La nova pel·lícula de Marvel sap ser una esplèndida presentació de personatge i, al mateix temps, una prometedora expansió del seu univers

Una de les claus de l’èxit de Marvel és haver sabut situar els seus superherois més icònics a pel·lícules amb identitat pròpia que funcionen dins un conjunt, i sobretot haver-ho aconseguit amb personatges menys coneguts que, gràcies a un treball molt rigorós de guió i càsting, acaben tenint el mateix pes al seu univers en expansió. Així, “Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos” podia semblar un simple graó en unes escales molt llargues, un títol del que no haver-ne d’esperar res més que una transició cap a projectes més ambiciosos. Però amb Marvel no es pot donar res per sobreentès, perquè han demostrat amb escreix que són únics a l’hora de treballar el fons i forma de les seves obres, que brillen tant pel que són com pel futur que ens prometen. En aquest sentit, hi ha una cosa que s’ha de dir més: mai ningú s’havia atrevit a fer el que fa Marvel, construir un relat al llarg dels anys (va començar el 2008, no ho oblidem) que va agafant matisos inesperats i horitzons engrescadors, i que atrapa diferents generacions d’espectadores i espectadors. Ara és inèdit i sorprenent; d’aquí a un temps, serà Història del Cinema. “Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos”, doncs, no només sap ser una peça indispensable dins el seu univers i apunta a direccions que ens treuen l’infant que portem dins, sinó que es tracta d’una magnífica pel·lícula d’origen, d’introducció a un personatge, que no cau en clixés i fins i tot es permet el luxe d’innovar. Una delícia estilística i narrativa que és capaç de posar el Kung-Fu, la comèdia costumista, el drama familiar i l’aventura sobrenatural en un mateix pla d’igualtat i que cap dels seus fronts estigui descompensat.

L’aposta de Marvel per la suma de gèneres, una de les seves especialitats, es mostra aquí especialment inspirada. En només deu minuts, “Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos” ja ha aconseguit explicar-te el seu rerefons místic (uns anells d’origen ancestral de poders incalculables), el conflicte familiar (uns fills barallats amb el pare després de la mort de la mare) i els seus principals protagonistes (que, per cert, estan molt ben descrits). El que ve després és un espectacle d’irresistible esperit aventurer que sap introduir-nos a un món nou sense haver de recórrer a grans discursos i que hibrida, amb una solvència desarmant, una sèrie de tons aparentment irreconciliables. Només Marvel pot fer-te un “running gag” a costa de la cançó “Hotel California” dels Eagles, recuperar-te un personatge còmic de quinze pel·lícules enrere i fer sortir dracs màgics en un mateix film, i que a sobre funcioni. Com també només Marvel pot agafar un personatge aparentment cridat a fer de contrapunt (la Katy que interpreta la gran Awkwafina) i convertir-lo en un dels principals motius per anar a veure la pel·lícula. El repartiment és un altre dels seus encerts. Simu Liu és tota una revelació i aconsegueix que hi connectis des de la primera seqüencia, i el gran Tony Leung s’erigeix en un dels dolents més polièdrics del gènere, en gran mesura perquè les seves motivacions són perfectament comprensibles. Més d’una dècada després d’iniciar-se aquest viatge, “Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos” és la clara constatació que Marvel no es desgasta, sap evolucionar i encara té molt, molt a dir. I agradin o no, els superherois, s’hagi crescut o no amb aquests imaginaris, això té un mèrit indiscutible.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.