El Juan Carrasco de ‘Venga Juan’ viu en la mateixa urbanització de luxe que Carlos Baute, encara que, cada vegada que es creuen, ell s’obstini a saludar-ho com “Chayanne”. El Bob Pop adolescent de ‘Maricón perdido’ és, en canvi, veí dels Pecos, i falsifica el seu autògraf davant les fans del duo. Si calgués buscar paral·lelismes entre les dues sèries, potser en un primer cop d’ull, les coincidències acabarien aquí, però la veritat és que ambdues comparteixen un esperit similar: la ruptura total amb les suposades regles de la comèdia. Perquè, és realment comèdia que, avergonyit per la grassor de la seva filla, Juan fingeixi que la noia és una òrfena de pares romanesos “probablement obesos”? O la solitud i sordidesa que transmeten les escenes de sauna, per molt que les tamisin el pas dels anys i el record de Bob Pop? Tant ‘Maricón perdido’ com ‘Venga Juan’ han trencat les costures del gènere i, per més que es recorri a neologismes com “dramèdia”, cap etiqueta pot abastar una originalitat a la qual cadascuna de les dues ha arribat per camins diferents.

Vota Juan’, la primera temporada de les aventures de Carrasco, partia d’una tradició caricaturesca que bevia de sèries com ‘The Office’ o la més propera ‘Vergüenza’. Un polític groller i barroer definit pels seus defectes, amb trames i, sobretot, actituds que, encara que fugien d’oportunismes i picades d’ullet a l’actualitat, aconseguien l’estatus de categoria. Gràcies a un sorprenent Javier Cámara, els espectadors identificaven el protagonista amb aquest “jo” ocult que tots tenim i que rares vegades ens atrevim a mostrar, almenys de manera conscient. Les trames absurdes, els personatges, els gags… Tot funcionava i, així i tot, Diego San José i el seu equip van fer un pas més enllà arriscant i fent evolucionar a la sèrie cap a terrenys insospitats que ja s’endevinaven a ‘Vamos Juan’ i que culminen en el tercer lliurament, ‘Venga Juan’. Cada vegada menys acudits ja provats i, per tant, previsibles. Menys velocitat de comèdia. Més ritme intern. Esquitxats en la trama general, episodis amb personalitat autònoma, com el d’Istanbul, l’ambaixada argentina o el de la trobada a casa de constructor corrupte. Petites càpsules de genialitat que serveixen per aprofundir en personatges en els quals semblava impossible la fondària. On abans ressonava ‘Aterriza como puedas’ ara s’escolten ressons de Shakespeare. Comèdia? Tal vegada és que les dues tradicions poden conviure amb naturalitat.

‘Maricón perdido’, per la seva part -i en la mesura en què el narrador es converteix en el personatge principal- podria entroncar amb un gènere, el de l’autoficció, que té els seus grans referents a Larry David o a ‘Louie’, i que a Espanya ha propiciat títols tan destacats com la pionera ‘¿Qué fue de Jorge Sanz?’o ‘Mira lo que has hecho’, de Berto Romero, que és, per cert, productor executiu de la sèrie. Però, a diferència de les seves predecessores, els ingredients de partida no semblen en aquest cas massa aptes per a la paròdia o la caricatura. Assetjament escolar, maltractaments, homofòbia, una violació… En un terreny adobat per a la tragèdia, Bob Pop ha fet brollar una obra lluminosa i aparentment lleugera. I per a això ha fet servir una infinitat de recursos narratius: línies temporals que s’alternen, mescla de realitat i de ficció, la fantasia com a refugi, traumes que es transformen en literatura, o un narrador que, convertit en personatge, comença a volar pel seu compte al marge de les decisions del seu creador. Poques vegades s’ha vist tanta creativitat amb tanta naturalitat i tan poca ostentació. I per damunt de tot, una mirada en pau amb si mateixa i que fuig de l’ajust de comptes.

D’aquí a unes setmanes, ‘Venga Juan’, ‘Maricón perdido’ i d’altres títols com ‘Vida perfecta’ rivalitzaran pel premi Feroz a millor sèrie de comèdia. Ningú no s’estranyarà. Però tampoc cridaria l’atenció si competissin en la categoria de drama. O de dramèdia. O de qualsevol altre mot que estiguem a punt d’inventar. Perquè, arribats a aquest punt en la ficció televisiva espanyola, els motlles s’han fet miques i l’únic límit és el que marca el talent dels creadors.

Juan Zavala és periodista. Va formar part de l’equip del programa ‘El Cine de lo que yo te diga’ a la Cadena Ser i va ser col·laborador de Canal+. Ha estat director de comunicació dels canals de televisió TCM i TNT i coguionista de documentals com ‘El último adiós de Bette Davis’ o ‘El sueño imposible de David Lean’.