma tan realista com opulenta. No podia ser d’una altra forma.
Perquè han passat molts anys des que ‘Sexo en Nueva York’ revolucionés una ficció que temia posar protagonistes femenines en primera línia, parlant de qualsevol tema sense pèls a la llengua. Però en tornar, posa de manifest que encara queden molts tabús desitjosos de ser ficcionats per saltar a la normalitat de les nostres converses i continuar avançant.
(Compte! SPOILERS!)
“Ja no som les mateixes”
Aquesta frase la repeteixen en diverses ocasions en arrencar la nova sèrie. Per deixar clar que són elles, però és impossible trobar la Carrie, la Miranda i la Charlotte dels 30 anys. Assídues a la vida nocturna, en una cerca constant de l’home perfecte, amb brunch diaris als locals de moda i temes de conversa en els quals el sexe i les sabates són crucials.
Si això és el que busques és millor que revisionis ‘Sexo en Nueva York’ (que mai està de més) perquè a ‘And Just Like That’ “nosaltres, les de llavors, ja no som les mateixes”.
Ara volten els 50 anys, tenen fills adolescents i són el nucli de famílies conservadores. No és l’única variant que ens mostra la sèrie, Carrie és d’aquelles dones que ha decidit no tenir fills, i gaudeix de la vida que sempre va somiar amb el seu gran amor.
Professionalment han hagut de posar-se al dia amb les noves tecnologies i han passat de ser les millors en cadascuna de les seves feines, a sentir-se antiquades amb les eines i fins i tot amb els seus pensaments. Elles, amb el que van ser…
Samantha, crèiem que sí però… ningú no és imprescindible
De fet, fa 20 anys a ningú se li hagués ocorregut que poguessin deixar de ser quatre per a tenir un grup de tres. Però així ha estat. Kim Cattrall va rebutjar participar en aquest reboot per la mala relació que mai han ocultat amb Sarah Jessica Parker. Una notícia que va entristir els fans, en considerar Samantha un dels grans pilars de la sèrie.
No obstant això, el retorn ha pres la millor decisió per donar una resposta al seu públic sobre la desaparició de Samantha: parlar tant d’ella que sembla que hi sigui present. Des del primer capítol argumenten la seva absència per motius laborals i picabaralles amb Carrie (i alguna indirecta a la vida real). Però la seva presència continua estant a cada capítol i en moments clau.
Perquè fer com si mai no hagués existit hauria decebut l’espectador que no l’oblida. Citar-la només una vegada hauria estat inversemblant en un grup d’amigues que va arribar a ser tan icònic. És per això que mantenir-la viva rebaixa la nostàlgia, sense sentir-nos enganyats. Sí, falten els seus comentaris i la seva manera de veure la vida, però quin grup d’amigues no ha viscut la distància d’alguna, encara que sigui temporal?
Tabús actualitzats i trets a la llum una altra vegada
L’absència d’una de les figures clau d’un grup d’amigues és un dels temes que aporta ‘And Just Like That’ i que no ens havien plantejat anteriorment. Com també s’atreveixen amb l’etern debat sobre si hem de tenyir-nos o no els cabells blancs, perquè a ells els fa interessants però a nosaltres malgirbades. Perquè no ens enganyem, el canvi físic és un altre dels al·licients d’aquests retorns: veure els personatges més grans.
Les renovades protagonistes ara parlen de les relacions dels seus fills, del tabú de quan les mares veuen volar els seus fills del niu i senten la necessitat de recuperar el seu temps perdut. De la decisió de no ser mare. De l’equilibri entre fer el que et vingui de gust i complir amb compromisos.
Perquè de vida només n’hi ha una i no tenim tant de temps. Això mateix. AIXÒ MATEIX. També ho tracten Carrie, Miranda i Charlotte als 50. Quan un dimarts qualsevol la vida et recorda que hi ha coses pitjors que embrutar-te de fang quan un autobús t’esquitxa. Les tres continuen vivint a les altures de Nova York, però ara ens ensenyen el que és caure als inferns.
I això és un consol. Saber que als 40 no s’acaben les nostres històries. Que encara hi ha reptes per aconseguir. Tabús amb els quals trencar. I que continuem sent interessants, amb o sense cabells blancs.
