‘In Treatment’ (‘En terapia’) ha tornat gairebé una dècada després, i no podia haver triat un moment millor per fer-ho. La pandèmia que estem vivint està comportant moltes i molt diverses conseqüències. Algunes són molt evidents i visibles, i altres no ho són tant. Són aquestes últimes les que són més difícils d’evitar precisament pel risc que tenen de passar desapercebudes. Els estudis fa temps que han confirmat un fet que se sospitava des de l’inici de la pandèmia: que els casos de depressió han augmentat i hi ha hagut un deteriorament general en la salut mental de la ciutadania, especialment entre la població jove i la més gran. En aquest context, recuperar una sèrie que precisament va posar el focus en els problemes de salut mental fent seure l’audiència al divan, és una decisió molt encertada i una manera de posar aquest problema damunt la taula i contribuir a visibilitzar-lo a través de la ficció. Per reforçar aquest context, els nous episodis estan ambientats en el moment actual i es fa referència a la pandèmia en diverses ocasions. D’aquesta manera, l’univers en què viuen els personatges està constantment connectat amb el nostre, fet que constitueix una de les característiques principals de la sèrie original, que feia sentir l’espectador com si estigués dins la mateixa habitació que els personatges, sent un testimoni de la teràpia.
L’altre motiu és que el format d’‘In Treatment’, basat en el diàleg entre dos personatges i amb pocs escenaris, la converteix en la sèrie perfecta per filmar seguint les mesures de seguretat de la COVID-19. Des d’aquest punt de vista, el seu retorn és semblant al de ‘Talking Heads’: es tracta de dues sèries que havien funcionat molt bé anys enrere i la seva fórmula simple les ha fet idònies per recuperar-les en uns moments en què la logística dels rodatges és molt rellevant. El format d’un episodi assignat a cada pacient es manté, i continua sent innovador (el mèrit d’aquesta idea, recordem, és de la sèrie israeliana original, ‘BeTipul’, creada pel guionista Hagai Levi), tot i que ara els episodis s’estrenen de cinc en cinc, de manera que està en mans de l’espectador assignar-los a un dia de la setmana com en l’emissió de la sèrie original o triar una altra fórmula. Però també hi ha novetats, sent la més rellevant el canvi de protagonista. Les tres primeres temporades de la sèrie van estar protagonitzades per un terapeuta interpretat per Gabriel Byrne, mentre que a la quarta la nova terapeuta (vinculada a través del personatge anterior mitjançant una fotografia en el primer episodi) és interpretada per l’actriu Uzo Aduba.
Aquesta elecció no és gens casual. El fet que la psicòloga sigui una dona negra permet a la sèrie construir un punt de vista diferent de l’etapa anterior de ‘In Treatment’ que també permet explorar temes que prèviament no havien estat explorats o tractats de manera diferent. Així doncs, el racisme i el gènere tenen un paper molt important en la nova temporada, connectant-la així amb les inquietuds dels temps actuals i moviments socials recents, encara que no siguin aquests els temes centrals de la sèrie, que continua tenint en la salut mental el seu principal focus d’interès. No obstant això, hi ha moments en què algun pacient sembla més representant d’un col·lectiu, com l’home blanc privilegiat que interpreta John Benjamin Hickey, que un individu amb problemes psicològics per resoldre.
L’ús de la tecnologia l’ha convertit en una sèrie una mica més freda, especialment en els episodis d’un pacient que fa teràpia en línia. També la terapeuta és més bel·ligerant amb els pacients, i no sempre té les millors intencions. A mesura que avança la sèrie es va revelant la història personal de la nova psicòloga, que acaba sent un misteri en si mateixa que es desenvolupa en paral·lel a la teràpia dels pacients i ens dona encara més motius d’interès per mirar aquesta nova etapa de ‘In Treatment’ que ha sabut tornar en el moment oportú.
