Edgar Wright firma un dels seus treballs més ambiciosos: un thriller que flirteja amb infinitat de gèneres i referents sense deixar de tenir una identitat pròpia.

A tota evocació, a tot homenatge a un temps i un moment, hi ha implícita una idealització. Mirem enrere i convertim aquells éssers pretèrits, els seus escenaris i les seves bandes sonores en un somni en el que ens hi quedaríem a viure. Potser perquè al món real, al present, ens sentim fora de context o fora d’òrbita. Quan imaginem el passat, no ens preguntem què amaguen els focus, els telons i els somriures incrustats a la memòria col·lectiva, sinó que donem per sobreentès que funcionava amb uns codis molt precisos i tenia uns protagonistes molt concrets. És com un mirall en què el reflex sempre és millor que la mateixa realitat, però que si el traspasséssim descobriríem que hi viuen pors que no estem disposats a afrontar.

A “Última noche en el Soho”, l’autor de “Shaun of the dead” i “Baby Driver”, Edgar Wright, firma un dels seus treballs més ambiciosos, una faula que torpedina la nostra tendència a creure que qualsevol temps passat va ser millor. És la Cara B de la nostàlgia, la veritat sobre els habitants anònims de les fotos antigues, un viatge als racons més amagats de la percepció. Wright ens planteja un viatge addictiu, pertorbador i inclassificable (és la suma d’infinitat de gèneres i referents sense deixar de tenir una identitat pròpia) en què trenca amb nombroses convencions, des del romanticisme que se li suposa a tota estampa amorosa fins a la dolorosa cosificació de les dones icòniques. És una pel·lícula que difícilment ara tindrà l’atenció que es mereix, però que acabarà sent de culte per la seva mateixa singularitat.

Com en anteriors treballs, Wright construeix un univers aparentment quotidià que s’esquerda a mesura que allò sobrenatural o inquietant es va apoderant de la seva lògica. La protagonista, Eloise,  és una jove aspirant a dissenyadora de moda que viu fascinada per l’estètica dels anys 60 i se’n va a estudiar a una acadèmia de Londres per assolir el seu objectiu vital. Com que no encaixa amb les seves companyes de residència, acaba llogant una habitació a la casa d’una dona gran. Una nit creient somiar, o potser justament perquè somia, descobreix que té la capacitat de viatjar al Soho dels anys 60, on queda fascinada per una cantant i l’home que vol llançar-la a l’estrellat. Però no triga a descobrir que en aquesta relació i els esdeveniments que se’n deriven hi ha un misteri que es va tornant més imprevisible i terrorífic.

“Última noche en el Soho” arrisca molt, i gairebé sempre guanya. Encerta de ple en la construcció d’una atmosfera embolcallant nodrida de troballes visuals (l’ús dels miralls, fonamentals com a recurs narratiu i com a síntesi del discurs) i rellegeix els mecanismes del thriller per atrapar-nos en una teranyina de records i veritats que desmunten tota temptació de situar la història i els seus protagonistes en un pla nostàlgic. Aquest és un relat sobre el que hi ha de pervers en crear-se ficcions sobre el passat i fins a quin punt atenuen els ressons de veritats molt doloroses. El director mima al màxim la posada en escena i, sobretot, la seva configuració musical, en què l’ús d’algunes cançons, més que apel·lar a la complicitat de l’espectador, adopta tints de malson del que no sembla possible despertar-se. I després hi ha el seu magnífic repartiment: Thomasin McKenzie, Matt Smith, Diana Rigg (en el seu darrer treball abans de morir, per això al primer pla de la pel·lícula s’hi llegeix “For Diana”) i una Anya Taylor-Joy absolutament inoblidable.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.