La nova seqüela de la saga es veu perjudicada pel fet de ser una pel·lícula de transició, però és igualment una punyent metàfora de l’Amèrica moderna

En una escena de “Halloween Kills” s’explica que Michael Myers, quan era petit i ara també de gran, insisteix a tornar a casa seva i mirar per la finestra del pis superior. El personatge que ho diu es pregunta què hi mira, a l’exterior, o si no serà que en realitat mira el seu propi reflex. En paral·lel, en una de les trames de la pel·lícula els habitants de Haddonfield, el poble on transcorre l’acció de tota la saga, es conjuren per atrapar el psicòpata d’una vegada per totes i posar fi als seus crims. Però el seu afany de revenja els fa perdre la perspectiva de qui és qui i qui ha fet què, i acaben perseguint un  home innocent pel simple fet de semblar una persona pertorbada. Ambdues idees formen part d’un mateix concepte, d’un mateix reflex: Michael Myers, aquí més que mai, és la perfecta representació d’una Amèrica reaccionària, desconfiada i venjativa. Una Amèrica a la defensiva, abocada als populismes i als discursos moralitzants, que aparenta mirar a l’exterior però en realitat contempla obsessivament els seus propis dimonis. Una Amèrica condemnada a cometre els mateixos errors una i altra vegada, i per això els seus homes del sac s’aixequen una i altra vegada. No és, en cap dels dos casos, un simple complement directe del relat d’una pel·lícula. Aquesta entrega de Halloween és la nova demostració de la capacitat del gènere per parlar dels clarobscurs de la realitat a través de les nostres fragilitats i una metàfora molt punyent dels terrors que ens assetgen.

Això no vol dir que sigui una pel·lícula rodona. La trama reprèn l’acció exactament on la deixava la seva predecessora i tots els seus elements estan pensats per construir la llançadora cap a una conclusió, que aspira a ser catàrtica, a “Halloween Ends”. Com s’ha dit i escrit, aquesta segona part acusa en excés la seva condició de film de transició d’una trilogia, en el sentit que no acaba de culminar alguns dels seus clímaxs i exclou personatges del focus dramàtic (el cas més evident, el de Laurie Strode, un pilar fonamental del seu arc argumental) que potser haurien merescut una major atenció al detall. I també és veritat que hi ha molts fronts, que ja està bé, però la necessitat de mantenir-los oberts va en detriment de la seva solvència. Però dit això, ja voldrien moltes pel·lícules de terror transmetre el grau de tensió d’alguns passatges d’aquesta, que també brilla en la seva interlocució amb els títols més aconseguits de la saga. Només cal veure, per exemple, com mostra allò que no vèiem de la pel·lícula original de John Carpenter i se’n serveix per donar una perspectiva molt diferent de la seva mitologia. Perquè justament d’això va aquesta nova trilogia, de reformular un imaginari, modernitzar-lo i reconèixer-lo com a narrativa d’un temps i les seves derives. “Halloween Kills” ho expressa amb escenes plenes d’humor negre que juguen amb els clixés inherents al protagonista (com a l’impagable moment que Michael insisteix a apunyalar un cadàver fins que troba el ganivet que millor li escau) i amb un esplèndid acte final, que a la vegada funciona a mode de pròleg, en què la veu de la gran Jamie Lee Curtis ens fa conscients de la llegenda de Michael Myers mentre aquest, un cop més, persisteix a aixecar-se, desafiant, i mirar el món rere la màscara. Perquè és per això que mira i es mira per la finestra, és així com s’alimenta de les nostres pors i es converteix en el monstre que mai aconseguirem derrotar: assemblant-se molt a nosaltres.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.