Aquest 19 de novembre, Movistar+ ha estrenat la segona i última temporada de la seva ‘Vida Perfecta’. La sèrie creada i protagonitzada per Leticia Dolera acaba i és una veritable tragèdia.

És una pena dir adeu a ‘Vida Perfecta’ perquè és de les poques sèries (sinó l’única) de la plataforma protagonitzada, gairebé íntegrament, per dones. I moltes de nosaltres l’esperàvem amb candeletes.

És de les poques apostes que parla de temes als quals la ficció sol donar poca cabuda. Temes gairebé tabú en la societat que són necessaris per a normalitzar-los i que tots, de veritat, ens acostem a tenir una vida més “perfecta”.

Si depengués de mi, ‘Vida Perfecta’ s’allargaria en el temps, seguint les seves protagonistes en les diferents aventures a les quals s’enfrontin. Perquè elles no es “troben” amb situacions. S’“enfronten” a elles. Perquè és el que ens toca viure a les dones. Bé ho sap la creadora, en ser un dels rostres femenins i feministes més mediàtics del nostre país.

Per tot això, els sis nous capítols de la ficció, produïda per Corte y Confección, es gaudeixen tant com quan assaboreixes alguna cosa per primera vegada i saps que aquest moment no es tornarà a repetir. Amb la mateixa narrativa especial que ens va conquistar en la primera temporada però ara més crua, més conscient de la seva història i més atrevida.

Un últim lliurament que tant de bo no acabés però que agraïm que existeixi:

La Carrie Bradshaw real que no sabíem que necessitàvem

Sé que ja és fins i tot molest que qualsevol sèrie protagonitzada per dones es compari amb ‘Sexe a Nova York’, però en aquesta ocasió em permetré aquesta llicència. No perquè ‘Vida Perfecta’ tingui protagonistes femenines, d’entre 30 i 40 anys, en plena crisi existencial. Sinó perquè és l’evolució perfecta de la qual moltes parlem quan aquella sèrie d’HBO va revolucionar la ficció.

“És veritat tot el que expliquen però jo no tinc un armari ple de ‘Manolos’”, “m’identificaria amb Charlotte si no fos pels diners que té” o “jo soc molt Samantha però sense la seva luxosa vida”, són comentaris que moltes hem fet en veure ‘Sexe a Nova York’. I és que era l’única cosa que li “fallava” a la sèrie per poder empatitzar amb més part del públic (encara que a tots ens agrada somiar amb aquest món de lluentors novaiorquès).

‘Vida Perfecta’ és aquest desig que havíem llançat a l’univers de la ficció. Amb una Carrie (María) molt més terrenal, una Samantha (Cristina) casada i amb fills, una Miranda (Esther) de barri i fins i tot un Mr Big (Gari) de qui per fi podem enamorar-nos. Necessitàvem aquesta altra versió de ‘Sexe a Nova York’. La de les pobres. Aquest ‘Sexe a Barcelona’ en el qual sí que ens hi podem imaginar.

‘Vida Perfecta’. © Concha de la Rosa / Movistar+

La lluita perduda del “per a tots els públics”

Si a la primera temporada ‘Vida Perfecta’ ja va tractar temes tan quotidians com silenciats per la societat, en aquesta segona tanda torna a superar aquest repte.

No sols esmenta la menopausa, sinó que la detalla sense donar lliçons magistrals. La mostra, la pateix i fins i tot la gaudeix. No sols planteja el que és tenir “un projecte de vida” sinó que et deixa reflexionant sobre els teus. Per descomptat, tracten la depressió postpart i els primers mesos de criança, tan incòmode de tractar.

Però encara més sorprenent és que no té objecció a lletrejar fins i tot el que significa sentir “E-N-V-E-J-A” de les persones que més estimes. Perquè aquesta sèrie posa al damunt de la taula tots aquests temes que no són políticament correctes. Aquells dels quals ens avergonyeix parlar-ne però ens és impossible esquivar-los.

Arguments que haurien de convèncer qualsevol espectador per a acostar-se a aquesta producció. Però que, per alguna raó, hi ha els qui encara pensen que només està destinada a agradar-li a les dones.

‘Vida Perfecta’. © Concha de la Rosa / Movistar+

En l’estela de ‘Fleabag’ i ‘Girls’

Acomiadar ‘Vida Perfecta’ ha estat com acomiadar ‘Fleabag’, o com quan van marxar les ‘Girls’ de Lena Dunham. Saps que no trobaràs res semblant en molt de temps. Que en els catàlegs de les plataformes no és tan fàcil descobrir joies que et reflecteixin així, que et parlin com una amiga i que ho facin amb una mirada d’autora que et mostra un món que no havies vist sola.

Serà difícil topar-nos amb un altre tresor com el que ens ha regalat Leticia Dolera. Però encreuo dits perquè aviat es posi al capdavant d’un altre projecte. Alhora que una altra creadora es reveli com la següent nova promesa. Serà per dones amb talent…

Paula Hergar
Paula Hergar és periodista 360 com diria Paquita Salas, escriu sobre TV a Vertele i presenta, guionitza i dirigeix el Zàping de LOS40. A més de col·laborar en programes de cultura a La 2 i ser l’autora del llibre ‘La vuelta al mundo en 80 series’.