Es quan bevem que ho veiem clar. Allò que ens semblava important deixa de ser-ho. Ens desinhibim. Ens tornem més valents, capaços de fer coses que no faríem sobris. Som més expressius, atrevits, més pocavergonyes. L’alcohol ens aparta durant unes hores del que ens pertorba o incomoda, i ens fa més feliços, encara que sigui de manera temporal. Recuperem la desimboltura que teníem quan érem nens. De sobte, ens veiem ballant enmig de la pista, petant-nos de riure o abraçant els nostres amics com si ens hi anés la vida. I ens sentim vius. Ja no duem la capa de serietat i rectitud que ens imposen les normes socials. Ens deixem portar. Som el nostre autèntic jo.

La pel·lícula danesa Otra ronda‘, de Thomas Vinterverg, que enguany s’ha emportat l’Oscar a millor pel·lícula estrangera, parteix de la idea que l’ésser humà neix amb un dèficit d’alcohol en sang -una teoria suposadament creada pel psiquiatre noruec Finn Skårderud-, i per això, ens falta sempre un bri de vitalitat. Els protagonistes d’aquesta història omplen els seus buits i mancances emocionals amb alcohol. Són quatre professors que decideixen ser els conillets d’Índies del seu propi experiment: fer classes amb un 0’05% d’alcohol en sang, que equival a un o dos gots de vi, amb la finalitat de ser més enèrgics i creatius, com ho van ser en el seu moment, bevent sense mesura, Churchill o Hemingway. La beguda els inspira. Aquests graus de més retornen als mestres la passió per les seves matèries: història, música, psicologia i educació física. Recuperen la força i la porció de vida que els hi manca.

Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang i Lars Ranthe estan fantàstics -els quatre van ser premiats al Festival de Sant Sebastià-. Destaca especialment el paper del nostre ‘Hannibal’, Mikkelsen, a qui veiem afligit amb la seva vida i sumit en la rutina d’un matrimoni que s’està pansint. La seva evolució és un dels punts forts del film. Aquest ball al moll celebrant la vida amb la cançó ‘What a life’, d’Scarlet Pleasure, de fons és difícil d’oblidar. Ell i els seus companys són el reflex dels problemes als quals pot enfrontar-se un home als 50 anys: de parella, la maleïda rutina, i el més perillós, la solitud. Ni el professor de música ni el de gimnàstica tenen parella o fills. Viuen envoltats de joves a un institut de Copenhaguen, però quan arriben a casa, només hi ha silenci, o un gos. I beure els ajuda a oblidar aquesta part de la seva realitat.

‘Otra ronda’

A més de tenir un argument original, ‘Otra ronda‘ provoca una curiosa reacció en l’espectador. Ens dibuixa un somriure ximple sota la mascareta, a vegades fins i tot sorollosa. Estem veient a quatre professors de 50 anys que beuen en hores de feina per ser una millor versió d’ells mateixos, que s’emporten les ampolles a l’escola, i que fins i tot mesuren la quantitat d’alcohol que porten en sang per saber si han de seguir o posar fre a tanta bogeria. La situació és surrealista i és impossible no riure. No obstant això, la comèdia no deixa de ser un drama: cada personatge arrossega una tristesa amb la qual podem sentir-nos identificats. Riem de les seves gamberrades, però alhora, comprenem per què les fan.

Sortim del cinema volent fer un glop -o beure’ns una ampolla sencera-, però pensant també: “Tant de bo fóssim sempre així”; amb aquesta sensació que ens produeix l’alcohol però sense necessitat de beure’l per a sentir-nos vius. Tant de bo visquéssim sense vergonya, feliços, sense pors. Arribar a casa i posar-nos a ballar sense motiu, tenir més il·lusió per les coses, riure més, planificar una escapada, abraçar els nostres fills, celebrar, crear. Sent alegres i enèrgics perquè sí, perquè som afortunats, perquè tenim parella, família, feina, salut. Perquè ens tenim a nosaltres. Perquè estem vius. I al final del camí, poder dir: ‘Quina vida!’, com la cançó de la pel·lícula. Seríem més lliures, més nosaltres. I tot ens aniria millor.

Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.