La nova pel·lícula de Marvel és una entretingudíssima història d’espies on brilla la química entre Florence Pugh i Scarlett Johansson

Hi ha qui ha posat en dubte la utilitat de dedicar una pel·lícula de més de dues hores a un personatge que ja havia culminat el seu arc dramàtic dins l’Univers cinematogràfic de Marvel, però el cert és que a aquestes alçades ha quedat més que demostrat que la companyia no fa res sense pensar-s’ho dos cops. És per això que ‘Black Widow’ no es limita a ser una competent aventura en solitari, sinó que és el pretext per reorientar alguns sobreentesos sobre la seva protagonista (el magnífic pròleg, que situa hàbilment una vida forjada entre aparences, n’és un exemple molt significatiu), configurar nous horitzons narratius que també serveixin per rellegir el que hem vist fins ara i, sobretot, introduir aspectes que acabaran essent fonamentals per a futures sèries i pel·lícules.

Alguna cosa fas molt bé quan aconsegueixes que cada títol d’una saga sembli necessari per entendre-la en la seva globalitat, i més quan, com és el cas, cronològicament podria fer la sensació que és un simple apunt a peu de pàgina. El film explica els esdeveniments immediatament posteriors a “Civil War”, en què Natasha Romanoff intenta viure entre ombres mentre es veu abocada a retrobar-se amb un passat que fins ara només havíem vist entre línies.

Per tant, és perfectament compatible assumir que “Black Widow” no és cap paradigma d’originalitat (dada important: tampoc no ho pretén) amb reconèixer-li la seva capacitat de descriure bons personatges i ser una entretingudíssim relat d’espies que se situa en algun curiós punt entre Bond, Bourne i la sèrie “The Americans”. La directora Cate Shortland roda bé les escenes d’acció i també aquells segments més íntims (tota la seqüència a casa de la “mare”, sense anar més lluny, que assoleix aquest equilibri marca de la casa entre humor i drama), i introdueix prou elements com perquè els iniciats en la matèria tinguin on agafar-se.

Black Widow/Natasha Romanoff (Scarlett Johansson). “Black Widow”. ©Marvel Studios 2021.

Al final del metratge, t’adones que saps més coses sobre la Vídua Negra que abans, i que tornar a veure “Endgame” implica pensar en moments i detalls que ajuden a mirar-la d’una forma més tridimensional. No és poc. Té, a més, unes quantes troballes dignes de menció. La primera, els secundaris, als quals dota d’una agraïda gamma de matisos i aconsegueixen, com els grans personatges de gènere, engrandir el film cada cop que hi apareixen, amb els de Rachel Weisz i David Harbour al capdavant. I molt especialment, la pel·lícula troba el seu veritable sentit en Yelena Belova, tant per la manera en què s’insereix a l’imaginari de la saga com per l’excel·lent interpretació de Florence Pugh. La seva química amb Scarlett Johansson és tan funcional que l’únic que acabes lamentant és que, per lògica narrativa, no les tornarem a veure compartint pantalla en aquests mateixos papers. Sigui com sigui, meravella veure com Marvel, fins i tot a les pel·lícules “menors”, aconsegueix despertar-nos els nens que portem dins. I atenció a l’escena de després dels crèdits, que pot agafar desprevingut si no s’està al dia de les sèries de la factoria.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.