Des de fa poc més d’un any, la carrera de Laia Manzanares (Barcelona, 1994) no té fre. La vam veure a sèries tan populars com “Merlí” (TV3) i “Estoy vivo” (TVE), i ara ha estrenat als cinemes “Alegría”, òpera prima de Violeta Salama. Just després d’acabar el rodatge d’una altra pel·lícula tan independent com aquesta, i a punt de capbussar-se en la filmació d’una altra, parlem amb l’actriu sobre aquest frenesí professional, i també sobre Uma Thurman i Scarlett Johansson, i sobre psicologia i timidesa.

A tu t’interessa molt la psicologia. Com definiries psicològica i socialment Yael, el teu personatge a “Alegría”?

Yael és una noia d’Israel, educada en el judaisme i amb una situació de classe més aviat privilegiada. Psicològicament, és una persona que ha estat ultra mega protegida i també molt limitada per les tradicions i la cultura, i que, per primera vegada, s’escapa, i se’n va a Melilla per començar a prendre les seves pròpies decisions. Per a mi, és una noia de vint i escaig que està passant l’adolescència. Trenca una mica amb tota l’herència que ha rebut i comença a fer les coses que ella vol.

Davant les noces, està resignada o està contenta?

Arriba a Melilla extremadament contenta i, des del minut un, comença a decebre’s. Perquè anava amb l’energia de tornar a Melilla, anar a la casa familiar a preparar les noces… i, de cop, es troba amb Alegría, la seva tia, que, tan bon punt la veu, comença a clavar-li mocs sense parar. Pobreta, em sap molt greu per ella! La veig súper vulnerable, malgrat ser una noia forta. És un personatge com de porcellana. Si no l’agafes bé, se’t rellisca de les mans i es trenca.

Rodar a Melilla, una gran i inoblidable experiència?

És com una Espanya dels 80 i 90, i per a mi ha estat una espècie de viatge enrere en el temps. Fins i tot els cotxes són com antics. És Europa i també és Àfrica. Hi ha una mescla brutal de cultures.

Com va ser el treball amb Violeta Salama, la directora de “Alegría”?

Molt fàcil, perquè ella és una dona molt guai. Va adaptar el guió que ja havia escrit al repartiment que, finalment, va triar. Si jo era Yael, ella volia que Yael i Laia s’acostessin l’una a l’altra, i es trobessin en un punt intermedi. Vam tenir una coach jueva, que ens va anar molt bé. Jo sabia molt poc de la cultura jueva, i el fet d’estar a la seva pròpia casa, amb la seva família, va ser estupend i em va ajudar a entendre Yael. Després, en el rodatge, tot va fluir molt.

Coincidir a “Alegría” amb Cecilia Suárez, coneguda per la sèrie “La casa de las flores” (Netflix), degué ser una altra enorme experiència.

Va ser genial, un privilegi. Cecilia és una crack i, a més, a la peli, s’ha tret l’accent mexicà. Estava tot el dia amb el mòbil amb els àudios del seu foniatre. Estrenem la pel·lícula a Mèxic, al Festival de Guadalajara, i hi havia gent que ens preguntava si Cecilia estava doblada. Té un humor cínic i és molt generosa. Una bona capitana.

Sols dir que, de petita, eres molt tímida. La interpretació et va ajudar a superar-ho?

Fins als 12 anys, gairebé no parlava. Els meus veïns mai m’havien sentit la veu! Quan vaig veure Uma Thurman a “Kill Bill” (Quentin Tarantino, 2003), es va produir un clic en mi. En veure-la, vaig pensar: “Quan sigui gran, tot serà més fàcil. Podré ser lliure per fer coses com les que fa ella”. No volia ser exactament actriu… jo volia ser Uma Thurman a “Kill Bill”! No tenia encara molt clar si a la vida o a la feina. Això va venir després, com en el cas de la Yael d’“Alegría”. Va ser quan vaig sortir de l’ou i vaig començar a prendre decisions. Com era tan tímida, em van apuntar a teatre a primària. I és un dels meus grans traumes, perquè era amb gent d’un curs superior i jo pensava: “Són els grans, quina por!”. A més, tenia pànic a parlar en públic. No, jo no era la típica nena que canta i que balla. No hauria apostat mai al fet que, anys després, seria actriu. Va ser de gran quan vaig dir: “Em ve de gust fer teatre”. Vaig estudiar a l’escola de Nancy Tuñón i, quan em va tocar plantejar-me quina carrera seguir, vaig reflexionar: sempre s’és a temps d’estudiar psicologia, i, en canvi, ara tinc moltes ganes de seguir els estudis d’arts escèniques. I vaig tirar per aquí.

