Carolina Yuste (Badajoz, 1991) està que no s’ho creu. Acaba d’estrenar la comèdia coral i social “Sevillanas de Brooklyn”, poc després d’admirar-la a “El cover” i a “Chavalas”. La seva revelació va ser “Carmen y Lola”, per la qual va guanyar el Goya a la Millor Actriu Revelació, i, entre finals d’aquest any i principis del 2022, la tornarem a gaudir en els nous films de Jaime Rosales i d’Arantxa Echevarría. Parlem de l’innegable boom Carolina Yuste, de la representació de la dona en el món audiovisual, de teatre, dels seus pares, de les seves amigues i de tots aquests rodatges que l’han fet créixer com a actriu i com a persona.

Com estàs vivint aquest boom Carolina Yuste? Amb una mica de vertigen?

Estic molt contenta, i ho dic tota l’estona. Tal com està la situació, em sento una privilegiada, soc molt afortunada. A més, m’arriben projectes d’allò més diferents. No vull donar-li espai al vertigen, a la por.

A veure, perquè ens entenguem: quants guions tens ara mateix al damunt de la taula, al bany, a la tauleta de nit?

Doncs no ho sé! El pitjor de tot, o el millor, és que jo no els llenço. Em fan pena. Són part dels records del que m’està passant. A casa meva conviuen els guions de cinema amb els textos teatrals, com el d’aquesta “Prostitución” que, a finals d’any, portarem al Teatre Nacional de Catalunya. Un muntatge del qual estic molt orgullosa, amb la signatura d’Andrés Lima, déu n’hi do.

I quantes vegades t’han dit, en els últims mesos, “Carolina, és que tu no pares”?

(Riu) Moltes! El que ha passat és que, per culpa de la pandèmia, els rodatges i les estrenes s’han ajuntat. M’imagino que, a partir d’ara, anirà per temporades: a vegades treballaré molt, i d’altres menys. Ara vull temps per descansar i veure els meus pares. Fa un any i mig que no els veig.

Quan estudiaves per a ser actriu, tenies pla B per si la cosa no funcionava?

La veritat és que no. Mai vaig pensar estudiar una altra cosa. El que sí que és cert és que, si no m’anava bé, tenia planejat anar-me’n a la muntanya a cuidar el meu hort. Com deia abans, la vida és molt llarga, acabo de començar, i, més endavant, potser canvia la meva carrera.

 Tenies i tens referents en el món de la interpretació?

Un munt! Són actors i actrius populars, i d’altres que no ho són i que actualment no estan currant, però que allà hi són, lluitant per tenir la seva visibilitat. Dos dels meus ídols? Carmen Machi i Nathalie Poza, amb les quals ara estic treballant a “Prostitución”. Em fascinen les dues, i, a sobre, són molt bones persones. També admiro Penélope Cruz, i mira tot el que li està passant de bo ara amb “Madres paralelas”. Que bonic!

I un dia t’arriba el guió de “Sevillanas de Brooklyn”. Què et va atreure d’ell?

Recordo que em va emocionar molt. Sí, és una comèdia, però jo vaig acabar plorant. Ressonava dins meu per com parla de les famílies de classe treballadora que han de lluitar perquè els seus fills estudiïn. “Sevillanas de Brooklyn” es mou dins d’un codi còmic en el qual mai abans m’havia mogut. És una pel·lícula que pot arribar a un públic ampli sense renunciar a explicar coses profundes, com són els prejudicis a qui és diferent.

Ana, el teu personatge a “Sevillanas de Brooklyn”, com també succeïa a “Carmen y Lola” (2018), “El cover” (2021) i “Chavalas” (2021), parteix d’un entorn dur, des del qual ha de lluitar molt per triomfar. Són personatges que t’ensenyen lliçons de vida? Són unes valentes?

Sí, i puc entendre perfectament les situacions per les quals passen totes aquestes noies. I està bé que el cinema expliqui temes així, i que no sempre ens parli d’històries de burgesos. Res en contra de les històries de burgesos, eh? Només demano varietat.

Amb aquest repartiment de “Sevillanas de Brooklyn”, inevitable preguntar-te: et devies partir de riure cada dos per tres, oi? I havien de tallar el rodatge?

Imagina’t, rodar amb Estefanía de los Santos, Manolo Solo, Canco Rodríguez, Andrea Haro… Els seus personatges són molt divertits, i, alhora, ells són molt divertits com a persones. Rèiem dins i fora del rodatge. I quan ens anàvem de canyes, més.

Improvisàveu?

A veure, Vicente Villanueva, el director, ho tenia tot bastant clar i mesurat. A partir d’aquí, i dins d’unes pautes, érem lliures per jugar amb les nostres línies de guió. Però, no, no improvisem tant com a “Chavalas”.

“Sevillanas de Brooklyn”.

Anem als teus inicis. Com recordes aquest moment en què tu i la directora Arantxa Echevarría inicieu el rodatge de “Carmen y Lola”? Ni sospitàveu que la pel·lícula es convertiria en un fenomen?

