Per als que vam néixer als 80, sempre és un plaer veure pel·lícules que ens traslladen a aquesta època. Recordem ‘Retorn al futur’, ‘Robocop’, ‘Terminator’, ‘Karate Kid’, ‘Indiana Jones’ i ‘Superman’ i ens cauen les llàgrimes de nostàlgia. Ens passa el mateix amb ‘Caçafantasmes’. Fem el viatge al passat en qüestió de segons, com si estiguéssim al menjador de casa, pujats en un Cadillac blanc, ficant fantasmes a una caixa de plàstic com si s’acabés el món. Som uns nens lluitant contra el mal des del sofà, taral·larejant la mítica banda sonora del film que tant ens agrada escoltar i que el 1985 es va emportar el premi BAFTA a la millor cançó original. La pel·lícula ‘Cazafantasmas Más Allá‘, dirigida i coescrita per Jason Reitman i Gil Kenan, serveix per a això: per a recordar-nos el nens que vam ser fa un temps i com gaudíem imaginant que hi havia vida més enllà de la nostra, en aquests fantasmes que es queden entre nosaltres fins que compleixen la seva missió a la Terra.

La producció que ara està als cinemes recull l’esperit d’aquella que es va fer el 1984, incloent-hi un cameo amb els protagonistes originals (Bill Murray, Dan Aykroyd i Ernie Hudson). Té els ingredients necessaris per a traslladar-nos a una època que ara anomenem ‘retro’. Per exemple, els cambrers del bar de la gasolinera serveixen el menjar en patins, el professor posa als alumnes pel·lícules VHS en una televisió antiga, l’amic de la protagonista grava un podcast en un aparell poc modern… Som al 2021, però no deixen d’aparèixer referències als 80, fins i tot surt un telèfon dels d’abans, dels que per trucar, havíem de girar la roda a cada cop de número. La missió del retorn al passat està ben resolta. El problema és tota la resta. És una pel·lícula previsible i massa llarga per a allò que vol explicar-nos.

El que tenen de bo les pel·lícules que es fan ara i que estan basades en films dels 80 és la tecnologia. El fantasma Marshmallow n’és un exemple. El veiem sortir d’una bossa de núvols, amb el seu cos blanc neu, ple de mitxelins, diminut i saltant per les prestatgeries d’un supermercat. Fins que cau dins d’una barbacoa i es desfà. Des dels seients de la sala s’escolta un: oooh. Acaba de sortir a escena i ja li hem agafat afecte. O els mateixos guardians de la malvada Gozer, inspirats en els de la pel·lícula original, i fidels a com eren llavors. Com si fossin ninots trets de l’època. La tecnologia, justament, compensa alguns dels punts febles de la pel·lícula. I és que… sabem el que passarà. Els personatges remouen en el passat i acaben descobrint la història dels primers Caçafantasmes, fins i tot recuperen el cotxe, les armes i els famosos vestits. Des del minut un tenim la sensació que res no ens sorprendrà.

Com a novetat, en aquesta ocasió, tenim a una nena com a protagonista, l’actriu Mckenna Grace, que deixa en total segon pla a Finn Wolfhard, un dels actors més destacats de la sèrie de Netflix -també retro-, ‘Stranger Things‘. Ella és l’estrella, la científica, la friki número u, la que descobreix tots els secrets de la família. Fins i tot la que porta l’arma i caça fantasmes. La veiem des de jugar als escacs fins a reparar l’arma amb la qual acabarà capturant el fantasma gras que s’alimenta d’acer. A l’equip s’uneix una altra figura femenina i a més, de color: l’actriu Celeste O’Connor. Així, l’equip queda compost per dues noies, Wolfhard i el petit Logan Kim, un altre friki que somia amb triomfar amb el seu podcast sobre efectes paranormals. Si ho pensem bé, hem passat de veure quatre homes caçant fantasmes, a quatre dones fent la mateixa funció i ara a quatre nens, en un equip paritari. El següent pas hauria de ser veure tres ancians: Murray, Aykroyd i Hudson (el quart, l’actor Harold Ramis, va morir el 2014), amb les seves xacres, vetllant pel bé de la humanitat.

Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.