Diu el tòpic que, al cap d’uns set anys, totes les cèl·lules del cos s’han renovat ja. ¿Seguim sent qui érem, doncs, si ni una sola de les nostres cèl·lules del 2021 existia l’any 2014? En el cas de la Jeanette, la protagonista de ‘Cruel Summer’, aquest procés de renovació sembla ser acceleradíssim. En el primer capítol de la sèrie la veiem en tres dies diferents: el 21 de juny del 1993, del 1994 i del 1995. Però a cadascun d’aquests tres anys topem amb una Jeanette ben diferent. En el primer any, és una adolescent inadaptada i invisible per als seus companys. En el següent 21 de juny, s’ha convertit en l’estudiant més popular de l’institut, però amb un estil inquietantment similar al de Kate Wallis, una noia que ha desaparegut. Finalment, un any després s’ha convertit en una de les persones més odiades dels Estats Units, per un fet relacionat amb la desaparició, precisament, de Wallis.

Al darrere d’aquests canvis sobtats de personalitat, hi ha la voluntat dels creadors d’explorar els canvis de l’adolescència i la seva vulnerabilitat davant de les pressions socials. ¿És realment la Jeanette el monstre que els mitjans expliquen? La sèrie és obra del guionista i dramaturg Bert V. Royal, que s’ha especialitzat en parlar d’aquest pas de la infància a la joventut. Nascut a Colorado fa 43 anys, el seu primer èxit va ser l’obra teatral ‘Dog sees God: Confessions of a teenage blockhead’, amb la qual va aconseguir cridar l’atenció al circuit Off-Broadway, l’any 2005. A banda dels escenaris, també ha treballat en el món del cinema. D’ell és, per exemple, el guió de la pel·lícula ‘Easy A’. Per a ‘Cruel Summer’, ha comptat amb la participació de Jessica Biel com a productora. En primera instància, la sèrie es va estrenar a la televisió per cable americana, però els bons resultats d’audiència han empès Amazon a comprar-la per oferir-la a la resta del planeta.

La història no és especialment innovadora: som en el terreny conegut dels instituts i el terrible concepte de popularitat, probablement la unitat monetària més potent en aquest microcosmos, que decideix el valor de cadascú i la seva posició a la piràmide. El plantejament és tòpic, però el fet que les mares acabin tenint un protagonisme important –i quines mares– permet elevar el discurs i abordar la contribució dels adults a l’hora de crear uns joves insegurs, traumatitzats i, sovint, mesquins.

Però si en els temes resulta convencional, en la forma hi ha el principal tret distintiu i al·licient de la sèrie. No està narrada cronològicament, sinó que a cada capítol s’examina un mateix dia dels tres anys consecutius esmentats. Aquest joc de la xarranca permet traçar línies no evidents entre causes i conseqüències: un detall fútil del 1993 acaba marcant del tot la Jeanette del 1994 i la juxtaposició d’escenes ajuda a subratllar-ho. La fragmentació temporal no és l’única que es presenta a l’espectador: ‘Cruel Summer’ alterna també els punts de vista. Sense arribar a ser tan radical com ‘The Affair’, on una escena idèntica es repetia, però amb variacions eloqüents, aquí la Kate Wallis també té ocasió d’explicar el relat des de la seva òptica. I de mostrar les seves misèries. És l’espectador qui ha de decidir com encaixen les peces. Si és que encaixen, és clar. El primer instint passa per adjudicar a una de les dues la condició de víctima de l’altra. Però a mesura que passen els episodis, i que el guió gira la perspectiva, acaba fent-se clar que, en realitat, totes dues són el producte d’una mateixa realitat: una societat hipòcrita.

L’altre posicionament explícit que vol ocupar ‘Cruel Summer’ és el de reivindicar la dècada dels noranta. La sèrie va plena de referències que busquen picar l’ullet a l’espectador: Recordes quan ens connectàvem a internet amb un mòdem sorollós? Recordes les camises de llenyataire? Un cop exhaurit aparentment –i amb permís d’’Stranger Things’– el revival dels anys 80, ara toca examinar la dècada següent, quan l’abundància i les coloraines van deixar pas al desencís i el cinisme. La primera connexió amb aquells anys és, com era previsible, la banda sonora, que inclou algun dels himnes musicals d’aquell període, a mans de bandes i solistes com Garbage, The Cranberries, Susan Voelz, Tiger Trap o Mazzy Star.

‘Cruel Summer’ difícilment traurà el nas per cap llista de final d’any amb les millors sèries. Però, tot i que no arrisqui massa més enllà dels artificis formals, és un producte honest que s’endinsa en l’angst adolescent sense la condescendència present a tantes altres ficcions sobre aquesta etapa convulsa de la vida.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.