Odio les pel·lícules de metges, soc molt aprensiva i vaig anar de mal humor a veure “El médico de Budapest”, amb una certa aprensió, ja sabeu. Però de sobte, em vaig veure gratament sorpresa per una pel·lícula que sí, té com a protagonista un metge, però ens estalvia coses desagradables perquè del que parla, utilitzant la medicina com a mitjà, és de la vida.
El director hongarès István Szabó (vuitanta-tres anys) i l’actor Klaus-Maria Brandauer (setanta-vuit) han tornat a unir els seus talents, molts anys després de guanyar l’Oscar amb “Mephisto”, per fer aquesta pel·lícula que res té a veure amb el sorollós cinema “videocliper” amb el qual ensopeguem sovint.
La pel·lícula, amb argument, clàssica, com les d’abans, mostra un metge de família, casat amb una cantant d’òpera, que es nega a quedar despenjat i decideix fer front a la jubilació reobrint el consultori del seu pare al seu poble natal on, de tornada, topa en aquest entorn amb les coses més diverses. Encaixar, és la paraula clau.
Aquesta situació, tan simple, que planteja “El médico de Budapest” ens brinda l’oportunitat de reflexionar sobre el món en què vivim i de fer-nos algunes preguntes. Hem perdut la capacitat de connectar amb els altres? El meu nebot, que acaba de complir quinze anys, em deia l’altre dia que no li agradava un metge al qual va anar perquè anava molt de pressa. I aquesta és per a mi, la clau de la qüestió. Dediquem prou temps als altres o ens traiem les coses del damunt?
I és en aquest moment, precisament, en què els oficinistes, els empleats, estan en els seus llocs de feina, públics o no públics, regirant papers però t’envien al caixer automàtic i es desentenen de la persona que els demana una mica d’atenció. Les màquines són útils, no ho negarem, però res com l’atenció personal que requereixen certes situacions. Estan les coses d’una manera que a vegades et sorprèn que algú sigui amable. Per això commou aquesta història d’un cardiòleg al qual li importen els seus pacients, les persones que acudeixen a ell, i fer les coses ben fetes. I aquí arribem al moll de la qüestió perquè aquests veterans a l’altura en què estan de la seva existència plantegen un drama sobre la vellesa, no exempt d’un picardiós humor que ens ha de fer pensar. Als joves també, sí, a aquests que creuen que no els arribarà mai el torn, és urgent, com més aviat millor, perquè s’adverteix a la nostra societat una falta de respecte cap a les persones grans que és totalment inadmissible. Per què en lloc de fer fora uns per a posar els altres, no conjuntem l’experiència d’uns amb la frescor dels altres, els nouvinguts, els que es queixen que els taponen el pas? Sembla com si no interessés que convisquin les diferents generacions i ens perdrem una cosa molt enriquidora.
Em crida l’atenció la falta de respecte de molts joves que no coneixen el significat de la paraula humilitat i que disfressen amb supèrbia la seva ignorància, aquest respecte que nosaltres, els fills del babyboom, vam tenir cap els qui ens van precedir. Quan a la ràdio em van donar l’oportunitat de treballar amb la llegendària Amanda Camps o de llegir els meus primers butlletins amb José Félix Pons o Joan Lluch, que tenien dicció i veus privilegiades, m’ho prenia com una oportunitat de créixer i així va ser tantes vegades des de llavors, sempre ansiosa de treballar amb els millors i d’aprendre. L’edat no pot ser una soga al coll.
Encara no és l’hora d’explicar batalletes perquè ens queda, em temo, veient com enfoquen el tema de la jubilació en aquest país, encara molta feina a fer. Però què bé que una pel·lícula que per desgràcia no deixarà grans quantitats de diners a la taquilla, m’hagi fet discórrer per aquests camins que crec que haurien de transitar més els que organitzen les empreses o els polítics que ens organitzen la vida. Si és molt fàcil, es tracta de no perdre humanitat i col·laborar més entre nosaltres, tant se val l’edat que es tingui, perquè així segur que serem tots més feliços. I si es treballa bé, tothom acaba trobant el seu lloc, no cal manar ningú precipitadament a cuidar de l’hort i molt menys passar per sobre de cadàvers. I és igual parlar de medicina que de periodisme, dues professions que exigeixen, per damunt de tot, vocació.
