“Maricón perdido” és la nova sèrie original de TNT, produïda per El Terrat (THE MEDIAPRO STUDIO) per a WarnerMedia. El seu protagonista és Roberto Enríquez, nom real de Bob Pop (Madrid, 1971), el creador d’aquesta sèrie de sis capítols de mitja hora. Parlem amb Bob Pop sobre aquesta història: la d’un jove que deixa el poble, es desenganxa de la seva estrafolària i poc sensible mare (Candela Peña), i descobreix, emocionat, els encants i desencants de la gran ciutat. I també troba i dona curs a la seva pròpia veu com a escriptor, mirant el passat sense ira, i amb humor, fantasia i cançons. Perquè “Maricón perdido”, que s’estrena el 18 de juny, no és una revenja, sinó tot el contrari: és una carta d’amor als qui, com Roberto, es van trobar, es troben o es trobaran amb moltes dificultats per ser feliç i poder sortir de les tenebres. Però que, igual que Bob Pop, ho aconseguiran.

Acabeu de tornar del Festival de Màlaga? Com va ser aquest primer contacte de “Maricón perdido” amb el públic?

Molt bé, va ser una súper experiència veure-la en una pantalla gran, després de fer-ho unes 500 vegades a unes més petites durant la postproducció. I va ser espectacular l’afecte del públic, caram. Em vaig sentir una mica com la Rosa d’Espanya.

“¿No te da pudor exponerte tanto?”, et pregunta Almodóvar a la pròpia sèrie.

El pudor em sembla una barrera que evita la proximitat, l’acostament, mostrar-me com soc. Em vaig passar tant de temps amagant-me!

“Maricón perdido” és aprovar una assignatura pendent, és un fer les paus amb el passat, és una festa?

És tot això. Més que fer les paus amb el passat, el que faig és ordenar-lo. I explicar-me bé. Explicar allò que, en aquell moment, era al meu cap. És un acte de justícia poètica. I és que, al final, pots elaborar una bonica figura de Lladró amb grans quantitats de merda.

La sèrie està plena de referències literàries i cinematogràfiques. Repassem-les i també utilitzem unes altres per a aquesta entrevista: tu estàs mirant enrere amb ira?

Sense cap ira, cap revenja. Només hi ha la meravellosa oportunitat d’explicar-me als altres, com de fet, porto fent tota la meva vida professional a través de les meves col·laboracions als mitjans o als meus llibres.

Els números musicals són molt importants.

De jove, una manera que el meu cap tenia d’escapar de les situacions més perilloses era creant videoclips mentals. Per molta literatura que tinguis a la teva vida, per molts llibres que hagis llegit, al final, el més important és la música pop.

I aquí entren, per exemple, els Pecos, que fins i tot apareixen en una escena. Una seqüència real, inventada, inspirada en fets reals? Per cert, quina és la teva cançó favorita de Pedro i Javier Herrero, els Pecos?

M’agrada moltíssim “Háblame de ti”, perquè és un cant d’expressió adolescent molt important. És cert que Pedro i Javier eren els meus veïns al poble, però la meva mare no em deixava molestar-los, és a dir que no va existir aquesta trobada meva amb ells. El que sí que és veritat és que les seves fans, apostades davant de la seva porta, es van convertir en les meves amigues postisses i jo vaig exercir una espècie de poder sobre elles.

“Maricón perdido” una és una reflexió sobre els mecanismes de la ficció, de la narració?

Sí, tot i que soni una mica presumptuós. Parla de com ens expliquem, de com reelaborem el passat. És un reconeixement a la sort de tenir una veu pròpia que pugui arribar als altres, que, en aquest cas, ha estat gràcies al suport i confiança d’El Terrat i TNT.

És cert que veure a un cinema “¿Qué he hecho yo para merecer esto!” (1984), de Pedro Almodóvar, et va canviar la vida?

És completament real, em va canviar la vida. Va ser al mateix cinema del poble on acostumava a veure pel·lis tipus “Rambo”. La vaig veure jo sol a la sala, i em va impactar. Em vaig dir: “Jo vull fer això que fa Almodóvar, que és barrejar comèdia i drama”. Al llarg dels anys he tornat a veure la pel·lícula i no deixa de fascinar-me. A més, de petit va haver-hi parts d’ella que no em van interessar o que no vaig entendre, com tot el relacionat amb els personatges de Gonzalo Suárez, Amparo Soler Leal, Emilio Gutiérrez Caba o Katia Loritz, i ara m’encanten. Tinc molts deutes amb “¿Qué he hecho yo para merecer esto!” i amb el cinema d’Almodóvar en general.

