Hi ha missions d’espies, missions de superherois, missions militars i, després, la missió més difícil de totes: la missió de la quotidianitat. A la protagonista de ‘Perni’ no li encarreguen lluitar contra malvats ni localitzar microfilms, però superar cada dia acaba convertint-se en una odissea extenuant que no li permet ni tan sols una estona de tranquil·litat per aturar-se i notar com se sent. Els sis capítols de la sèrie es poden trobar a Filmin, després d’haver estat presentats en el marc del festival Serielizados.

I qui és la Perni? Dona, noruega, 45 anys. Assistenta social, mare de dues nenes en plena adolescència efervescent –o sigui: complicada– i filla d’un pare que ha decidit sortir de l’armari a una edat ja venerable. També viu amb ells un altre adolescent: el fill de la seva germana, morta en un accident de trànsit responsabilitat del cunyat, que va quedar paralític. Més coses: divorciada i sense relacions sexuals en els últims cinc anys. Però això està a punt de canviar… només que trobi el moment com per deixar suspesos, girant sols, tots els altres platerets de la seva vida.

Som, doncs, en el terreny de les mares superades i heroïnes de dies feiners que, als Estats Units, encarnava tan bé la Pamela Adlon de ‘Better Things’. Però, en aquesta visió a l’europea del mateix tema, tot es presenta d’una manera més realista i arrelada a terra. Les situacions no són extremes sinó banals, ni que sigui en aparença perquè molt sovint amaguen profunds corrents de fons: des del dubte sobre si treure’s els sostenidors davant d’un amant més jove a qui la llei de la gravetat encara no ha començat a castigar fins al sentit de seguir deixant missatges de veu al contestador de la germana morta, passant per les dificultats per mantenir l’enteresa davant els més vulnerables tot i que el teu hagi estat un dia de merda i sense cap espatlla sobre la qual recolzar el cap.

Però seria injust qualificar ‘Perni’ com una ficció depriment. La creadora i actriu protagonista,  Henriette Steenstrup, ha tingut molta cura per aconseguir pintar un fresc amb tantes llums com ombres. Les victòries dels personatges poden ser modestes, però són victòries al capdavall. I la sèrie, tot i ser noruega, no encaixa de cap manera en els tòpics glacials del nordic noir i els seus ambients malsans. Aquí, la paleta de colors és molt més viva. I més d’un serièfil descobrirà que a Escandinàvia… també hi fa sol.

No és només un contrast estètic: el tempo tampoc té res a veure. Allà on les sèries criminals imposen un ritme morós, l’espessor dels silencis i una aposta per l’atmosfera més que per l’acció trepidant, a ‘Perni’ hi trobem exactament el contrari: tot i que els capítols duren només mitja hora, es plantegen un munt de situacions i vinyetes. Els diàlegs són el gran fil conductor de la sèrie i arriben sovint encavalcats els uns amb els altres. No hi ha dubte que s’ha optat per aquesta presentació intensa amb la voluntat de transmetre a l’espectador la tensió permanent en què viu la protagonista. A tot això s’hi suma la interrupció constant de les notificacions al mòbil, en un retrat bastant àcid sobre la capacitat disruptiva d’aquests aparells, especialment quan s’hi barreja pel mig l’amor, bé sigui en forma de whatsapps dels nòvios en dansa, bé sigui a través d’una aplicació de cites.

La principal virtut de la sèrie és l’honestedat que aconsegueix transmetre Steenstrup. No intenta ser més carismàtica del que és, no hi ha aparent impostura. Però tampoc hi ha una romantització de la crisi de mitjana edat, com sí que es troba a l’endolcida ‘After Life’ de Ricky Gervais. En aquest sentit, ‘Perni’ traspua aquella proximitat que aconsegueixen les sèries amb un segell personal fort, on conflueixen les figures de creadora i protagonista. Tot i que són títols dispars, hi ha una certa sororitat que agermana propostes diverses com ‘Fleabag’, de Phoebe Waller-Bridge, ‘I may destroy you’ de Michaela Coel o ‘Girls’de Lena Dunham. Encara que totes estiguin empeltades de ficció, és inevitable buscar els paral·lelismes autobiogràfics i, per tant, empatitzar amb la part de veritat que hi hagi a cadascuna.

‘Perni’ no és espectacular i té un pressupost modest que l’empeny cap als primers plans i les escenes de cambra. Potser és un camí per a determinada ficció europea, posant l’èmfasi en intangibles com carisma, sensibilitat o màgia del guió. Difícilment ningú s’hi enamorarà perdudament, però té tots els números per convertir-se en una bona amiga.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.