Tot i que una retirada a temps és sempre l’opció més honorable, confesso una debilitat personal per les sèries que, un cop esgotada la seva premissa original, intenten trobar nous camps per explorar. ‘The Affair’ va anar de mal en borràs, però va saber transcendir la història d’amor adúlter central per cartografiar –d’acord: amb resultats irregulars– altres àrees del desig conflictiu. ‘Billions‘, de la qual Movistar+ acaba d’estrenar-ne els nous episodis, és un altre cas de manual de fugida cap endavant.

En el moment de debutar, la sèrie es plantejava com un joc del gat i la rata entre Bobby Axelrod, un übercapitalista cínic capaç d’arrasar el que calgui per veure millorar una casella del seu capriciós Excel de beneficis i Chuck Rhoades un fiscal econòmic que es rabejava en el joc brut i l’extorsió. A la segona temporada, el gat es convertia en rata i viceversa. I, més endavant, tots dos acabaven fent de gats, empesos per la necessitat de fer equip malgrat el fàstic que es professaven mútuament.

I, a partir d’aquí?

Doncs bé, la redempció. ‘Post festum, pestum’. Tot i que la factura emocional de ser el líder de la gossada sempre ha estat present a la sèrie –per alguna cosa la tercera protagonista és una psicòloga– no és fins ara que veiem tant al financer Axelrod com al jurista Rhoades fer una cosa inèdita: renunciar al plaer de la sang. En aquest sentit, la incorporació del personatge de Michael Thomas Aquinius Prince (magnífic com sempre Corey Stoll) planteja a l’espectador la pregunta sobre si és possible obtenir un èxit de nou zeros sense vendre’s l’ànima al diable o al seu representant a la Terra, Wall Street. El conflicte apareix també en la trama d’un pintor, que Axelrod posa sota la seva flonja ala financera: ¿pot crear art amb la mateixa llibertat, ara que treballa per encàrrec?

Definitivament, alguna cosa ha canviat en la sèrie des que, al juny del 2020, va quedar la temporada penjada per culpa de la COVID-19 amb només set episodis emesos. La crisi sanitària encara no s’inclou de manera directa en les trames, ni les seves derivades econòmiques, però s’observa un distanciament discret respecte la pornografia dels diners que apareixia de manera molt més gràfica al principi de la sèrie. Aquella fascinació per l’excés obscè (només els faltava exclamar ‘Viva el mal, viva el capital’, tal i com clamava la mítica Bruja Avería) ha deixat pas a un aprofundiment en la psique dels personatges. Segueix havent-hi lluita de maquiavel·lismes, però l’accent ja no recau en el rock and roll de les transaccions econòmiques de vertigen, sinó en els costos personals.

Un altre canvi notable ha estat en l’aparença de Paul Giamatti, inequívocament envellit, mentre que Damian Lewis manté el seu aspecte impol·lut i juvenil. Sigui com sigui, tots dos personatges estan marcats per la solitud. El masoquista fiscal Rhoades sent ja com a irrecuperable la seva ex-dona – just la psicòloga que treballa en l’empori d’Axelrod– i una nova relació que va encetar s’ha cremat en poc temps. Per la seva part, el tauró econòmic fa temps que no troba qui li estigui a l’alçada i la tensió sexual que des del primer capítol es traça amb el personatge de la psicòloga Wendy Rhoades segueix soterradíssima, sense cap pista (de moment) que la cosa hagi de passar a majors. Tenim, doncs, uns personatges exitosos en el seu món professional però condemnats a una solitud profunda.

A l’espera del retorn de ‘Succession’ aquest octubre, ‘Billions’ sembla certificar un cert canvi d’era en el món de les sèries. El cinisme, que ha dominat el to en els últims anys, ara ha perdut momentum en favor de títols més directes i emocionals. ‘Ted Lasso‘ seria el màxim exponent d’aquest auge de les ‘feel good series’. Però és que fins i tot l’acidíssim Ricky Gervais ha dulcificat la seva producció, fins al punt que l’últim dels seus projectes, ‘After Life’, gira totalment a l’entorn de poder expressar els sentiments. En aquest trànsit, ‘Billions’ ha perdut part del seu sentit inicial. El duel interpretatiu entre Lewis i Giamatti ja no és tan central com quatre temporades enrere. Però, pel camí, han anat apareixent una colla de secundaris notables que estan donant cos al conjunt.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.