La darrera pel·lícula de Daniel Craig com a James Bond és una síntesi de la saga i també un dels seus títols més valents

El més difícil d’abordar mites cinematogràfics com James Bond no és preservar la seva essència: és fer-los evolucionar. Les pel·lícules de Daniel Craig han estat, en aquest sentit, un exercici tan arriscat com suggestiu, perquè partien del concepte de refundació (“Casino Royale” començava amb el moment exacte de la seva primera missió com a agent 007) i s’han dedicat a reconstruir argumentalment les convencions del personatge provant de donar-li una identitat pròpia. Aquesta s’ha basat, principalment, en la interconnexió de trames, la subversió de la majoria de clixés i, sobretot, una configuració de personatge que deu molt a les magnífiques prestacions dramàtiques de l’actor Daniel Craig. Hi ha qui s’hi ha entossudit a veure’l com una anomalia o una traïció als fonaments de Bond, però resulta que s’assembla, potser més que cap altre, a l’espia creat per Ian Fleming. I que, com tot Bond, és un reflex del seu temps, de les seves contradiccions i dels seus conflictes tant geopolítics com morals. Per tant Craig no només ha sabut entendre que el personatge necessitava evolucionar, sinó que l’ha sabut convertir en l’exponent d’una era que ara, amb la seva darrera incursió a la saga, arriba al seu final.

Sin tiempo para morir” és, segurament, la millor pel·lícula de James Bond. Això vol dir que és rodona? No ho és, però sí que és la que més arrisca, la que més lluny porta els seus enunciats dramàtics i també la que generarà un pòsit emocional més perdurable. A diferència de les seves predecessores, aquesta marcarà un abans i un després en la mitologia que representa, estableix un punt d’inflexió en la manera de concebre el personatge i a més trenca radicalment amb les velles estructures argumentals. Ho aconsegueix convertint-se en una síntesi de la saga: si bé és una relectura de “007 al Servicio Secreto de su Majestad” (l’altra gran joia de la sèrie, menystinguda durant molts anys però dotada d’una modernitat hipnòtica), “Sin tiempo para morir” és un recorregut per diferents idees, conceptes i personatges que han contribuït a redimensionar Bond i el seu paper a l’imaginari col·lectiu.

Ana de Armas. ‘Sin tiempo para morir’.

També és un viatge emocional, tant per al protagonista com per al propi espectador, que reflexiona sobre la impossibilitat de la llum en un món d’ombres. Bond és, més que mai, un mite, una llegenda, un nom destinat (condemnat, també) a ser pronunciat com a ressò de grans gestes, però no un home ordinari que pugui aspirar a una felicitat terrenal. D’això i moltes més coses va aquesta pel·lícula juganera i fatalista, dinàmica i profunda, que experimenta amb diferents registres sense morir en l’intent (són molts films en un, i per una vegada això no és dolent) i regala uns quants moments inoblidables. Entre ells, l’episodi cubà (sensacional Ana de Armas, per cert), persecucions que s’obcequen a ser meravellosament analògiques o un colpidor final que ja és Història del Cinema. Tot plegat molt ben acompanyat per la banda sonora de Hans Zimmer, que hi fa un deliciós homenatge al llegat de John Barry, i un Daniel Craig molt entregat, en una de les seves millors interpretacions. Se’l trobarà molt a faltar.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.