M. Night Shyamalan torna a demostrar el seu domini del suspens i de les atmosferes pertorbadores en un relat digne de la sèrie “The Twilight Zone”

M. Night Shyamalan és un d’aquests casos de cineasta que s’ha erigit en un segell i, en conseqüència, tensa les costures de la mirada aliena. Hi ha qui el venera i l’enalteix sense fer-se gaire preguntes i qui li qüestiona tot sense pensar-s’ho ni un segon. Però sigui com sigui, agradi més o menys, del que no hi ha dubte és que aquest senyor té un estil propi i acostuma a ser-hi fidel: sí, ha fet pel·lícules menors o que es queden a mig camí de les seves pretensions, però a la seva obra hi ha sempre, sempre, algun element d’interès; i no és tan fàcil estar-se més de dues dècades explorant un llenguatge i que acabi semblant que n’ets part indispensable. Això és, en gran mesura, perquè Shyamalan és un dels pocs directors de les darreres dècades que entén l’enquadrament com una narració en si mateixa (només cal fixar-se com juga sempre amb la disposició dels personatges a l’escena, o com atorga una dimensió simbòlica a recursos com el color o allò que queda en off) i entén perfectament que una de les claus del cinema de terror resideix en la percepció de l’espectador. Tendim a sobreentendre i ell ho sap, per aquest motiu les seves pel·lícules es nodreixen d’expectatives incomplertes i antiherois que desconeixen el seu paper a la realitat.

Tiempo (Old)” no és una excepció i es converteix de bon principi en un apassionant exercici de suspens  i atmosferes pertorbadores digne dels millors episodis de “The Twilight Zone” que es dedica a torpedinar, justament, la nostra manera d’entendre el temps i els seus demiürgs. Com sempre, res del que passa a l’inici és casualitat i tots els diàlegs i detalls que es mostren acaben essent cabdals per desfer els nusos de la trama. A més amb una certa vocació d’incorrecció política que Shyamalan va començar a treballar a la desigual “El incidente” i es va manifestar en tot el seu esplendor a les grans “Split” i “Glass”. “Tiempo (Old)” és la història d’una família amb problemes no resolts que va a parar a una platja paradisíaca que no és a l’abast de tothom i s’acaben trobant que la gent hi envelleix de forma accelerada. No hi ha motiu aparent, però l’hauran de cercar per sobreviure. Durant el primer acte, busquem el punt de vista que s’identifica més amb el nostre però no l’obtenim: Shyamalan crea una sèrie de personatges gens empàtics en un entorn hostil i un enemic imparable -el temps- que deixa unes seqüeles irreversibles. L’impacte d’algunes escenes resideix en aquesta sensació que resolent l’enigma no trobarem el bàlsam que anhelem, sinó que l’únic que ens podem limitar a fer és escapar i aprofitar el temps que ens queda.

De nou, el director dona tota una lliçó de com generar inquietud i incomoditat amb un sol pla. Amb un personatge dret al fons, un gest que impedeix escoltar un diàleg o un misto que s’apaga i s’encén en fa prou per construir veritables monuments a la tensió i l’horror. A vegades és un sol segon, o la simple constatació d’una actitud inesperada, però colpeja amb molta més força que qualsevol subratllat visual acompanyat d’una estridència sonora. I aconsegueix que un escenari idíl·lic vagi mutant en el context d’un malson sense que siguem del tot conscients d’aquesta evolució, perquè el director el converteix en el demolidor i subtil contrapunt del descens als inferns dels seus protagonistes. Tot això, tota aquesta narrativa al servei dels sentits i dels matisos d’un relat, és cinema en estat pur. Que generi tanta divergència d’opinions, que aboqui a tants debats sobre el fons i la forma d’una obra cinematogràfica, no fa altra cosa que demostrar que Shyamalan és un dels grans.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.