La carrera d’Agustí Villaronga (Mallorca, 1953) no deixa de sorprendre’ns, sempre agradablement. 35 anys després del seu debut en el llargmetratge amb “Tras el cristal”, el cineasta i el seu equip van endur-se sis premis en l’últim Festival de Màlaga gràcies a “El ventre del mar”, que s’estrena als cinemes el 12 de novembre. Adaptació d’un capítol d’una novel·la d’Alessandro Baricco, la pel·lícula conjumina el relat de supervivència i el cinema de judicis, un passat ofegat pel mar i un present que mira enrere amb ira. Rodat durant la pandèmia, és un treball auster, minimalista, sense un pressupost folgat, però amb tota la creativitat i personalitat de l’inspirat autor de “Pa negre”, “El mar”, “El Rey de la Habana” o “Incerta glòria”. Mentre vigila el càncer que li van detectar aquest estiu, el realitzador rememora un rodatge ple de llibertat i tranquil·litat, el d’un film de naufragis que dialoga amb l’actualitat.

Com sorgeix un projecte tan insòlit i diferent en la teva carrera com és “El ventre del mar”? Tinc entès que va ser durant el confinament, és a dir, per culpa de la pandèmia.

Sí, sí, va ser llavors. Jo estava a Mallorca i ja tenia feta l’adaptació d’un capítol de l’obra “Océano mar”, d’Alessandro Baricco. En aquestes circumstàncies tan adverses, només em podia plantejar fer una pel·lícula petita i amb gent de Mallorca. I ens vam posar a treballar amb el productor, Javier Pérez Santana. “El ventre del mar” és un acte de rebel·lia: enfront d’aquesta obligació de parar-ho tot, havíem de continuar. Com fos i amb cura. D’altra banda, m’havia impressionat molt un quadre del pintor romàntic Théodore Géricault, “La balsa de la Medusa”, que parla del mateix succés que el llibre de Baricco: el 1816, la fragata Alliance, de l’Armada francesa, va naufragar enfront de les costes del Senegal, fet que va provocar que 150 persones fossin abandonades durant 13 dies en una bassa improvisada. Això va provocar una mescla de set, fam, bogeria i fins i tot canibalisme. Només van sobreviure 15. En el film escoltem els testimonis del tinent mèdic Savigny i del timoner Thomas, interpretats per Roger Casamajor i Òscar Kapoya. No és gens escabellat trobar en aquest naufragi del segle XIX reminiscències, semblances amb naufragis d’ara mateix… i no gaire lluny d’on som.

Us va costar trobar finançament?

No, perquè la pel·lícula ja tenia un cost inicial molt baix. Vàrem rebre una ajuda molt important del Consell Insular de Mallorca, i, en qualsevol cas, jo era conscient que no podia estirar més el braç que la màniga, com se sol dir. Un equip molt petit i tres setmanes de rodatge. El rodatge no va ser una cosa escabellada, perquè es movien pocs diners.

En totes les teves entrevistes recalques la llibertat que us va acompanyar durant la filmació.

És veritat. És una cosa que no oblidaré. Va ser la conseqüència de no haver de passar prèviament per productores, teles i plataformes per tirar endavant aquest projecte. Fer “El ventre del mar” ha estat com tornar als meus inicis com a cineasta, però amb l’experiència que ara tinc. Experiència i il·lusió. Va ser com escriure amb bolígraf.

Jo la veig també com una cinta d’aventures, petita, diferent, iconoclasta, però d’aventures. Estàs d’acord amb la definició?

No sé, per a mi, una pel·lícula o un llibre d’aventures és “Viatge al centre de la Terra”. A mi em recorda més a aquest film que es deia “¡Viven!”, que va dirigir Frank Marshall el 1993, sobre l’equip de rugbi de l’Uruguai l’avió del qual es va estavellar als Andes el 1972, i van haver de sobreviure com van poder. I no tots ho van aconseguir. I aquells que sí que ho van aconseguir va ser a costa de fer coses molt extremes. Perquè tant “El ventre del mar” com “¡Viven!” parlen de com la vida d’un depèn de la mort d’un altre. Allà va ser a la neu, i aquí al mar. En tots dos casos va ser una guerra entre éssers humans per la seva supervivència.

Es tracta d’una experiència visual amb una forta influència de la novel·la i de les estructures teatrals.

Sí, té una forta base literària, amb aquesta veu en off, i combinant el color amb el blanc i negre. És molt interessant fotogràficament i amb uns efectes visuals d’allò més especials.

