Les sèries en format d’antologia han estat una de les tendències més persistents en televisió dels últims anys. Poden responsabilitzar ‘Black Mirror’ d’aquest retorn a un format que va tenir la seva edat d’or als anys cinquanta i seixanta. El moment actual està lluny de ser un bon moment per a aquest format. De fet, més enllà de ‘Black Mirror’, és difícil trobar una antologia que es pugui recomanar encaridament i, sobretot, és difícil trobar una de la qual es pugui recomanar un visionat íntegre. El punt flac del format, la irregularitat de la qualitat dels diferents lliuraments, és evident en la majoria de sèries que li venen a un al cap, malgrat que hi ha excepcions il·lustres, com l’excel·lent ‘Inside No. 9’. Però després hi ha d’altres antologies en les quals és difícil rescatar ni tan sols un episodi que valgui la pena. Això, quan el repartiment està format per noms molt coneguts, encara és més dolorós.
És el que li succeeix a ‘Solos’, enèsim intent d’Amazon d’obtenir un èxit en aquest territori (la precedeixen antologies que no van funcionar com ‘The Romanoffs’ o que van tenir un èxit moderat com ‘Modern Love’). En el seu repartiment trobem noms propis com Morgan Freeman, Helen Mirren, Uzo Aduba o Anne Hathaway. A tots ells se’ls dona l’oportunitat de lluir-se amb episodis en els quals són els únics protagonistes. Com si d’un bottle episode es tractés, a cada lliurament es col·loca l’intèrpret en un espai tancat on es lliura a un monòleg o bé interactua amb si mateix. La sèrie construeix diferents situacions en les quals això és possible, ajudada per la tecnologia disponible en aquest futur pròxim en el qual s’ambienta. Aquesta restricció podria, efectivament, fer brillar el talent dels intèrprets, si no fos perquè els guions, escrits de forma extremadament artificial i barroca, posen els intèrprets en dificultats molt més grans que la restricció de l’espai. Han de fer creïbles frases ortopèdiques que signa, en la majoria d’episodis, el guionista David Weil, de qui ja vàrem patir la seva incapacitat per a trobar el to de la història que vol explicar a la sèrie ‘Hunters’, on també va posar a un altre nom majúscul, Al Pacino, a suar de valent amb el seu estil pretensiós que deriva en textos contrafets, postissos.
De pretensions, a ‘Solos’, tampoc no li falten. A més del format constrictor, pretén canviar de registre en cada història, de manera que el futur que l’antologia va revelant, de lliurament en lliurament, es narri des d’un ventall d’estils ampli. No obstant això, no hi ha res que li surti bé. Ni emociona quan vol ser emotiva, ni fa riure quan se’n va cap a la comèdia més eixelebrada, ni és interessant quan es posa transcendental. Cada història amaga girs que es van revelant de forma bastant ràpida, a causa de la brevetat de cada lliurament, però no tenen la capacitat de fer trontollar l’espectador en cap moment amb les seves revelacions. En els pitjors episodis, com el que protagonitza Anne Hathaway, la sèrie barreja erròniament el to lleuger amb el dramatisme dels descobriments que fa la protagonista. En els millors episodis, com el protagonitzat per Constance Wu, una bona interpretació no aconsegueix dissimular el fet que la sèrie no té res a dir més enllà d’executar un gir “blackmirroresc” més o menys predictible. És evident que David Weil no és Alan Bennett, i que aquests monòlegs del futur són definitivament molt pitjors que els monòlegs del passat. Rescatin millor ‘Talking Heads’, l’antologia original que va emetre la BBC als anys 80, o la nova versió estrenada l’any passat, disponible actualment a Filmin (i que ja vàrem ressenyar en aquest blog). Hi sortiran guanyant amb qualsevol de les dues.
