Apareix la visió d’un rostre fantasmagòric i et diu quan moriràs. “D’aquí a tres dies, a les cinc”. I remata: “Estàs condemnat a anar a l’infern”. I tal dit, tal fet. Quan arriba el dia i l’hora, tres monstres gegantins apareixen del no-res i s’abalancen sobre la víctima colpejant-la, fent-la miques, i després reduint-la a cendres. Aquest és l’escenari que planteja “Rumbo al infierno”, l’última sèrie sud-coreana estrenada a Netflix. Però no se’n vagin encara, continuïn llegint, que darrere d’aquesta premissa tan passada de rosca hi ha una sèrie amb coses a dir i un discurs més sòlid del que pugui semblar inicialment. I és que la sèrie utilitza aquest fenomen per fer una radiografia punxant de la societat actual, especialment de la facilitat amb la qual determinats discursos que saben explotar el descoratjament, la frustració i la por poden arribar a posar al pedestal d’un dia per a l’altre a líders que s’atorguen el paper de salvadors o sanadors del sistema. L’aparició dels monstres és gravada en vídeo, es fa viral a les xarxes i inicialment és rebuda amb escepticisme. “Ha de ser fake“, diu un personatge, en referència a la línia cada vegada més borrosa entre realitat i realitat fabricada en una sala d’edició.

Però aquesta mirada crítica aviat s’esvaeix en favor d’una interpretació impulsada per un grup anomenat Nova Veritat que aviat serà homogènia, l’única possible. El seu líder assegura que els monstres estan complint amb la voluntat de Déu, la manera que aquest ha trobat perquè la humanitat faci cas i deixi de pecar. El detectiu encarregat del cas aviat es troba amb una olla de pressió en la qual determinades bandes de menors decideixen executar ells mateixos la voluntat divina instigats per un streamer passat de rosca que encoratja les agressions posant la diana sobre persones concretes. I de sobte, el que semblava una sèrie sobre monstres fantasiosos es converteix en una sèrie sobre monstres humans. Els del bat de beisbol i les pallisses retransmeses en streaming, donant curs a una violència crua amb la qual el director Yeon Sang-ho (“Tren a Busan”) colpeja l’audiència sense pietat, de manera que un escenari que en alguns moments és gairebé satíric es converteix en un territori de malson. “Black Mirror” i el seu ús pervers de la tecnologia mutant en el sadisme juvenil i deshumanitzat de “La Taronja Mecànica” amb bandes de carrer que podrien haver sortit d’Akira. En els tres primers episodis a l’espectador se li sacseja en dues direccions: a través de les reflexions del discurs i a través de la violència explícita.

‘Rumbo al infierno’.

Fins a aquest punt, “Rumbo al infierno” explora en profunditat totes les ramificacions del seu punt de partida i al mateix temps manté una tensió constant. És a partir del salt en el temps que es produeix en el quart episodi quan la sèrie perd força. Presenta un nou escenari on porta més enllà el punt de partida i algunes escenes són fins i tot més pertorbadores però també fa una baixada de ritme important i costa continuar veient el vincle de l’escenari de la sèrie amb el nostre present, que havia estat la clau de la sèrie en la seva primera meitat. La pèrdua d’alguns personatges més carismàtics i amb major treball de fons que els que s’introdueixen en aquesta segona meitat de temporada també pesen en un últim tram potser innecessari i devaluen el resultat del conjunt. Al final, la primera temporada culmina amb un cliffhanger sense haver respost a la pregunta fonamental sobre què són els monstres i per què fan el que fan. Potser es respon a la segona temporada, però no és necessari que ho faci. Com a “The Leftovers” l’important no és la resposta sinó el retrat de la pèrdua de papers de la humanitat en el seu conjunt.

‘Rumbo al infierno’.

La sèrie amb què se la compararà de manera inevitable és “El juego del calamar”, perquè a més de ser sud-coreanes, ambdues comparteixen la mateixa mescla de violència i crítica social. Però “Rumbo al infierno” va un pas més enllà en tots dos ingredients. La radiografia del món actual és molt més complexa, i també té molt més pes directe en la trama que en “El juego del calamar”, convidant a la reflexió de forma molt més constant i en conseqüència sent una sèrie més interessant. Cada personatge aporta una perspectiva o angle nou des del qual parlar sobre qüestions relacionades amb la justícia, la por, la fe i les febleses de l’ésser humà. Pel que fa a la violència, la d’”El juego del calamar” tenia un component estètic que a “Rumbo al infierno” és inexistent, perquè és una violència bruta i desagradable que no vol deixar a l’espectador indemne. Aconsegueix sens dubte el seu propòsit. Aquesta serà una sèrie que no oblidarem aviat.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.