“Encara que aquesta sèrie es basa en fets reals certes parts s’han dramatitzat” aquesta frase és la primera que llegeixes en seure a veure ‘Dr. Death’. Unes paraules que t’adverteixen que estàs a punt de veure una història basada en fets reals i que ja preparen la teva ment perquè, sigui el que sigui que vagis a conèixer, és el doble d’impacte en saber que ha succeït (i encara pitjor, que podria tornar a succeir).

Però si el rètol d’inici posa els pèls de punta, la història que explica la sèrie de Peacock, estrenada el juliol als Estats Units, que va arribar el 12 de setembre a Espanya gràcies a Starzplay, és molt més terrorífica. Preparats?

‘Dr. Death’ relata el cas real sobre el doctor Christopher Duntsch, un prometedor metge de Dallas, amb una brillant carrera en la neurocirurgia que es va truncar per estranyes circumstàncies. De cop i volta, el jove, carismàtic i admirat doctor va començar a ser investigat per la comunitat mèdica després de practicar 33 cirurgies (senzilles) en les quals tots els seus pacients van quedar paralítics o van morir.

D’aquesta manera, al darrera de la sèrie hi ha una denúncia a tot un sistema mèdic que lamentablement fluixeja en tractar-se d’una ficció. Això sí, una ficció que sorprèn positivament per la seva qualitat interpretativa, els seus salts temporals i la manera de narrar.

Personatges desagradables amb actors extraordinaris

Joshua Jackson interpreta el Dr. Christopher Duntsch. Un protagonista complex que és l’eix de tota la sèrie i la seva mentalitat és el motor de la història. Entendre el personatge és el més atractiu de la història perquè és un puzle al qual sempre li falten peces. Jackson fa un treball excepcional en mantenir l’interès de l’espectador per continuar traient-li capes i no avorrir-se en l’intent.

Per evitar això últim també és un encert incloure els personatges d’Alec Baldwin i Christian Slater, el neurocirurgià Robert Henderson i el cirurgià vascular Randall Kirby, respectivament. El poli bo i el poli dolent de tota investigació, però en aquest cas vestits de metges. La relació de complicitat entre tots dos aconsegueix amenitzar tot el desenllaç del cas: des que detecten les males pràctiques de Duntsch i fins a la resolució final.

Cap dels dos són agradables. Per descomptat, Duntsch desprèn una supèrbia i una ambició malaltisses que en qualsevol de les seves interaccions genera rebuig. Tampoc ho són Henderson i la seva correcció, ni Kirby amb la seva incorrecció buscant l’acudit constant. Però junts generen un trio del mal contra el bé que aconsegueix mantenir l’interès per les seves aventures. Sens dubte, el talent interpretatiu de tots ells posa la guinda al pastís.

Un relat altres vegades vist però ben explicat

L’altra gran força dramàtica de la història la protagonitzen els pacients. Les víctimes d’un assassí en sèrie de bata blanca que va existir i les conseqüències, que encara les pateixen persones en l’actualitat. Els casos que es mostren – encara que dramatitzats – són el més terrorífic de tot. Sense necessitat de monstres o fantasmes, perquè si alguna cosa deixa clar ‘Dr. Death’ és que la realitat supera la ficció.

A més, els continus salts temporals entre el judici actual, els inicis del doctor, els pacients mutilats, l’època d’universitat i la investigació dels dos doctors compliquen la narració però funciona. Perquè el que podia haver estat una sèrie lineal sobre una història amb introducció, nus i desenllaç, aposta per submergir-te en un relat que manté el suspens per entendre l’ocorregut fins al final. El mateix que va succeir a la vida real.

Una denúncia que perd força amb la ficció

Però aquesta aposta no només entreté, sinó que es converteix en una denúncia a tot el sistema de salut privatitzat dels Estats Units que demostra la manca de comunicació entre hospitals i empreses del sector deixant que els errors mèdics es repeteixin fins a la mort, sense que al causant li falti un dia de feina.

Mentre veus els capítols no deixes de preguntar-te com va poder succeir tal hecatombe, què falla en un sistema on un assassí en sèrie salta d’hospital en hospital sense que sonin les alarmes. Un terror que contínuament passes de la ficció a la realitat desitjant no haver d’entrar a un quiròfan mai.

Tot això acaba sent una denúncia que, per encertada que estigui la producció, lamentes que no s’hagi apostat per una sèrie documental amb testimonis reals, documents i vídeos del cas que fessin encara més mal i impactessin doblement al sistema, per obligar-lo a buscar solucions.

Paula Hergar
Paula Hergar és periodista 360 com diria Paquita Salas, escriu sobre TV a Vertele i presenta, guionitza i dirigeix el Zàping de LOS40. A més de col·laborar en programes de cultura a La 2 i ser l’autora del llibre ‘La vuelta al mundo en 80 series’.