Ni de bon tros! Recordo aquesta energia d’estar explicant una cosa especial, la relació amorosa d’aquestes dues dones dins d’un ambient com és el gitano. I l’entrega de tot l’equip d’aquesta pel·lícula de baixíssim pressupost. I, de sobte, es produeix el boca-orella, i “Carmen y Lola” va molt bé als cinemes i entre la crítica, i també comença a viatjar per festivals. Va ser xulíssim, per exemple, estar a un festival a Rabat.

On guardes el Goya a la Millor Actriu Revelació per “Carmen y Lola”?

A casa del meu pare, a Badajoz. El té col·locat al costat d’“El Quixot” i de la tele.

Des d’aquell recordat i militant discurs teu en recollir el Goya, en què vas parlar de la presència de les dones al cinema espanyol, fins ara, hem avançat poc, bastant, molt?

Sí, sens dubte. Si mirem el que ha passat en els últims tres anys, han sorgit directores com Clara Roquet (“Libertad”), Carol Rodríguez Colás (“Chavalas”) o Júlia de Paz Solvas (“Ama”), i s’han rodat una gran quantitat d’òperes primeres realitzades per dones. Directores que ja s’han convertit en referents de futures cineastes. I què ha passat als últims festivals de Venècia i Cannes? També els han guanyat dones: a Cannes, Julia Ducournau amb “Titane”, i a Venècia, Audrey Diwan amb “El acontecimiento”. Però no ens podem despistar, no cal deixar de lluitar per la presència de les dones en l’audiovisual.

“Chavalas”.

Però no només has estat a petites pel·lícules. En la teva recent trajectòria, també hi ha un gran parc d’atraccions, a nivell de producció i d’equip, com és “Hasta el cielo” (2020), de Daniel Calparsoro. Com ho vas viure? Va ser com, de cop, estar a Hollywood?

Sí, sí, de sobte, arriba “Hasta el cielo”, i va ser molt guai. Un projecte completament diferent a “Carmen y Lola”. Una pel·lícula d’acció amb cotxes caríssims. Flipant. És interessant aprendre de cada projecte.

No fa molt es va estrenar “El cover”. Aquí mateix vàrem entrevistar el seu director, Secun de la Rosa, i va dir que estava meravellat amb tu. Tu igual amb ell?

Secun sí que és meravellós. Un ésser que és tot amor i llum, súper especial. I el meu personatge era un caramelet. Disfressar-me d’Amy Winehouse, un somni! A més, “El cover” reivindica aquests artistes que no estan en el focus d’atenció i que sovint són denigrats. Va ser arribar al rodatge, a Benidorm, i quedar-me bogíssima en conèixer-los en el seu espai. La pel·li de Secun ha estat un altre regal en la meva vida.

Tens en cartell “Chavalas”, que, a més, està agradant molt. Què és el que més t’agrada d’ella?

“Chavalas” és estupenda. I estimo les meves tres xavales de Cornellà amb bogeria, a Vicky Luengo, Elisabet Casanovas i Ángela Cervantes. És un guió que em toca molt, i m’identifico amb el personatge de Vicky. Jo també vaig deixar les meves amigues de Badajoz de tota la vida per anar-me’n a treballar a altres llocs. Però sempre torno i em retrobo amb elles. Les meves amigues s’han emocionat amb “Chavalas”, i cadascuna s’ha reconegut en un personatge.

“El cover”.

En aquest últim any i escaig, quantes proves de la COVID-19 t’has fet en un rodatge? Incomptables?

Crec que vaig deixar de comptar-les quan tenia fetes 120. M’he fet moltíssimes. Fer-se la PCR ja forma part de la normalitat dels rodatges actuals. Una pel·lícula reuneix tanta gent…

Tinc moltes ganes de veure “Girasoles silvestres”, el film que has rodat a les ordres de Jaime Rosales? Com és Rosales?

És una persona que es preocupa fins al mínim detall de la pel·lícula: des de les actuacions dels protagonistes a les accions dels figurants. Jaime sempre hi és, i, a partir del guió, també et deixa jugar. I això és el que fa que les seves obres siguin tan especials i tan diferents entre elles. No és un director matusser, sinó tot el contrari. A “Girasoles silvestres”, jo només vaig treballar dos o tres dies. Hi ha d’altres actors, com Anna Castillo o Quim Àvila, que tenen més protagonisme.

Et veurem a “La familia perfecta”, el nou d’Arantxa Echevarría, la directora de “Carmen y Lola”. El títol ha de ser irònic, no?

Clar, és la família més imperfecta de la galàxia. I, com a projecte, no té res a veure amb “Carmen y Lola”, està a l’altra punta: hem passat d’una pel·li petita, petita a una producció bastant més important. L’única cosa que és igual és el segell d’Arantxa, que segueix aquí, inamovible, inconfusible. El personatge de Belén Rueda és el centre d’aquesta família absurda. S’ha passat la vida sense que la deixessin ser ella mateixa, i les coses estan a punt de canviar.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.