Parlem dels personatges centrals de “Maricón perdido”, d’aquests que envolten Roberto. Primer, aquesta mare extravagant, cridanera i gèlida interpretada per Candela Peña. Una mare que… no s’adonava que el seu fill era homosexual?

Ella no es donava per al·ludida. Quan, a una certa edat, li vaig dir que ja estava vivint amb el meu xicot, em va contestar: “Però quin mal gust que tens, Roberto”. Tenir Candela Peña com a mare en la ficció ha estat molt millor que la realitat. Com ha construït el personatge, per dins i per fora! Candela es va prendre aquest projecte amb molt d’afecte i entusiasme.

La teva mare encara és viva?

Sí, però viu aliena a tot el que faig. De fet, no sap ben bé què faig. Fa molt de temps que no la veig, i només parlem de tant en tant per telèfon.

Carlos Bardem dona vida a un pare a qui sentim, sí, però a qui mai li veiem la cara. Per què?

Ha estat la meva manera d’esborrar el meu pare i d’esborrar el patriarcat en general. Haig d’agrair-li a Carlos que accedís a participar en la sèrie en aquestes circumstàncies. I ell aconsegueix, sense mostrar el seu rostre, transmetre-ho tot.

I per fi arriba el personatge més positiu: aquest avi encarnat, magistralment, per Miguel Rellán. Un avi que no només s’estima en Roberto, sinó que l’inicia en la lectura dels clàssics, llavor de la seva futura carrera com a escriptor.

La meva relació amb el meu avi era meravellosa, i ell sí que sabia que jo era marieta, des que era petit. També vaig tenir molt bona relació amb la meva àvia, que no surt en la història. Ella era un tros de personatge! El meu avi em va donar els meus primers llibres, uns llibres on vaig començar a reconèixer-me. Eren obres de Federico García Lorca, Truman Capote, Oscar Wilde… L’única foto que tinc al meu escriptori és la del meu avi. I cada vegada que publico alguna cosa penso en ell. Miguel Rellán és un geni. Aprens tant al seu costat! I transmet bondat.

“Maricón perdido” també té ingredients de relat d’aventures, amb uns forts referents literaris: Roberto té alguna cosa de Pinotxo, de Casanova o del jove Törless.

Molt ben vist. És el viatge iniciàtic d’un heroi rar a la cerca d’ell mateix. I aquest heroi rar va trobant una sèrie de gent que el va conformant fins a fer-lo tal com és ara.

Pinotxo tenia un Pep Consciències. El teu Pep Consciències per tirar endavant “Maricón perdido” ha estat Berto Romero?

Completament. Berto va ser el primer lector del guió, i qui em va dir què funcionava i què no. Si ja anava bé o si podia anar millor per una altra banda… Ell i el guionista Enric Pardo em van permetre atrevir-me a explicar tot això en format de sèrie. Enric diu que ell no va fer res, que únicament va ser la ploma d’aquesta història.

A un dels capítols, Roberto, que ja comença a ser popular com a escriptor, torna al poble juntament amb el personatge que interpreta Ramon Pujol. Tu has tornat al poble?

No, no ho he fet, ni ho faré. Hi ha temes que es resolen millor en la ficció. Segurament, la realitat em decebria.

Seria una manera de retrobar-te, ja grans, amb aquells i aquelles que et van fer bullying, que et van dir marieta i gras. Encara que, com acostuma a passar, els ex assetjadors mai reconeixen que ho van ser, o posen com a excusa que només eren nens, que eren jocs.

Efectivament, ells tenen una manera de veure aquells temps i tot el que em van fer, i jo, la meva. Potser per a ells era ‘només’ un joc de nens. El que la sèrie explica és que les ferides no cicatritzen mai, i que tu el que fas és esquivar-les. I és el que he fet a “Maricón perdido”, a més dels meus molts anys de teràpia.

És un esglaó més per a la recuperació de la felicitat, o fa temps que ets feliç?

Fa temps que soc feliç, perquè tinc al meu costat gent que m’estima. En qualsevol cas, la sèrie sí que és un pas més cap a la meva reconciliació amb la meva vida.

Els espectadors, riuran o ploraran més?

Doncs depèn del cas. Jo espero que plorin i riguin alhora.

Cada vegada que el tendre, inexpert i il·lusionat Roberto es disposa a lligar a saunes o a zones de cruising, pateixes com a espectador. I penses que això no acabarà bé, que li faran mal físic i mental.