Ser la protagonista del videoclip del grup Tame Impala “The less I know the better” marca un abans i un després en la teva vida.

Totalment. Jo llavors no sabia qui era Tame Impala, la veritat. Una amiga, Anna Serrano, em va trucar perquè estava fent el cásting d’aquest videoclip. I jo vaig respondre: “Val, tinc zero euros al compte corrent”. Necessitava cobrar alguna cosa perquè només tenia 75 cèntims o 15, o una cosa així. Jo crec que Beyoncé m’ha vist al videoclip, perquè ens van nominar a uns premis de la MTV de Londres, competint amb ella i altres artistes més. Em sembla la cosa més forta del món (riu). A veure si em truca Beyoncé per a un videoclip.

I arriba l’Oksana de “Merlí”. És un personatge que vas ajudar a construir amb els creadors de la sèrie?

Hi ha un 50 per cent seu i un 50 per cent meu, perquè vaig construir Oksana amb Héctor Lozano i Isaac Alcayde, el creador i el coach de la sèrie.

El look d’Oksana va ser idea teva?

Ho vam fer amb l’equip de maquillatge i perruqueria. Els vaig proposar això de rapar-me d’un costat, i li vaig enviar a Héctor unes fotos meves, de quan tenia 16 anys i em va donar per afaitar-me el cap. Crec que li anava molt bé a Oksana: és jove, té ganes de fer el que fa tothom i no vol que ningú sàpiga que és mare. És una rebel que no vol que la vegin com una mare, perquè considera que és molt més que això.

Pel carrer, encara ets Oksana?

Ahir, per exemple, vaig anar a les festes de Sant Andreu, a un concert, i, sortint d’aquí, cridaven: “Oksana, Oksana”. A Mèxic, la gent em parava perquè jo era la de “Merlí”.

Carlos Cuevas i Laia Manzanares a ‘Merlí’.

“Estoy vivo” és una altra fita a la teva carrera. No sols pel volum de feina, sinó també perquè aquí fas un treball molt físic.

Va ser totalment nou per a mi. En aquest sentit, teníem uns especialistes per assajar les baralles o els descensos amb una corda. Em va encantar.

I no et vas fer mal?

Em vaig fer mal, però corrent jo sola. M’ho vaig passar molt bé amb “Estoy vivo”. Quan em van dir que em despenjarien del sostre, vaig exclamar: “Toooooma”. És una sèrie que intenta fer un tipus de ciència-ficció molt costumista, perquè tothom pugui identificar-se amb ella. Les coses paranormals són una excusa per parlar de temes emocionals: la distància, el duel, per què mor la gent… A cada capítol plores, perquè hi ha l’escena emotiva, la de reconciliació, la de pèrdua o la d’enamorament. Una gran varietat.

Anem al cinema. Tenies un petit, però important, paper a “El Reino” (2018), de Rodrigo Sorogoyen. La càmera entrava dins la casa on tu hi eres, i era un pla seqüencia frenètic, pujant i baixant unes escales.

Va ser l’hòstia. Estic súper contenta amb “El Reino” (2018). Sorogoyen és un gran director, és molt intel·ligent i gens rebuscat. Vàrem dedicar un dia a assajar aquesta escena que durava entre 17 i 18 minuts, en pla seqüència. No podies arribar tard al pas de la càmera, perquè, si no, l’escena es quedava morta. A sobre, amb tots aquests actorassos al costat. Jo preguntant-me: “Què hi faig aquí?”.

Creus que estàs fent més drames que comèdies, i que hi ha dins teu una actriu còmica per explotar?

Jo no sé si soc bona en comèdia, perquè mai he fet comèdia. A la meva vida privada, soc pallasso blanc, la persona que fa que els altres siguin graciosos. Però la meva part humorística no la tinc explorada a la pantalla, i m’agradaria fer-ho a la pròxima sèrie que faci Berto Romero. Seria la meva il·lusió, encara que sigui servint cafès. Sí, vull fer comèdia. Necessito riure.

Tots els actors i actrius sou diferents a nivell d’imatge, però la veritat és que tu no t’assembles a ningú, com a mínim, de la indústria audiovisual espanyola. T’ho diuen sovint? Que fins i tot sembles estrangera?

Hi ha alguna cosa estranya, perquè a Barcelona em parlen en anglès, perquè tinc un físic mig nòrdic, però, alhora, no ho és tant, perquè els meus ulls no són blaus, ni el meu cabell és híper mega ros. I ni soc del tot pàl·lida.

