Paco Caballero (Madrid, 1980) és un enamorat de la comèdia, un entusiasta de l’humor com a eina per poder explicar, sovint, coses més serioses i transcendents. Ho torna a demostrar en l’acabada d’estrenar “Donde caben dos”, on situa l’acció en un club d’intercanvi de parelles, el Paradiso, que rep la visita d’una infinitat de curiosos i divertits personatges a la recerca del plaer desconegut, el canvi de paradigma, la fantasia reprimida, la llibertat eròtica i l’absolut risc. Del risc en l’àmbit sexual, però també en l’amorós. Parlem amb el director sobre aquesta història sense pèls a la llengua (o sí?), que protagonitzen alguns dels nostres millors actors còmics.

“Donde caben dos” parla de sexe, de molt de sexe, però, en realitat, parla d’amor?

Bé, hi ha molt d’amor, i es parla de com de difícil és separar el sexe de l’amor. Si és que es pot deslligar una cosa de l’altra, clar. Sota aquest embolcall, es passa del pur sexe a la comèdia romàntica.

És a dir, el guió que has coescrit amb Eric Navarro, Edu Sola i Daniel González té molla, i no només física. També hi ha molla per pensar i repensar-nos des del pati de butaques. És un film picant, però no groller?

Sí, sí, això, picant, però no groller. M’agradaria que l’espectador que la vegi en parella, es miri de reüll el seu acompanyant i li digui: “Daixonses… tu i jo, què? Et vindria de gust anar a un club com el d’Ana Milán i Carlos Cuevas a la pel·li? I obrir la nostra relació?”. És una pel·lícula que et convida a reflexionar des de la picardia. T’atreviries a experimentar? Encara que, en un primer moment, et caguis de por.

M’agrada molt la veu en off i el seu missatge. És com de Shakespeare: proveu coses, sigueu felices, fins i tot enamoreu-vos.

M’encanta la referència, perquè em dona un halo d’intel·lectual (riu). El missatge és de festa. Que cadascú faci amb el seu cos el que vulgui, i que cardi amb qui desitgi. Que rigui tot, tot el que pugui. I que es faci realitat la Revolució Sexual. Però sempre amb compte. No oblidem que estem encara amb la COVID.

Una vegada, el director Bigas Luna (“Bilbao”, “Las edades de Lulú”, “Jamón, jamón”)  em va comentar que no li agradava que la gent li digués que s’havia masturbat després de veure una de les seves pel·lícules. Si a algú li succeeix això mateix, després de veure “Donde caben dos”, i t’ho explica, tu què li diràs?

Si algú té ganes de tocar-se amb la meva pel·lícula, endavant! Si l’argument li motiva això, per què no? Tot el que es pugui generar és un afalac. És millor treure el que hi ha dins que quedar-s’ho.

Com es dirigeix actors de comèdia de primera categoria com els que tu tens aquí? Per exemple, no et produeix una mica de pudor dir-li a María León el que ha de fer?

És que soc un pocavergonya! Així en general. Jo li poso molta barra a tot. M’apassiona la comèdia. La matemàtica de la comèdia, amb els seus girs que et fan reflexionar. A “Donde caben dos”, només teníem un objectiu: trobar el to. Per sort, tots els actors i les actrius han vingut molt nus, i em refereixo al sentit espiritual, i m’han dit: “Fes amb nosaltres el que vulguis”. De totes maneres, també els vaig deixar molt lliures perquè la comèdia sorgís d’una manera orgànica.

Parlem del repartiment. A la pel·lícula hi ha l’huracà Aixa Villagrán, a qui recentment hem vist a la sèrie de Leticia Dolera “Vida perfecta” (Movistar+). Sempre em pregunto on la tenien amagada fins ara. És una extraordinària còmica.

No sé a on la tenien tancada. No sé si Aixa sempre ha estat aquest tipus d’actriu, o el que ha passat és que ara ella s’ha vist molt còmoda en aquest lloc. Li encanta la comèdia, ser pallassa, i tot ho fa des de la naturalitat. Té una raresa que et fa riure. Cada vegada que obre la boca, el públic es peta de riure. Tothom connecta amb ella.

Álvaro Cervantes i Ricardo Gómez. ‘Donde caben dos’.

Vau rodar durant la pandèmia. Tractant el tema que tractava i amb tants actors al set…, màxima precaució, no?

