A Ted Lasso el que li importa no és guanyar el partit en el camp, sinó el del vestuari. De fet, aquesta és la seva principal virtut com a entrenador: contagiar els jugadors amb el seu optimisme i les seves teories sobre la memòria dels peixos. I és per això que va passar de ser menyspreat pel seu equip a ficar-se’l a la butxaca. I de pas se’ns va ficar a la butxaca a nosaltres, els espectadors.

Perquè aquest optimisme contagiós, aquesta capacitat per a mantenir el somriure sempre a punt sota el mostatxo, passi el que passi, va ser una injecció d’energia molt benvinguda en plena pandèmia de coronavirus, que és quan la sèrie es va estrenar a Apple TV+ i es va convertir en la taula de salvació de molts (bé, no de tants, perquè la plataforma continua sent minoritària en comparació amb d’altres). Les circumstàncies han volgut que la segona temporada, que s’estrena el 23 de juliol, coincideixi també amb un moment difícil de la pandèmia, així que la filosofia de Ted Lasso serà molt benvinguda. No obstant això, el nostre entrenador toparà amb una derrota inesperada. Una de la qual és molt difícil recuperar-se.

No parlem d’una derrota esportiva, sinó de la mena de derrota que al personatge li importa: la del vestuari. L’aparició d’una psicòloga que arriba per a resoldre una crisi amb un jugador posarà Ted Lasso en una situació difícil en el moment en què les teràpies de la psicòloga siguin més efectives que les seves i els jugadors s’entusiasmin amb ella. Perquè, no és Ted Lasso més psicòleg que entrenador en aquest equip? De fet, si ell no sap res sobre futbol, un aspecte que deixa sobretot en mans del seu equip, la seva principal virtut és la de saber tenir els seus jugadors motivats i optimistes. La psicòloga constitueix així una amenaça per a la posició de Ted Lasso en l’equip, perquè amb ella fent la seva feina, el que pot aportar ell com a entrenador no és realment necessari, i també un cop dur per a un personatge per a qui una part important de la seva vida, allò que el fa sentir-se viu, és el seu rol al centre d’un equip, ser l’alma mater d’un grup. Un vincle que és fàcil endevinar que cada vegada s’ha tornat més important per a ell després del seu divorci. Per rematar-ho, el personatge ha relacionat aquesta trama amb la de la ruptura amb la seva ara exdona, ja que tots dos van fer una teràpia de parella de la qual ell té un mal record.

D’aquesta manera, la sèrie troba una via per poder continuar mostrant la cara més vulnerable del personatge, un recurs que havia funcionat molt bé a la primera temporada en contrast amb el seu optimisme i que podria haver desaparegut quan es va acabar la trama amb la seva exdona. La psicòloga col·loca de nou el personatge en una situació en la qual pateix i és amb ella que Ted Lasso es veu clarament indefens. L’actriu que la interpreta, Sarah Niles (‘I May Destroy You’) utilitza una mirada i actitud enigmàtica que desconcerta encara més el personatge, que adopta una posició defensiva. Però ningú no s’adona què està pensant i sentint Ted Lasso. Només l’espectador, mantenint així una complicitat amb el personatge que ja va ser una de les claus de la primera temporada juntament amb la interpretació de Jason Sudeikis i el perfecte engranatge que unia tots els personatges d’aquesta comèdia de situació.

Aquest és l’altre aspecte on la sèrie presenta canvis en tenir fora de l’equip a dues peces fonamentals: a l’envanit Jamie Tartt i a l’orgullós Roy Kent. Malgrat això, l’equip de creadors de la sèrie, que a més de Jason Sudeikis, inclou Brett Goldstein, l’actor que interpreta Roy, ha trobat la manera de mantenir-los en el radi de l’acció principal amb una trama paral·lela que pot arribar a funcionar molt bé en els següents episodis. Amb tots aquests elements nous, Ted Lasso ha demostrat que no s’adormirà als llorers de l’èxit. El bon treball de la sèrie a la primera temporada l’ha portat a trencar un rècord als Emmy, convertint-se en la comèdia amb més nominacions en el seu debut (un total de 20, superant ‘Glee’). Però la sèrie és perfectament conscient que necessita posar un repte superior i que aquest no pot ser un partit de futbol o un trofeu. Com el seu propi protagonista, la sèrie és molt conscient que juga al camp però on gana els partits és al cor de l’audiència.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.