Em sobta que no t’ofereixin personatges d’estrangera. Bé, rectifico, està Oksana…

Sí, ella és adoptada, és d’Ucraïna. El cas és que va venir amb 3 anys i que no havia de parlar ucraïnès, perquè hauria estat complicat. Sí, hi ha una cosa ambigua a la meva cara.

Et recordo a tres obres de teatre a Barcelona: “Odisseus”, a la Sala Beckett, dirigida per Quimet Pla; “Amanda T”, a la Sala Atrium, a les ordres d’Àlex Mañas, que també n’era l’autor; i “Temps salvatge”, dirigida per Xavier Albertí a partir del text de Josep Maria Miró, al Teatre Nacional de Catalunya. Són tres muntatges que t’han marcat?

Profundament. “Odisseus”, perquè també estava com mig en família, amb Quimet Pla i Oriol Pla, que són persones a les quals estimo molt. Érem 25 persones, música en directe… a mi, allò em tornava boja. Pagaria per tornar a fer “Odisseus”. “Temps salvatge” va ser el meu primer teatre remunerat, per dir-ho d’alguna manera. Va ser entrar en el món de les burocràcies teatrals i l’institucional. De cop, ser a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya… buaaaah! Una bogeria. I “Amanda T” em va agradar molt perquè va ser la primera vegada que vaig fer teatre per a la canalla, per a adolescents. I venien escoles a veure l’obra. Era una història duríssima, però útil, i m’agradava explicar-la-hi als joves.

Alejo Sauras i Laia Manzanares a ‘Estoy vivo’.

Acabes de rodar “La desconocia”, el segon llargmetratge de Pablo Maqueda. L’ideal és combinar projectes com aquest amb sèries com “Estoy vivo”? És a dir, l’indie i el mainstream.

L’ideal és que vinguin les feines d’allà on sigui, d’una banda i de l’altra. Però sí que és veritat que soc sempre més partidària d’allò més petit, que és on hi ha més cor. “Alegría” i “La desconocida” són pel·lis que portaven set anys de buscar diners, de reescriure el guió, de trobar el repartiment. No són projectes per ser rodats i estrenats immediatament, sinó que són el fruit del somni d’anys i anys d’algú. I contribuir al fet que es realitzin és molt satisfactori.

Vas molt al cinema? L’última pel·lícula que has vist?

Aquest últim any he anat poquíssim al cinema i no he llegit res, però perquè no he parat de treballar. I és bastant literal que un dia he acabat un projecte i he començat un altre. L’última que he vist és “Madres paralelas”, de Pedro Almodóvar. De les estrenades aquest 2021, una pel·li que m’ha tornat boja ha estat “Otra ronda”, de Thomas Vinterberg. I tinc ganes de veure “El poder del perro”, de Jane Campion, i “Spencer”, de Pablo Larraín, perquè m’han parlat molt bé d’elles.

Tens referents i preferits en el món de la direcció o de l’actuació?

No soc una tia molt mitòmana, i crec que soc més d’obsessions. De petites obsessions. Entre les meves darreres obsessions està Scarlett Johansson. Una de les referències que tenia per a “La desconocida” era la Scarlett d’“Under the Skin” (2013), de Jonathan Glazer, perquè a la pel·lícula pràcticament no fa res. Hi ha alguna cosa que m’agrada de la gent que no fa res i, alhora, fa 3.000 coses. Vull dir que els seus ulls parlaven per ella. També m’agrada Ruben Östlund, el director de “Fuerza mayor” (2014), que és un retrat de la masculinitat fràgil molt ben explicada. M’interessa el món dels cineastes nòrdics actuals.

Estàs a punt de començar a rodar a Mallorca “Quest”, l’òpera prima d’Antonina Obrador.

Té molt bona pinta. El personatge d’Enric Auquer està sols fins que arribo jo, que soc la seva germana. És una història sobre el duel, a partir del que li passa a un científic que se’n va a l’illa de Quest per investigar el suïcidi de la seva dona, interpretada per Maria Arnal. Abans he rodat una sèrie de Netflix, que es diu “La noche más larga”. Porto des d’agost de l’any passat que no he parat, i necessito una pausa.  

Perquè un projecte t’interessi, quins ingredients ha de tenir?

Els personatges m’han de connectar amb alguna cosa que a mi em vingui de gust explicar. Amb projectes com a “Alegría” o “La desconocida” em deixo la pell.

Un desig per al 2022? Personal o professional, o totes dues coses.

Que s’acabi la COVID! Que s’acabi, i la resta de coses dolentes de la vida ja les anirem arreglant.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.