Les sèries de televisió sobre adolescents s’han entestat, en els últims anys, a retratar personatges abatuts, angoixats, derrotats pels seus propis dilemes. No importa si és una sèrie adolescent per a un públic ampli, com “13 Reasons Why”, on el protagonista, Clay, vivia enfonsat en la tristor, o si és una sèrie per a adolescents més transgressora, com ara “Euphoria”, on la seva protagonista es deixa caure també en l’abisme, en el seu cas ajudada per l’addicció a les drogues. La veu en off és probablement el recurs que més delata aquests adolescents que parlen constantment amb ells mateixos sobre les seves inseguretats i dubtes. Per això és tan d’agrair la irrupció en aquest escenari de “Wayne”, que és una sèrie protagonitzada per un adolescent a qui, bàsicament, se li han creuat els cables. Està enfadat, enfadat amb gairebé tothom, com ha de ser en l’adolescència, i ho manifesta a base de decibels i cops de puny, sent temut en l’institut com un xaval difícil, que acumula expulsions i al qual els altres ja han après a evitar.

Això no significa que Wayne no sigui bon noi. De fet, sol ficar-se en embolics per defensar els altres. Té un sentit de la justícia que és tan rígid com inflexible i no pot romandre sense fer res quan veu alguna cosa que està malament. Un home que tracta malament a la seva xicota, un pare que li diu al seu fill que és imbècil. És superior a ell. Busca un martell, un bat, el que sigui, i apallissa el cretí sense pietat. De l’origen d’aquesta incapacitat de passar per alt aquestes coses és sobre el que tracta la sèrie, que porta el personatge a un viatge al costat d’una noia, Del, a qui salva d’una família disfuncional, a la recerca d’un cotxe que li van robar al seu pare. És com “The End of the F***ing World” però amb sang a les venes, amb dos personatges intentant trobar el seu lloc a un món que van sembrant d’una reguera de cossos magolats al seu pas. El tàndem funciona de meravella perquè mentre que ell és silenciós de mena, ella és molt hàbil amb comentaris ràpids i feridors. Mentre un pega amb els artells, l’altra propina els seus ganxos al mentó amb les paraules. L’eventual història d’amor entre ells, malgrat ser una miqueta predictible, és un motor necessari per a una història en la qual es van trobant diversos antagonistes i és també l’única cosa que sosté el personatge de Wayne, com a adolescent abandonat i traït per la vida, per a no deixar-ho tot enrere. És aquest abandonament el que fa que generi la il·lusió d’una figura paterna imaginària que pren la forma de Conan el Bàrbar, amb la qual intenta guiar-se a si mateix per a no descarrilar.

Però malgrat que el personatge té conflictes vitals com aquests, com a les sèries ja esmentades, mai cau en la introspecció autocomplaent. Sempre queden ganes de cremar-ho tot, i això és el que el separa definitivament de la resta. El personatge és una ovella negra però la sèrie també ho és en el seu gènere. Un fet que es reflecteix en un to salvatge i furiós treballat a través de la banda sonora, plena de temes de heavy metal que contrasten amb el tipus de cançons que se solen trobar a les sèries amb adolescents, i també en la violència, que esclata en escenes tarantinesques i que contrasta amb la languidesa de la majoria de les seves congèneres. Potser és aquest el motiu pel qual “Wayne” va passar desapercebuda en la seva estrena com a sèrie original de YouTube, a diferència del que va succeir amb “Cobra Kai”, que després va ser adquirida per Netflix, aconseguint un públic encara més ampli. El bo de Wayne no va tenir la mateixa sort, però ara ha estat rescatada d’un possible oblit prematur per Filmin, on està disponible la primera temporada. Lamentablement, la història no queda tancada, però és difícil que després de ser cancel·lada a YouTube pugui tenir continuidad. No obstant això, si volen veure una sèrie d’adolescents on no sonin cançons de Billie Eilish i on el seu protagonista no perdria el temps fent-se selfies i postejant a Instagram, poden confiar en “Wayne”.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.