Respectat i admirat al cinema (“El bar”), la televisió (“Aída”) i al teatre (“El disco de cristal”), Secun de la Rosa (Barcelona, 1969) estrena el 23 de juliol la seva primera pel·lícula com a director, “El cover”, una història que parla de l’èxit i del fracàs, i d’arriscar-se a pujar a un escenari… per si de cas surt malament. O potser surt bé. És un homenatge i una declaració d’amor als artistes, siguin o no famosos, a partir de quatre cantants que actuen a locals de Benidorm, i que estan interpretats per Àlex Monner, Marina Salas, Carolina Yuste i Lander Otaola. Pot la por al fracàs frustrar els nostres somnis? És una de les preguntes que es planteja un film ple de detalls i d’anècdotes argumentals aportats pel propi realitzador, que s’ha reservat una petita aparició en una seqüència.

Des de quan existeix el projecte d’“El cover”?

Existia el projecte de fer-la des de fa temps. Després de tants anys de muntar les meves pròpies obres de teatre, tenia l’esperança de rodar la meva primera pel·lícula, de fer el salt al cinema, parlant d’alguna cosa que m’interessa molt, i són els artistes de guerrilla. I què és art i què no ho és? Volia explicar una història entre naïf, en el bon sentit, i arriscada a nivell formal. Es va involucrar Kike Martínez, de la productora Nadie Es Perfecto, i vàrem anar a parlar amb Universal Music pel tema de les cançons. I els va agradar el projecte, cosa que era molt important, perquè a “El cover” hi apareixen molts temes, i això és car. A més, s’interpreten en directe.

Comenceu a rodar a Benidorm i arriba la pandèmia…

Sí, vàrem haver de parar, i replantejar-nos no només el rodatge, sinó també algunes subtrames del guió. Més recentment, vaig enxampar jo la COVID, fet pel qual, entre una cosa i l’altra, entre allò que expliquem a la pel·lícula i el que ens ha passat a nosaltres mentre la rodàvem, no podem estar més emocionats. I això que, a les entrevistes, no explico ni la meitat dels problemes que vàrem tenir: rodar amb mascaretes, amb gent gran… No val la pena. Pensem en positiu. No més patiments. Ara a veure com funciona l’estrena en sales, després del Festival de Màlaga, on va agradar molt.

Aquestes aventures i desventures dels quatre personatges principals, interpretats per Àlex Monner, Marina Salas, Carolina Yuste i Lander Otaola, transcorren a Benidorm. Com és el Benidorm que retrates?

Des del principi, em vaig proposar defensar Benidorm, la seva estètica i la seva manera de ser, i no cultivar el “lletgisme”. Era molt fàcil caure en aquest tòpic. També faig una defensa a ultrança dels artistes que actuen als locals de la ciutat.

Camen Machi, Secun de la Rosa i Àlex Monner. “El cover”.

Parlem dels personatges. Al centre, Dani, interpretat per Àlex Monner, vist últimament a les sèries “La línea invisible” (Movistar+) i “Vivir sin permiso” (Mediaset).

Dani és un home que està de dol, que no té un maleït cèntim i que manté una relació complicada amb el seu avi, que és cambrer i al qual interpreta Juan Diego. Entre moltes altres coses, la pel·lícula és un relat de perdedors, però sota les llums de neó. Els pares del Dani van ser pastillers de la Ruta del Bakalao. Tindrà Dani ara un lloc en el món dels artistes? Tindrà la seva pròpia personalitat i el seu repertori? S’atrevirà a actuar davant del públic? Ho esbrinarem al final. Sé que directors amb els quals he treballat assíduament, com Álex de la Iglesia (“El bar”, “30 monedas”, “Las brujas de Zugarramurdi”) o David Serrano (“Días de fútbol”, “Días de cine”), haurien portat aquesta mateixa història d’“El cover” cap a d’altres indrets. Álex l’hauria fet, segurament, més salvatge, i David, més còmica. Salvant les distàncies, crec que la pel·lícula és molt berlanguiana.

Marina Salas, que dona vida a Sandra, no és que sigui un descobriment per a l’espectador, però sí que és una confirmació: ho sap fer tot i molt bé.

M’agrada molt Marina, i, de fet, “El cover” no era l’únic projecte que teníem junts. Anàvem a fer un muntatge teatral de “Mi querida señorita”, a partir de la pel·lícula que va rodar Jaime de Armiñán el 1972 amb José Luis López Vázquez i Julieta Serrano. Sandra té les frases que més m’agraden de la pel·li, com aquesta que Benidorm és un lloc on es tolera el fracàs. Hi havia d’altres frases per a ella que, al final, no van entrar. Una altra sentència en boca de Sandra, i que ve a ser el leitmotiv de tot el que s’explica: “Cal tenir més ganes que por”.

