John Krasinski aconsegueix que la seqüela no s’assembli més del necessari a l’original i expandeix el seu imaginari amb molt bones idees.

‘Un lugar tranquilo’ era un excel·lent exercici de suspens que partia d’una singular subversió: ara que el cinema acostuma a ser més sorollós que mai, apostava pel silenci com a instrument narratiu. La jugada li sortia rodona perquè sabia crear tensió amb els mínims elements, descobria el talent de John Krasinski darrere la càmera i reformulava les invasions extraterrestres des d’una perspectiva inèdita.

Com tota bona mostra del gènere, l’embolcall no distreia de l’essencial, que era la història d’una família que mira de superar el dol per la pèrdua d’un fill mentre es prepara per dur una nova vida a un món hostil que ja no els pertany. La idea d’una seqüela era inquietant, perquè hi havia el risc de la repetició de patrons o, en el pitjor dels casos, un malbaratament de les idees de l’original. Però ni una cosa ni l’altra, sinó tot el contrari. ‘Un lugar tranquilo 2’ obra el miracle de no assemblar-se més del compte a la seva predecessora i, a la vegada, transcendeix les seves fronteres expressives per expandir l’imaginari. Introdueix nous personatges que funcionen molt bé mentre que els que ja coneixem evolucionen amb coherència. Tan de bo totes les seqüeles estiguessin fetes amb tanta consciència de la innovació.

‘Un lugar tranquilo 2’ comença amb la que deu ser la millor seqüència d’ambdues entregues, un pròleg que ens fa entendre com vam arribar fins aquí i que està rodat amb un sentit de la profunditat de camp absolutament enlluernadora. El que ve després és una tossuda croada de Krasinski per sobreviure a les seves pròpies troballes i cercar-ne de noves. La trama surt dels espais claustrofòbics (que hi continuen essent, i encara més pertorbadors: aquest búnquer d’oxigen limitat afavoreix un parell d’escenes esgarrifoses), aporta nous detalls sobre els invasors sense passar-se de discursiva (fent un homenatge, de passada, als clàssics de la sèrie B del gènere) i introdueix una variant sobre el recel envers el veí en temps de crisi.

Regan (Millicent Simmonds) i Lee Abbott (John Krasinski) a ‘Un lugar tranquilo 2’, de Paramount Pictures.

És en aquest aspecte que aquesta seqüela brilla amb especial intensitat, ja que director i guionistes aprofiten l’avinentesa per reflexionar sobre els veritables monstres d’una societat i el paper de l’empatia per derrotar-los. Potser se li pot retreure que abusa d’algunes solucions estilístiques (hi ha dos clímaxs resolts amb un ús gairebé idèntic del muntatge paral·lel), però en termes generals es tracta d’un film esplèndid per la seva capacitat d’atrapar-nos en un món que percebem com a propi i dibuixar-li nous horitzons. En aquest sentit, Krasinski és molt valent trencant amb el punt de vista preponderant, el de la gran Emily Blunt, i cedint gran part del protagonisme a Millicent Simmonds i Cillian Murphy. Amb això transmet la sensació d’estar davant d’un relat molt coherent amb l’original i, també, amb identitat pròpia, ple d’ambivalències i de camins per a futures històries. Molt probablement, d’aquí a uns anys recordarem aquesta saga com un (necessari) punt d’inflexió per a un gènere que, ara més que mai, és el que més i millor parla de nosaltres.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.