Però ja veus que, a la sèrie, no succeeix així sempre. El que sí he volgut és fugir d’uns certs clixés del cinema de temàtica gai, on el marieta, inevitablement, acabava patint el càstig diví. He volgut donar-li un final feliç a Roberto. Els marietes tenim dret a un final feliç. No cal pagar cap preu per la redempció dels nostres pecats.

Sis capítols de mitja hora cadascun. La durada ideal?

Era el que em sortia, per fer una sèrie aparentment lleugera, però densa. He treballat molt a gust amb TNT, que són persones amb molt de criteri, i no m’he sentit castrat com a autor, sinó tot el contrari. Els senyors que manen saben més que jo de televisió, i aquí incloc també Andreu Buenafuente i a El Terrat, per descomptat.

Estàs preparat per rebre missatges i més missatges a les xarxes de nois i noies que s’hauran identificat amb Roberto, i als quals hauràs ajudat amb “Maricón perdido”?

Doncs no n’estic, de preparat, però els rebré amb molt d’amor. I espero estar a l’alçada.

Crec que és pitjor, i molt més despectiu, això de ‘perdido’ que això de ‘maricón’. Aquells qui afegien l’adjectiu ‘perdut’ a la paraula ‘marieta’ us estaven condemnant a no trobar-vos mai a vosaltres mateixos. I a no ser acceptats mai per la societat.

I d’aquí la importància de la cerca d’un mateix. Sí, la sèrie tracta el tema de ser marieta i, a sobre, estar perdut. En afegir això de ‘perdut’, et consideraven algú no recuperable. Que la sèrie es tituli “Maricón perdido” és una aposta per la radicalitat, i un advertiment i constatació: a mi, que em deixin estar perdut. Estic molt bé així.

Un repàs a la resta dels personatges? Per exemple, Carlos, l’amic heterosexual de l’escola. El Carlos real s’ha pogut veure en la ficció?

No, encara no s’ha vist. Fa poc em va escriure i tinc ganes de veure’l abans que s’estreni el dia 18. Espero que entengui com d’agraït li estic, perquè jo reivindico aquests companys de viatge heteros. Vaig ser injust amb ell i em ve de gust donar-li les gràcies. Una altra companya de viatge meravellosa, ja a la segona etapa de la vida de Roberto, és la que interpreta Alba Flores (Lola). M’hauria agradat que l’Alba tingués més escenes. Un altre personatge bàsic és La Chon (Berta Cascante): està a la infància de Roberto i, després, es retroben a la ciutat en una situació molt compromesa, encara que, a la pantalla, no és ni la meitat de forta del que va ser realment. Es pot dir que La Chon em va salvar la vida tan bon punt vaig arribar a Madrid i, amb el seu acte, va aconseguir una certa redempció. Però, si t’hi fixes, quan La Chon està amb El Rata (Javier Bódalo) al poble, ja fa alguna cosa per protegir el Roberto. I no m’agradaria oblidar-me de María Romanillos (Bea) o de Ramon Pujol, que és un actor extraordinari a qui li auguro un gran futur.

El mateix gran futur que se li intueix als dos Robertos de “Maricón perdido”: a Gabriel Sánchez, que és el Roberto adolescent, i a Carlos González, el Roberto adult. Va ser difícil que trobessin un mateix to a l’hora d’interpretar-te?

Si que va costar, però hi havia una cosa que ja era hi era allà: de seguida van trobar la meva mirada. Que tinguessin o no una semblança física amb mi era el menys important. Jo no volia que Gabriel i Carlos m’imitessin. I tampoc no els vaig poder ensenyar fotos meves de jove. No tinc imatges de la meva infància. Però els vaig explicar tot, i han aportat a Roberto coses molt boniques.

Hi ha algú que encara et digui Roberto?

La meva mare i alguns amics. I, de fet, m’agrada que ho facin.

Parlant d’amigues, Isabel Coixet ha vist ja la sèrie?

Ha vist el primer capítol, i m’ha dit que li ha agradat. A “Maricón perdido”, que ha dirigit estupendament Alejandro Marín, hi ha molt de la sensibilitat d’Isabel. Ella forma part de la meva educació sentimental i cultural, i sempre ha estat de les primeres a llegir els meus llibres.

I hi haurà segona part?

No ho sé. Depèn. És una cosa que no em genera cap ansietat. Si n’hi ha, podré treballar més amb Candela, amb Ramon, amb Alba…

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.