A “El buen patrón”, Fernando León de Aranoa (Madrid, 1968) dirigeix per tercera a vegada a Javier Bardem, després de “Los lunes al sol” (2002) i “Loving Pablo” (2017), i ho fa en una àcida i feroç comèdia. Una pel·lícula produïda per Reposado P.C. i THE MEDIAPRO STUDIO, on Bardem interpreta Julio Blanco, l’astut president d’una fàbrica de bàscules que ha d’esquivar els problemes i aguditzar l’enginy, tant en la seva empresa com en el seu entorn més íntim. La pel·lícula, que arriba avui als cinemes, ha estat triada per a representar Espanya en els pròxims Oscar. Parlem amb el cineasta sobre relacions de poder, humor, feina, empatia i Berlanga. I, després de veure el film, que aixequi la mà qui no es reconegui, mínimament, en Julio Blanco.

“El buen patrón” és cinema polític?

Jo tendeixo a pensar que gairebé tot el cinema ho és, perquè les pel·lícules parlen de com ens relacionem, de les nostres decisions íntimes i a nivell social, i com aquestes responen a les nostres diferents educacions com a individus. Ara bé, “El buen patrón” no és una pel·lícula política d’una manera deliberada. No m’agrada el cinema polític fet des de la militància, l’etiqueta i el maniqueisme. La vida està feta de grises, de matisos, i refuso l’etiqueta de cinema polític per a mi. El que sí que és cert és que una bona part del cinema actual explicarà, a les generacions venidores, com érem.

Al principi, ¿el personatge de Bardem tenia bones intencions a nivell social, però se li va escapar de les mans? ¿El film comença que ja està tot embolicat, i aquesta imatge d’empresari impecable i solidari s’està esquerdant a marxes forçades?

Gairebé tots els personatges de “El buen patrón”, ja siguin caps o treballadors, miren per ells mateixos, i aquest Julio Blanco que interpreta Javier no és l’excepció. És un home hàbil, un astut, però això no evita que, al final, empatitzem amb ell, i ens caigui bé, encara que allò que faci no ens sembli bé. Com a espectador, fas el mateix viatge de Blanco, i vius directament les seves decisions. És algú molt pròxim a l’espectador. Aquest patró no està tan lluny de nosaltres. Com utilitzem el poder quan el tenim? Aquesta no és una pel·lícula de bons i dolents.

En algun moment vas haver de replantejar-te o retocar el format comèdia de “El buen patrón”? Més que res, perquè el riure no es mengés la reflexió, la profunditat.

L’humor ja fluïa d’una manera natural en el procés d’escriptura del guió. L’humor ve amb el personatge, i el to era al meu cap. Jo diria que em vaig haver de contenir més en anteriors pel·lícules que en aquesta. La comèdia compensa el drama de la història.

Després de tres llargmetratges junts, com treballes amb Javier Bardem i com treballa ell? Teniu algun mètode ja provat amb èxit?

Treballem a favor del personatge que està escrit en el paper. Juguem a explorar-lo i a imaginar-lo en diferents situacions. En l’època de “Los lunes al sol” encara no ens coneixíem, i Javier venia a casa meva amb moltes cintes de casset de 120 minuts, i no paràvem de parlar i gravar. I ell no parava de preguntar-me coses. Després d’aquestes tres pel·lícules, ens coneixem molt i hi ha una enorme confiança. Javier Bardem sempre s’atreveix a anar més enllà. No li agrada jugar a cop segur. Li agrada arriscar.

M’agrada molt el personatge de la becària, interpretada per Almudena Amor. La seva progressió, els seus matisos, com avança al llarg de la trama. Tems que algú es pugui prendre la teva visió com a masclista, com un tòpic, precisament per tractar-se d’una dona?

El risc existeix, sí, i pot ser que algú el mal interpreti, com tu dius. Però les meves intencions no anaven per aquí, clar. Liliana, la becària, s’assembla molt a Blanco, i també és de casa bona, com ell. Blanco té un pla… i ella també. Una de les coses que més m’agraden d’Almudena Amor és aquest misteri que transmet amb la mirada. És molt inquietant.

Seguint amb els personatges femenins, m’intriga el personatge de la dona de Blanco, a qui dona vida Sonia Almarcha. De fet, i per desgràcia, és el més comú en la societat: el que no s’assabenta de res.

Doncs jo crec que en sap més del que aparenta, però no li convé que s’assabenti el seu marit. M’encanta Sonia Almarcha perquè dona perfectament la imatge d’una dona forta.

Jutges a aquests personatges i a la resta, o només els mostres, i que l’espectador tregui les seves conclusions?

No em correspon a mi jutjar-los. L’espectador ha d’entendre’ls, fins i tot als pitjors d’ells. Tots tenim les nostres raons i explicacions per actuar de la manera en què actuem.

Des del teu primer film, “Familia” (1996), fins a “El buen patrón”, hi ha algun tema que predomini en la teva filmografia? Potser, precisament, la família?

Sí, a “El buen patrón” es parla molt de la família. Igual que em passa amb la pintura, a mi al cinema m’interessa més el retrat que el paisatge. El que més m’apassiona és treure el cap per  l’interior dels personatges i fer bons retrats d’ells.

T’hi veus amb possibilitats de passar a la següent fase dels Oscar, o no hi penses? Ja vas ser-hi a la recta final amb “Los lunes al sol”.

No ho sé, és tan recent la nostra classificació per als Oscar! Ara el que més em preocupa és que “El buen patrón” tingui una bona estrena comercial. Tinc molta fe en ella, i en el que explica i en com ho explica. I estic molt satisfet de la feina dels actors: a més de Javier, Almudena i Sonia, allà hi son Manolo Solo, Celso Bugallo, Óscar de la Fuente, Fernando Albizu… D’altra banda, Javier és molt conegut en la indústria americana i li tenen molt d’afecte. Això, sens dubte, afavorirà la carrera cap a l’Oscar.

Acaba la frase: de la pandèmia sortirem més…

Sortirem més esgotats. És l’única cosa que és objectiva. Jo crec que sortirem iguals que abans. El canalla continuarà sent un canalla, i la bona persona continuarà sent una bona persona.

Hem parlat molt de comèdies, però no oblidem que aquest és l’Any Berlanga. Berlanga continua sent actual, actualíssim?

Berlanga! És el cinema que veia quan estudiava a la facultat, als 18 o 19 anys. M’agrada molt el seu cinema, de la mateixa manera que m’agrada molt la comèdia social italiana d’aquest període, els anys 50 i 60. Tant les pel·lícules de Berlanga com les italianes tenien molt d’humor i mala baba, però alhora desprenien molta tendresa. Les històries de Berlanga i Rafael Azcona són molt actuals, sí. El bon cinema és el que no envelleix i que et transmet, avui mateix, tantes coses com ho feia 60 anys enrere. No m’interessa el cinema conjuntural, aquest cinema polític al qual ens referíem al principi de l’entrevista. Des que vaig començar a estudiar, vaig tenir clar que les pel·lícules ens sobreviuen als que les fem, i és important que, quan ja no hi siguem, continuïn tenint un sentit.

Per cert, hi ha un gran actor berlanguià que també es troba en la teva filmografia: Juan Luis Galiardo, el protagonista de “Familia”. Si encara hi fos entre nosaltres, jo veig Galiardo com un perfecte Blanco. (Riu) És veritat. Juan Luis hauria estat un Blanco ideal! A més, també tenia un Jaguar, com Blanco.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.