Màxima precaució, sí. Al set, hi havia la mateixa quantitat de tangues que de PCRs. Malgrat que els personatges havien de tocar-se i besar-se constantment, no va haver-hi problemes amb la COVID. I va ser un rodatge molt festiu i, a sobre, en el millor bar de Barcelona en aquest moment, aquest Club Paradiso que hem creat a la pel·lícula.

Un dels fragments més especials: la parella Álvaro Cervantes i Ricardo Gómez. Aquí us permeteu el luxe d’introduir el suspens, el misteri i la intriga, i afluixar el ritme: no hi ha presses, i el que hagi de passar, passarà dins de bastanta estona.

La d’Álvaro i Ricardo era una història molt complicada sobre el paper. Podia resultar, finalment, molt fosca, i no ha estat així. És el tros més propi de comèdia romàntica. El mèrit és d’ells dos. Van tenir molt feeling. Parlen i parlen, i, quan es toquen, es toquen de veritat, i fan pujar la tensió de la situació. Estan increïbles, encantadors, i gairebé sense moure’s d’aquest passadís i aquest forat en la paret.

Canviem de parella: Miki Esparbé i Anna Castillo. Quin luxe: ajuntar-los per fer de cosins.

Miki és un luxe en ell mateix. Porto molts anys currant amb ell. I amb l’Anna m’estreno aquí. Ens anàvem trobant a diferents llocs, fora dels platós, i ella em demanava que la truqués per al meu pròxim projecte. Va arribar el moment, i em va preguntar: “De què va la pel·li?”. I li vaig contestar: “D’un club d’intercanvi de parelles, i tindries de company de repartiment Miki Esparbé”. Resposta de l’Anna: “Doncs ja soc dins”. Un altre gran gust, l’Anna.

Miki Esparbé, Anna Castillo i Carlos Cuevas. ‘Donde caben dos’.

Està la història de l’intercanvi de parelles que recorda “Sentimental” (2020), de Cesc Gay. Els personatges de Luis Callejo, Pilar Castro, Ernesto Alterio i María Morales semblen veïns dels de la cinta de Gay. O potser són els mateixos personatges de “Sentimental”, uns mesos més tard.

M’agrada pensar que alguna cosa d’això hi ha, fins i tot en el look de casa seva. Són ells quatre veïns de Javier Cámara, Belén Cuesta, Alberto San Juan i Griselda Siciliani? Mmmmm…

A la trama de Raúl Arévalo, Verónica Echegui, Jorge Suquet i Melina Matthews has ajuntat quatre intèrprets molt diferents. I la cosa flueix.

Sí, perquè entre ells són amics i venien amb aquesta confiança prèvia i moltes ganes de currar. A més, el que deia abans: de seguida van entendre el to. Ells i elles no s’han deixat anar, no, sinó el següent. I no importava que parlessin tots alhora i que es trepitgessin en els diàlegs.

I què ens dius de la playlist, per anomenar-la d’una manera moderna? Ajunteu Bambino amb Suu, Rebe, La Habitación Roja, Tesa & La Prima, La Casa Azul o Novedades Carminha. I el resultat és estupend. Està molt integrat amb les imatges i les situacions.

Soc molt amic de la música i les cançons. La música eleva la pel·lícula. Volia cançons en castellà, actuals i que acompanyessin els personatges. Ho vaig treballar molt amb la muntadora. Totes les cançons que sentim ens porten fins a “La Revolución Sexual” de la Casa Azul, del final. Hi ha artistes que no són molt coneguts, com Rebe, i cal reconèixer que el seu “Tócame el culo” és un gran tema.

Has estrenat “Donde caben dos” poc després que ho fes Fernando Colomo amb “Poliamor para principantes”. Mateix temps i, més o menys, una mateixa temàtica. O una temàtica semblant a la teva. Encara que Colomo porta des dels anys 70 i 80 parlant de sexe, d’intercanvi de parelles, de canviar els nostres costums sentimentals i amatoris.

Sí, i, de fet, jo vaig començar a fer cinema fascinat amb les pel·lícules dels anys 90 de Colomo. No he vist encara “Poliamor para principiantes”, però crec que toca tot això des d’una altra perspectiva, d’una manera diferent. La tinc pendent. Fernando sempre serà moderníssim. Quan la gent encara no s’atrevia a dir certes coses al cinema espanyol, ell ja era aquí, naturalitzant-ho tot.

Raúl Arévalo, Melina Matthews, Jorge Suquet i Verónica Echegui. ‘Donde caben dos’.

