Farà allò que calgui per poder donar-li a la seva filla, ja no un futur, sinó simplement un present. És per això que acaba netejant cases, una feina mal pagada i molt dura que a més la fa sentir invisible, passant hores a casa d’altres però alhora sentint-se com si no hi fos allà, perquè per a molts és gairebé com si no existís. Aquesta història que explica la sèrie “Maid” (“La asistenta”), que s’acaba d’estrenar a Netflix, podria ser la història de qualsevol dona de la neteja, i la sèrie té en part l’objectiu de donar veu i fer visibles els pensaments que transcorren durant les hores en silenci fregant els racons de llars alienes. Però al mateix temps parteix d’una elecció inicial que per a qui escriu aquestes línies no encaixa amb aquest propòsit: l’elecció com a protagonista d’una dona blanca i jove és, com a mínim, dubtosa, tenint en compte que el més representatiu si parlem de dones de la neteja hauria estat una protagonista racialitzada i probablement immigrant amb unes històries personals que, a més, no se solen explicar a la televisió i necessiten visibilitat.
Però ja se sap que a l’audiència li costa connectar amb personatges que tinguin un context tan diferent al propi perquè ho perceben com quelcom que no va amb ells. La creadora de la sèrie “Orange Is the New Black”, la guionista Jenji Kohan, ho va explicar de forma molt clara quan va dir que la seva protagonista, una dona jove, blanca i rossa, era un cavall de Troia perquè l’espectador pogués entrar en la història i així entrar en contacte amb totes les altres dones “diferents” i les seves històries, que són les que, en realitat, eren importants. “Orange Is the New Black” es basava en una autobiografia escrita per Piper Chapman. És també el cas de “Maid”, basada en el llibre autobiogràfic de Stephanie Land, que va acabar treballant com a dona de la neteja després d’escapar juntament amb la seva filla d’un marit agressiu i quedant totes dues en una situació de desemparament que és la que la sèrie pren com a punt de partida. Aquesta fugida també pot recordar a la d’una altra sèrie recent de Netflix, la minisèrie “Unorthodox”, que alhora també estava basada en un altre llibre autobiogràfic i que també explicava la història d’una dona empresonada en una relació de parella (a més d’un context específic).
Els guionistes de “Maid” posen especial èmfasi en el desemparament en què es troba el personatge, mostrant com el sistema no facilita a la protagonista mitjans per sortir de la seva situació. “I per què no denúncies a la policia?”, pregunta una funcionària quan ella li explica perquè ha hagut de fugir de casa. “I què els hi dic, que no m’ha pegat?”, pregunta ella. La sèrie aprofundeix en la naturalesa de la relació abusiva que vivia el personatge i s’explora l’abús psicològic constant i la por creada amb crits i amenaces quan el personatge entra en contacte amb d’altres dones que han viscut una situació similar. A través d’elles es dona més varietat al retrat de la pobresa als Estats Units que va emergint després d’aquesta història, encara que sense arribar mai a ser una sèrie coral, replegant-se sempre sobre el personatge central. L’actriu protagonista, Margaret Qualley (“The Leftovers”) aconsegueix fer seva una sèrie difícil que podria córrer el risc de convertir-se en la típica història de telefilm de sobretaula, però que aconsegueix sortir d’aquest territori gràcies a la bona feina de la intèrpret, especialment a les escenes que comparteix amb la seva mare en la vida real, Andie MacDowell, que interpreta la mare de la protagonista, i d’uns guionistes que saben donar suficient ancoratge i context social a la història d’una dona per a convertir-la en la història de moltes altres.
