Netflix estrena el pròxim 23 de juny “El caso Wanninkhof-Carabantes” (Murder by the coast), produïda per Brutalmedia, dirigida per Tània Balló i amb una àrdua tasca d’arxiu de Lisa Berger. I és que en el gènere del true crime, la gestió de la documentació és clau per a la seva qualitat.

Es tracta de la primera pel·lícula documental que revisa, 20 anys després, tot el que va succeir després de l’assassinat de Rocío Wanninkhof i Sonia Carabantes. Amb l’objectivitat que atorga el temps i el fet de conèixer el desenllaç d’aquests crims.

Una història que arriba en el millor moment per a una societat que està obrint els ulls i fent autocrítica, tant pel masclisme que llastrem, com pel mea culpa dels mitjans i les “injustícies” d’una justícia que a vegades no ha estat a l’altura.

Tot això és el que trobem en aquest documental (d’un sol lliurament) on, al cap i a la fi, el que compta és: com un sol home pot torçar la vida de centenars de dones.

No és el cas Wanninkhof-Carabantes, és el cas Tony Alexander King

I és que, avui dia, encara s’assignen els noms de les dones als crims dels quals han estat víctimes, però quan es resolen seria de molta més ajuda canviar-los pels dels seus botxins. Perquè si hagués estat així, potser no existiria aquest cas.

Tony Alexander King va escanyar fins a matar desenes de dones a Londres. Va ingressar a la presó 10 anys i en sortir, als tres mesos va tornar a fer-ho. Va entrar i va sortir de nou per reincidir i fugir a Espanya. Abans, però, es va casar amb una dona que no sabia qui era ell (perquè allà el coneixien com l’“estrangulador de Holloway”) i va tenir una filla amb ella.

Un cop a Espanya, ell va continuar assassinant: primer la Rocío Wanninkhof i després la Sonia Carabantes (que se sàpiga). Fins que finalment el van enxampar. Li van posar nom i encara segueix a la presó (fins al 2033). Però què hauria passat si des del principi el seu nom hagués transcendit com a criminal internacional i haguéssim pogut detectar-lo ràpidament?

Les dones que van superar la justícia i la policia

La qüestió és que quan t’asseus a veure el documental, la visió crítica és constant perquè sabem el que va succeir i ens maleïm per tot plegat.

Des que els cossos de seguretat van iniciar la investigació per trobar el culpable de l’assassinat de Wanninkhof, es van centrar en una única línia: la que assenyalava Dolores Vázquez. L’exparella de la mare que podia estar dolguda amb la jove per no veure amb bons ulls la seva relació. Aquest argument els va valer com a mòbil del crim i la van tancar a la presó. Sense proves, sense que l’ADN coincidís amb el d’ella, sense que el pèl trobat fos el seu. Només perquè era una “dona que no queia bé, que no era agradable, no era simpàtica i era lesbiana al 1999”. Va passar 519 dies a la presó.

Fins que van trobar el cos de Carabantes en millor estat i van extreure més proves gràcies a que ella es va defensar. La sang, el pèl i una cigarreta trobada en l’escena del crim coincidia amb l’anterior i aquí tot va canviar. (És el minut 34 de la pel·lícula que et posa els pèls de punta).

La policia tampoc no va trobar Tony King fins que la seva exdona va trucar i el va assenyalar com a possible culpable. El seu testimoni és un dels grans encerts del documental. Sense ella, mai no l’haurien trobat. Sense que Sonia es defensés tampoc. I és que el documental demostra que van ser les pròpies dones les que es van ajudar i van resoldre el crim. Perquè la policia i la justícia no només havien errat en la seva feina sinó que havien assenyalat una altra d’elles com a culpable.

El documental perfecte per a l’autocrítica

Portem anys detectant els símptomes d’una societat malalta de masclisme que intentem curar. Anem a poc a poc, però amb documentals com aquest podem assenyalar millor allò en què ens vàrem equivocar: la policia en conformar-se amb una sola línia de recerca; els mitjans en alimentar un relat fals; i la justícia, per sentenciar sense el necessari per fer-ho. Comencem a posar fil a l’agulla, perquè Dolores Vázquez va sortir de la presó però la seva vida es va truncar. Com la de Rocío, Sonia i les seves mares. Com la de la pròpia exdona de King i les desenes de dones a les quals va atacar a Anglaterra.

Continuem sent víctimes de violència i, encara que aquest documental demostra que amb sororitat podem frenar alguna cosa, amb l’ajuda de tota la societat acabaríem per complet.

Paula Hergar
Paula Hergar és periodista 360 com diria Paquita Salas, escriu sobre TV a Vertele i presenta, guionitza i dirigeix el Zàping de LOS40. A més de col·laborar en programes de cultura a La 2 i ser l’autora del llibre ‘La vuelta al mundo en 80 series’.