Estàs especialitzat en comèdies. Has rodat sèries com a “Bienvenidos a la familia” i “Cites”, a TV3, o “El vecino”, a Netflix. I pel·lícules com “Perdiendo el este” (2019). I aviat estrenaràs, a Netflix, “Amor de madre”, amb Carmen Machi i Quim Gutiérrez. Dirigiries un drama?

Jo dirigiria tot el que em remogui per dins. Fins i tot una cinta de terror, sempre que pugui aportar alguna cosa al gènere. Soc coguionista dels meus treballs en cinema i tele, i m’agrada ficar aquí les meves vivències. Soc molt feliç fent comèdies, però no em tanco a res. Què tal, doncs, una comèdia de terror?

Anem a la teva infantesa, a bastant abans que estudiessis cinema i d’instal·lar-te a Barcelona. Eres el graciós de la classe?

Crec que sí. Bé, a estones. Sobretot, jo era el conciliador de classe, aquesta figura que estava entre els ‘losers’ i els més populars de l’escola. Estava al mig.

Una enquesta: Billy Wilder o Éric Rohmer?

Wilder. Tot Wilder. M’has tocat el meu Déu! Ell ho feia tot tan bé, com Lubitsch. Tant de bo m’assemblés a ells dos. Considero Luis Callejo el nostre Jack Lemmon. A mi m’agraden les comèdies franceses, sí, però més comercials que les que feia Rohmer. Són per treure’s el barret.

Berlanga sempre?

Tota l’estona. T’explicaré una anècdota. Buscàvem un nom per al meu institut a Coslada, i jo estava a favor que es digués Miguel Induráin. Luis García Berlanga? Ni de conya! Perquè sabéssim qui era Berlanga, ens van posar “¡Bienvenido, Míster Marshall!” (1953) a classe, però jo aquest dia vaig fer campana. Arriba el dia en què es col·loca la placa amb el nom de Berlanga i, mentrestant, jo estic a la cafeteria de l’institut menjant-me un entrepà. En aquest moment, se m’acosta un senyor amb la barba blanca, i em pregunta: “I tu per què no estàs a classe?”. I li responc: “Doncs perquè estic en contra que l’Institut es digui Luis García Berlanga. Ens han enganyat. Ningú no coneix Berlanga”. Dons aquest senyor era Berlanga! Què cabró! Al poc, vaig veure “El verdugo” (1963), i ja em vaig convertir en fan absolut de Berlanga. Ara m’agradaria rodar aquesta quarta part de la seva saga “Nacional” de la qual acaben de trobar el guió. Com han canviat les coses…

María León i Aixa Villagrán. ‘Donde caben dos’.

Has rodat diversos curtmetratges amb molt d’èxit, però un d’ells ha donat la volta al món, o gairebé: “What Is Love” (2019). Quin és el secret de la seva màgia? A més, tenint en compte que els curts tenen una visibilitat i una presència en mitjans i festivals limitada.

No ho sé. Quan escric alguna cosa, mai estic en possessió de la recepta màgica de l’èxit. Intento estar despert i fer alguna cosa que connecti amb el públic, i ja està. El que succeeixi després… Una de les claus de la seva bona acceptació és la parella formada per Verónica Echegui i Miki Esparbé. Miki és el meu alter ego, en alt i maco. “What Is Love” és un curt que toca temes molt normals, i potser aquí també hi és part del seu triomf.

Una altra de les teves estrelles favorites, Betsy Túrnez, no hi és, però, en el llarguíssim repartiment de “Donde caben dos”. Què va passar?

Ai, no es pot tenir tot a la vida! Espero que sí que hi sigui en els meus pròxims projectes. Betsy és una de les millors actrius del panorama actual. És meravellosa i té molta tendresa. Una noia amb un gran talent.

Punt i final: com t’autodefineixes com a cineasta?

Jo soc el Senyor Llop del cinema: un solucionador de problemes, que està a tot arreu. Soc un tipus molt proper que, en els rodatges, vol estar prop de l’equip, dels actors i fins i tot dels figurants, per a sorpresa dels propis figurants. Algun d’ells m’ha arribat a preguntar: “Però tu no ets el director? Què fas aquí amb nosaltres?”. A més, una vegada acabada la filmació, m’agrada donar les gràcies a tothom. Com a creador, soc un home que explica coses perquè la gent les entengui, que no siguin rares. I així empatitzen amb elles.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.