Roger Casamajor. “El ventre del mar”.

Tu confies en la sensibilitat de l’espectador. D’un espectador que no s’espanta davant propostes artístiques tan diferents, sinó tot el contrari: ho agraeix i ho celebra.

El gran repte era contar un relat que s’entengués, perquè està explicat des de llocs diferents, i combinant passat i present. No té una narrativa convencional, però, en el seu pas pel Festival de Màlaga, ja vaig poder comprovar que el públic entrava en la història i la seguia.

Ets un cineasta lliure, poc amants de certes normes… Això et fa mantenir una posició crítica amb les plataformes?

No, no és això. Jo entenc que, abans que res, elles vulguin fer pasta, diners. El que sí han aconseguit és condicionar la nostra manera de veure el cinema. Abans, a les sales. Ara, a les sales que ens queden i, sobretot, a casa. Però també hi ha gent que veu les pel·lícules al mòbil!

Treballes per cinquena vegada amb Roger Casamajor, a qui vas descobrir a “El mar” (2000) i que, fa uns mesos, va guanyar el premi d’interpretació a Màlaga gràcies a “El ventre del mar”. Roger és garantia de complicitat i de qualitat?

Les dues coses. A Roger l’he vist créixer com a actor. És com un fill del qual dius: “Cony, com creix”. El seu era un paper difícil, i novament ha estat un plaer comptar amb ell. D’entrada, Roger sempre aporta molt als seus personatges. Va construir molt bé el seu paper. A més, la seva relació professional amb l’altre protagonista, Òscar Kapoya, va ser molt bonica. Es van entendre molt bé. Pobres, estaven tot el dia en remull o amb ganivets! Va ser un rodatge de bon rotllo.

Vas triomfar a Màlaga i, aviat, arribaran les nominacions als Goya i als Gaudí. Com ho veus?

D’una banda, em produeix una certa tristesa que només hi hagi quatre pel·lícules en català als Gaudí, inclosa la nostra. Com a mínim, serem nominats, això sí. I el tema Goya és més complicat. Recordo que, l’any d’“Incerta glòria”, vam tenir moltes nominacions i premis als Gaudí, mentre que als Goya només vam obtenir una nominació, que no vàrem guanyar, la del Millor Guió Adaptat. També tinc present el cas de “La Vampira de Barcelona” (2020), de Lluís Danés, que va arrasar als Gaudí, però que per als Goya ni va existir.

Òscar Kapoya. “El ventre del mar”.

“Pa negre” (2010) marca un abans i un després en la teva carrera?

És evident. Va ser gràcies a la productora Isona Passola, que va ser qui em va anar a buscar per dirigir l’adaptació de la novel·la d’Emili Teixidor, un escriptor que de seguida em va caure súper bé. “Pa negre” em va permetre fer una pel·lícula per al gran públic. Vaig passar de ser un marginal a formar part de la indústria i a fer pel·lícules amb més diners. A més, els Goya també ens van beneir.

Com recordes el rodatge de la teva òpera prima, “Tras el cristal” (1986)?

Va ser molt accidentat. I, com solia passar en aquella època, sense pasta. I ens van embargar el negatiu. Això sí que va ser tota una aventura, i no “Viatge al centre de la Terra”. La pel·lícula la va produir Teresa Enrich, amb la col·laboració de Paco Poch, que precisament ara s’ha encarregat de la projecció internacional d’“El ventre del mar”. Vam ser al Festival de Moscou gràcies al Paco. Haig de dir que he tingut molta sort amb els meus productors: Isona Passola, Teresa Enrich, Paco Poch, Antonio Cardenal, Andrés Vicente Gómez, Julián Mateos…

I com et defineixes com a cineasta? O et fa una mica de pudor autodescriure’t?

Més que pudor, no sé fer-ho. Si em guio pel que diuen els altres, soc un cineasta amb una poètica especial, lligada al mar o a la crueltat. Soc un director curiós, perquè en cada pel·lícula busco coses diferents.

Estàs en ple tractament del càncer i t’estàs cuidant. Ànims! Tens projectes de cinema, a curt o llarg termini?

Per a començar, una pel·lícula creada amb Mario Torrecillas. Una història de barri, amb nens i una dona que té Alzheimer. Un guió en la línia de “Petita Miss Sunshine” (Jonathan Dayton & Valerie Faris, 2006), amb humor i humanitat. Això sí, té dos títols: “3.000 obstacles” i “Loli Tormenta”.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.