Jason Statham i Guy Ritchie es retroben a “Despierta la furia”, crònica d’una revenja explicada des de diferents punts de vista.
Guy Ritchie és com la capsa de bombons de Forrest Gump: mai saps el que et tocarà. Des dels seus sòlids inicis amb “Lock & Stock” i “Snatch”, referents de tota una era del “noir”, tan aviat és capaç de fer relectures la mar de divertides d’icones populars (les dues entregues de “Sherlock Holmes”, o aquell monument a la sofisticació que era “Operación U.N.C.L.E.”), films desiguals però que tenen el seu què (“The Gentlemen”, “Rey Arturo: La leyenda de Excalibur”) o directament desastres que no semblen ni seus (“Barridos por la marea”, “Aladdin”). Amb “Despierta la furia”, “remake” força lliure de la cinta francesa “Le convoyeur”, es retroba amb el seu vell amic Jason Statham per oferir la millor cara d’ambdós. Perquè si bé és un thriller que juga obertament amb alguns codis indissolubles del gènere, ni és la típica pel·lícula juganera i autoconscient de Ritchie ni esdevé el típic vehicle de lluïment al servei del seu protagonista. Per això és tan sorprenent i, al final, tan bona, perquè més enllà d’alguns paranys narratius i les obvietats impreses en alguns diàlegs, és una magnífica reformulació del relat clàssic de venjances. Un del que no se’n pot revelar massa cosa de l’argument si no es volen torpedinar els seus (nombrosos) girs narratius.
A “Despierta la furia” hi conviuen diferents ànimes en una singular harmonia. En alguns aspectes sembla un homenatge a l’extraordinària “Hasta que llegó su hora” de Sergio Leone, amb aquest cowboy enigmàtic i de poques paraules que traça un pla de venjança que sembla provenir de l’infern mateix; en termes d’utilització de l’escenari (Los Angeles) recorda les atmosferes de Michael Mann, també en els eixordadors ressons dels tiroteigs; i a la configuració del personatge principal, d’una dimensió gairebé mitològica, s’hi detecten alguns paràmetres de l’entremaliada estructura de “Sospechosos habituales”. Justament és en el protagonista on la pel·lícula troba un dels seus principals encerts. En lloc de plantejar-te l’etern antiheroi provant de fer justícia a l’ús, Ricthie ens aboca a haver d’empatitzar amb un ésser que trenca constantment amb la rigidesa moral pròpia de l’àngel venjador. És, en essència, el costat fosc dels demiürgs del gènere, i és aquí on el film aconsegueix situar-se molt per sobre de la mitjana i convertir-se en un retrat criminal tan aspre com malvat.
Hi ajuda, sobretot, que Ritchie hi està particularment inspirat. No és el primer cop que el veiem trencar cronologies, mostrar diferents perspectives sobre un mateix fet o flirtejant amb les facetes ocultes dels teòrics herois de la funció. Però sí que és un dels primers cops que li ho veiem fer amb aquesta seriositat i rigor. “Despierta la furia” no s’està per ximpleries: és tan expeditiva, rude i fosca com el seu mateix protagonista, i aconsegueix que algunes escenes (com el clímax a l’empresa dels furgons blindats, rodada amb un gran sentit de la planificació i el muntatge) transmetin una tensió encomiable. També hi fa molt el carisma de Statham, que omple la pantalla i contribueix decisivament a que la funció adopti el to d’una venjança bíblica. En uns temps de sang i explosions digitals és molt d’agrair trobar-se amb una pel·lícula en què les patacades fan mal i els individus que l’habiten són ambivalents i perversos. Sembla que l’experiència del retrobament els ha anat bé, perquè Ritchie i Statham ja en roden un altre. Una molt bona notícia.
