Adscriure’s a un gènere és un arma de doble tall. D’una banda, permet deixar establertes certes normes ja des dels títols de crèdit. Però, de l’altra, dificulta que una sèrie pugui reivindicar el seu fet diferencial i cridar l’atenció. Pensem, per exemple, quantes obres parteixen de l’assassinat d’una persona jove, en el si d’una comunitat petita i com, a partir de la seva mort, es va revelant el mal estructural que assola aquell poble.

Cardinal’, en aquest sentit, és una peça de nordic noir de manual. L’agent de policia que dona el títol a la sèrie, John Cardinal, és algú hostil, obsessiu amb els seus casos i que arrossega un trauma personal. Quan li adjunten una nova ajudant –jove, atractiva i amb mà esquerra – la tracta inicialment amb fredor i displicència, fent-li saber a cada minut que ell estaria molt millor sol a la comissaria. O al món. Tot això és terreny perfectament conegut.

Però si aquesta sèrie –que s’incorpora ara íntegra a Filmin– aconsegueix no repenjar-se en excés en les convencions del gènere i que la cotilla no li sigui incòmoda és gràcies a uns quants elements que, sense fer-la trencadora o disruptiva, sí que li donen com a mínim una flaire pròpia. Començant per l’emplaçament: ‘Cardinal’ és canadenca, i això fa que la presència de la natura sigui encara més ominosa que a les seves germanes europees.

El planter d’actors també és poc conegut a les latituds mediterrànies, així que el carisma de Billy Campbell, l’intèrpret que dona vida al detectiu titular, és un dels al·licients. I no era fàcil sortir-se’n: com indica el seu nom, John Cardinal és extremadament racional i capaç d’orientar-se enmig de la confusió. Però és, també, un personatge trist que ha decebut a gairebé tot el seu entorn. Un llop solitari; un animal ferit. En el primer episodi, un dels agents veterans dona dos consells a la nouvinguda sobre com cal tractar Cardinal: “El primer, és que no li facis massa cas, i facis la teva. El segon, que ni se’t passi pel cap desobeir-lo”. I això és el que fa el personatge de Lisa Delorme: trobar camins alternatius i guanyar-se l’autoritat sense desestabilitzar-lo. Tot i que Campbell és l’estrella inicial, la interpretació més subtil, però igualment potent de Karine Vanasse fa que es guanyi també el rang de cap de cartell.

L’altre gran personatge, i aquí tornem a les convencions del gènere, és el paisatge. O, més concretament, el fred. Som a la zona nord d’Ontario, a l’enclavament fictici d’Algonquin Bay, i el fred acaba sent un condicionant que afecta tant a les víctimes, com als assassins com als seus perseguidors. És el fred que manté els cadàvers horripilantment ben conservats. I és el fred que obliga els segrestadors a tenir un abric polar preparat per a la seva víctima, perquè si no morirà d’hipotèrmia abans que puguin demanar-ne un rescat.

Per tant, el recurs de la neu omnipresent va molt més enllà de tenyir la paleta de tots els colors del blanc, per tal de donar-li a la sèrie una estètica. Aquí el fred és realment un element que juga a la contra dels personatges, tal i com passava per exemple a ‘Fortitude’, una altra sèrie polar. Però la gran fredor de ‘Cardinal’ no és a l’atmosfera gèlida, sinó a les relacions personals. De nou seguint les convencions del gènere, hi ha la clàssica tensió sexual no resolta entre els dos detectius. I l’espectador probablement agrairia una mica d’escalfor enmig del permafrost.

Creada a partir de les novel·les de Giles Blunt, s’han filmat quatre temporades de sis episodis cadascuna, de manera que cada cas està narrat sense gaires digressions, i això la beneficia, ja que no pateix del mal que sí afecta aquelles sèries que –per tal de complir amb el precepte dels 12 episodis– acaben afegint trames innecessàries. Per a la primera temporada es va atorgar un pressupost d’1,8 milions de dòlars per capítol i això ha permès una factura més que notable, amb nombrosos exteriors que treuen profit del blanc canadenc. A tall comparatiu, un capítol d’una sèrie de TV3 està sobre uns 160.000 euros i una de Movistar aproximadament sobre els 500.000. (Hi ha variacions segons els títols, és clar, però són xifres indicatives).  ‘Cardinal’ no és, per tant, una sèrie de Champions, capaç de competir amb els grans títols impulsats per les principals plataformes de pagament. Però sí que aconsegueix destacar a la lliga gràcies a una estètica prou ben treballada i un aprofundiment psicològic en els personatges que li atorga al conjunt versemblança. En aquest sentit, és una bona proposta per aquells moments vall en què el seriòfil ha quedat orfe de títols. Difícilment serà la sèrie preferida de ningú, però sí que repartirà una mica d’escalf –o de fredor– durant les llargues esperes.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.