Es presenta, inicialment, com una sitcom. Una d’aquestes que hem vist tantes vegades, en les quals el protagonista és un home més aviat panxut que fa bromes amb els seus col·legues mentre es pren una cervesa al sofà. Sol ser un tipus no gaire brillant i bastant desastrós en molts aspectes, especialment pel que fa a les tasques domèstiques, però no passa res perquè sempre l’acompanya un personatge secundari que exerceix de figura responsable, anant d’un lloc a l’altre per mantenir la casa en ordre, que a més el cuida i és afectuosa amb ell alhora que li perdona els seus errors i mancances, i que a més sol ser més intel·ligent i més atractiva que ell. Parlem, per descomptat, de la seva dona, que a moltes d’aquestes sèries té un paper limitat al de ser la mestressa de casa que té cura de tot el que el protagonista descura, des de la seva pròpia relació fins als nens passant per tasques com preparar la visita d’uns convidats. No sols és un rol reduït, si no que sovint sol ser el sac de boxa on cauen moltes de les punchlines de la sitcom. Ella és massa responsable, massa rígida, massa avorrida, etc.

A “Que te den, Kevin”, sèrie estrenada al canal AMC, es pregunten què és el que passa pel cap d’aquesta dona, d’aquesta esposa resignada a ser un satèl·lit del seu “divertit” marit. I per això l’escenari inicial d’una sitcom es trenca quan ell surt de l’habitació i la sèrie canvia de gènere convertint-se en un drama cru. Aquesta idea és brillant perquè aconsegueix mostrar molt bé que per a ella el paper que fa quan la sèrie és una sitcom és forçat. Se sent obligada a fer el que s’espera d’ella. I perquè posa en evidència la misogínia que hem vist tantes vegades en aquesta mena de sitcom i que hem normalitzat. En tenir present el punt de vista d’ella, la sèrie aconsegueix enjudiciar escenes i estereotips que hem vist desenes de vegades. I que fins i tot ens han fet riure. Ara, el somriure queda tort. La creadora de la sèrie, Valerie Armstrong, explica que va escriure el concepte de la sèrie “en un moment de cabreig feminista”. Potser era mentre mirava un episodi de “Kevin Can Wait” (“Kevin puede esperar”), a la qual el seu títol, “Kevin Can Fuck Himself” (“Que te den, Kevin”), sembla ser una resposta.

La sèrie va alternant el gènere de la sitcom i el del drama, en funció de si la protagonista està amb el seu marit o si ell no hi és present. És un concepte molt enginyós que funciona en els primers episodis gràcies també a l’actriu Annie Murphy (“Schitt’s Creek”) que llisca suaument entre tots dos registres. Però és un concepte que acaba funcionant millor com a punt de partida que a llarg termini. Les trames de tots dos gèneres sovint estan poc connectades les unes amb les altres, i la part de la sitcom, amb històries molt gastades, no té interès i acaba sent un llast per a la part del drama, que segueix l’evolució de la protagonista i el seu pla de matar el seu marit. En realitat, el que pretén “Que te den, Kevin” és matar la misogínia present, encara avui, a moltes sitcoms d’humor blanc que estan basades en una mirada masclista i antiquada dels rols de gènere. Fer-ho a través del metallenguatge és una manera molt intel·ligent de fer trontollar també l’espectador, demanar-li que es fixi en les idees sobre les quals es construeixen sèries que poden semblar innòcues. Com escriu Mònica Planas en el seu molt recomanable llibre, “El petó del capità Kirk” (editorial Catedral), “Quan més ens ha de fer pensar la televisió és justament quan qui la fa pretén que no estimulem ni una neurona del nostre cervell. Perquè com més innòcua i juganera es declara la televisió, més dissimuladament ens pot influir”.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.