Àlex Monner i Marina Salas. “El cover”.

Fem un paral·lelisme entre la ficció que has escrit i la teva realitat. Tu, personalment, quan vas dir “ho he aconseguit, ja visc d’això, de ser artista”? Te’n recordes d’aquest moment, d’aquest any, sèrie o pel·lícula?

Primer de tot, haig de dir que soc molt tossut, i això també ajuda. El meu èxit és ser un supervivent tossut. A la meva trajectòria professional hi ha diversos moments en els quals he pogut dir: “Ho estic aconseguint”. Primera parada en aquest recorregut per la meva vida: als 18 anys, deixo Barcelona i em trasllado a Madrid per estudiar teatre. Per a mi va ser un xoc. Passo d’estar a casa, amagat, marginat, veient “La Bola de Cristal” a la tele, a asseure’m a una aula de l’escola de Cristina Rota, entre altres nois i noies que, com jo, somiaven amb dedicar-se a la interpretació. Cristina ens incitava a començar a actuar en llocs, per anar prenent contacte amb l’ofici. Un altre moment bàsic en aquest procés: descobreixo a les pàgines grogues el telèfon del director Francesc Betriu, que, per cert, ens va deixar no fa gaire. El conec i, després d’un càsting i de molts embolics i aventures, acabo interpretant un mosso de mudances, al costat de l’actriu Antonella Lualdi i parlant en italià. Va ser a la sèrie “Vida privada” (1987), dirigida per Betriu sobre la novel·la de Josep Maria de Segarra. Més records? Aquest ‘esplai’ al qual em portava la meva mare i on va començar a néixer la meva passió per l’actuació. Altres? El meu primer contacte amb el grup teatral Animalario. O el dia que vaig conèixer l’actriu Pilar Castro. El 1997, anys abans d’“Aída”, vaig estar en una altra sèrie no tan recordada, “En plena forma”, protagonitzada per Alfredo Landa i en la qual jo era el xicot de Shaila Dúrcal. La filla de Rocío Dúrcal! Imagina’t el que suposava això per a mi. Entre mitjan i finals dels anys 90, vaig tenir moments de desesperació, de pensar que no ho aconseguiria, però aquí hi soc.

Carolina Yuste. “El cover”.

Passem a temes tècnics. En aquest sentit, comences fort, amb un pla seqüència, amb la càmera baixant unes escales i movent-se entre l’escenari i el pati de butaques. No content amb aquest repte, més endavant, poses la seqüència en la qual un grup enorme d’actors i actrius van encadenant cançons.

Un pla seqüència amb 30 persones cantant en viu i en directe! Molt fort, sí. Una altra proesa tècnica d’“El cover” és l’escena a la platja on canten el clàssic “Ne me quitte pas”. Per cert, estic molt content també amb Carolina Yuste, que dona vida a aquesta Amy Winehouse de Benidorm.

A banda d’explicar i filtrar les teves pròpies experiències i les d’altres companys, vas posar referents cinematogràfics en el guió? En algunes seqüències, sobretot de camerinos i dels protagonistes caminant per Benidorm, he pensat en “Showgirls” (1995), de Paul Verhoeven.

Ah, sí? Que curiós! Haig de dir que Las Vegas, on transcorre “Showgirls”, és horrorosa de dia, cosa que no ocorre amb Benidorm. Jo he mostrat un Benidorm bonic. Més que “Showgirls”, tenia al cap els carrers i l’ambient de “Febre del dissabte nit” (John Badham, 1977).

Secun de la Rosa, Juan Diego i Marina Salas. “El cover”.

Preparat perquè Juan Diego reculli el pròxim Goya al Millor Actor de Repartiment?

M’encantaria. No et pots ni imaginar com he gaudit amb Juan, amb aquesta entrega seva. Aquesta escena de la baralla! Juan és la bomba, i m’emociona tenir-lo a la pel·lícula, igual que María Hervás, Carmen Machi i tots els artistes del món del teatre musical que apareixen a “El cover” i als quals els hi costa accedir al món audiovisual. Tant de bo tinguin sort a partir d’ara. I jo no crec en la numerologia i en temes màgics, però és curiós perquè tinc 25 anys més que Àlex Monner i 25 menys que Juan Diego. Quina casualitat…

Com defineixes la teva òpera prima?

És una pel·lícula personal i honesta, i amb l’ambició d’arribar a la gent. Un film indie i comercial alhora, que parla de la condició humana i social d’una manera senzilla. Encara que també té alguna cosa molt punki…

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.