En els primers minuts de la nova temporada de “Endeavour” una secretària arriba al despatx on treballa, en la universitat. “Bon dia, Srta. Widdowson”, li pregunten mentre ella fa una ullada a la correspondència. “Bon dia, Sra. Newell”, respon ella. “Arriba d’hora. Però no es preocupi, tinc la tetera preparada”. Aquesta escena resumeix de forma molt eficaç com de britànica és “Endeavour”, quant encaixa en la idea que tenim de la vida educada, elegant, culta i ritual dels britànics. O quant encaixa en allò que ens agradaria que fos. Pel cas, tant li fa. L’important és que ve de gust, i molt, servir-se una tassa de te i relaxar-se en el sofà per endinsar-se en l’univers d’aquesta sèrie i intentar resoldre abans que ell els nous casos d’Endeavour Morse. Els seguidors del personatge saben que no és gens fàcil. Si alguna cosa ha caracteritzat sempre la sèrie és la complexitat dels casos que presenta, que es creuen entre ells i es despleguen amb meticulositat per al plaer del detectiu casolà. El primer episodi de la vuitena temporada, que barreja una amenaça d’atemptat contra un futbolista nord-irlandès i la investigació d’una bomba, és un bon exemple de com de bé maneja la sèrie diverses trames alhora, alternant totes dues investigacions i a més seguint l’arc central del seu protagonista, que ara, més que tasses de te, el que no deixa anar és la petaca.

La manera en què es treballen els casos, o com la sèrie explota els paisatges d’Oxford i, per descomptat, el carisma d’aquest detectiu culte, aficionat als mots encreuats i la música clàssica, és el que fan d’”Endeavour” una sèrie tan agradable de seguir i un lloc feliç per a molts espectadors. És també el que va convertir el personatge en un èxit des que va debutar el 1987 amb la sèrie “Inspector Morse”, que ha estat triada la favorita dels britànics en diverses ocasions pel que fa al gènere criminal, un assoliment impressionant tenint en compte com d’exigent és l’audiència britànica quan es tracta de sèries policials. La sèrie original va durar 7 temporades en emissió i ja va tenir un spin-off, “Lewis”, que va durar 9 temporades. “Endeavour” és ja també una sèrie veterana, i amb 8 temporades, totes a Filmin, va camí de superar les dues anteriors. El treball de Shaun Evans, que interpreta la versió jove del personatge en aquesta preqüela, continua sent impecable, i la sèrie ha aconseguit mantenir la màxima de la brevetat com a punt fort: pocs episodis però tots ben treballats.

Tot i ser una sèrie criminal, “Endeavour” es defineix per damunt de tot com una sèrie amable, la qual cosa porta a un tractament dels fets que no admet la foscor i la cruesa. És tot net i ordenat. Fins i tot si esclata una bomba, no hi ha molta sang ni cossos mutilats. Ni tampoc no busca que l’audiència senti l’horror de la situació. Res d’això té cabuda en un univers on un cas és com un trencaclosques amb el qual entretenir-se però no una finestra al pitjor de l’ésser humà, un fet que per a molts espectadors segurament serà poc creïble i artificial, però que és mólt agraït per als qui volen un descans d’aquest tipus de sèrie criminal tan habitual actualment (no només de sèries de ficció, sinó també de true crime). “Endeavour” també hereta d’”Inspector Morse” alguns manierismes i formes molt tradicionals en l’exposició de la història, la qual cosa pot semblar antiquada. No obstant això, es tracta d’una característica que forma part del seu encant: podria estar feta fa dècades però es continua fent avui. La preqüela ha destacat per ser particularment hàbil en l’ús del context històric, hibridant-lo en els casos de manera elegant. Des del fet anecdòtic, com la colònia nudista que apareix a la vuitena temporada, que està situada en els anys 70, fins a fets polítics, personatges o organitzacions concretes. Quan es produeixen aquestes connexions la sèrie recorda a “The Crown”. I possiblement són dues sèries que tenen en comú molts espectadors. Així que ja ho saben. Quan no es trobi en emissió la sèrie de la Reina d’Anglaterra, provin de prendre un te amb Endeavour Morse.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.