Envellir és fotut, però ho és una mica menys si pots fer-ho en companyia dels protagonistes d’‘El método Kominsky’. La sèrie li ha tret punta, amb una mirada mordaç, als petits inconvenients del fet de fer-se gran. Ja saben, això de morir-se. Que els teus amics també es morin. Que anar a un funeral esdevingui una activitat recurrent. I també aquells altres inconvenients, clar, les xacres, els problemes de pròstata, la dificultat per recordar on havies deixat les claus, etc. Tant si tot això ens queda encara una miqueta lluny, però no gaire, com si ja forma part del nostre dia a dia, el cert és que prendre’s amb sentit de l’humor totes aquestes vicissituds és un exercici d’allò més saludable, i és un plaer asseure’s a la mateixa taula que els dos personatges interpretats per Michael Douglas i Alan Arkin i gaudir amb els seus comentaris jocosos mentre l’ancià cambrer s’aproxima lentament amb les begudes que havíem demanat, el gel dringant per la tremolor. Però ara hi ha un buit. Ens hem quedat asseguts només amb Michael Douglas.
La negativa d’Alan Arkin a continuar a la sèrie, malgrat que la tercera temporada era l’última, ens ha deixat un buit enorme en els últims episodis. No obstant això, si hi ha una sèrie que podia sobreviure a un adeu tan abrupte és precisament aquesta. El guionista Chuck Lorre ha fet el que fan els millors guionistes: adaptar-se a les circumstàncies i fer-les seves. La decisió d’Alan Arkin s’ha convertit en una oportunitat per abordar, ara de manera frontal, el tema de la mort i el duel, dos de les grans qüestions de la sèrie. Així, l’última temporada comença amb el funeral de Norman, que és probablement un dels funerals menys ortodoxos vists en una sèrie. Fidel al seu esperit, ‘El método Kominsky’ riu del mort i de qui el vetlla amb una esperpèntica successió de parlaments que comença amb Sandy retraient-li al seu difunt amic algunes de les seves particularitats més irritants, a l’estil de BoJack Horseman. La mort de Norman és més difícil de superar per a Sandy que per a la pròpia sèrie, que ja a la temporada anterior havia trobat en el personatge de Martin (un Paul Reese tan irreconeixible com finíssim en la manera com treu partit a les seves frases) un nou soci perfecte per fer tàndem amb el protagonista. Junts protagonitzen algunes de les millors escenes de la sèrie, i la seva tendència a explicar batalletes i recordar el passat amb nostàlgia, sobretot en oposició a les noves generacions, situa hàbilment la sèrie en un punt mig en què ridiculitza les idees dels joves en general (i dels joves que abunden a Hollywood en particular) alhora que deixa en evidència aquests dos homes que van perduts per un món actual que utilitza un llenguatge que fa temps que els resulta una miqueta incomprensible. I, sobretot, que els hi importa ben poc.
Però el major encert de la tercera temporada és haver donat un paper regular a Kathleen Turner, que interpreta l’exdona de Sandy i permet anar construint la trama que acabarà generant una porció de drama que en aquesta sèrie sempre s’ha combinat amb la comèdia. No és el mateix riure’s de la mort que riure’s malgrat ella. Els moments còmics d’‘El método Kominsky’ funcionen perquè conviuen amb els moments de dolor. Els personatges no viuen en una fantasia on es poden evadir del final. Aquest final és omnipresent. Saben què és la tristesa, el dolor, la derrota, el patiment i la desesperança. Podríem fins i tot dir que és justament per això que s’han guanyat el dret de prendre’s la vida de broma. El final de la trama de l’exdona de Sandy permet a la sèrie finalitzar en aquest lloc en què se sent tan còmoda: quan deixa que l’emoció embargui els seus personatges. Ben plantejada amb uns salts temporals i una posada en escena que permet en Michael Douglas donar dos discursos que sonen genuïns per a l’actor i el personatge, ‘El método Kominsky’ tanca el seu recorregut certificant la seva pròpia defunció. Hi ha una porta oberta per continuar, però seria un contrasentit per a una sèrie que, des de la comèdia, sempre ha tractat sobre com acceptar la mort.
