A partir del 4 de juny, l’estiu tornarà blau, i les pantalles s’ompliran d’una barreja d’aventures, de fenòmens paranormals i d’un cant a l’amistat, gràcies a l’estrena de “Paraíso”, primera sèrie original de Movistar+ de gènere fantàstic, produïda en col·laboració amb THE MEDIAPRO STUDIO. Parlem amb el seu director i cocreador, Fernando González Molina (Pamplona, 1975), sobre aquesta història ambientada a l’Espanya dels anys 90 i que ell defineix com una muntanya russa d’entreteniment i emoció, amb picades d’ullet al cinema de Steven Spielberg, Joe Dante, Robert Zemeckis i John Hughes, i amb una banda sonora de cançons, on destaca el grup Mecano.
Tinc la impressió que, amb “Paraíso”, heu trencat un gran tabú: que aquest tipus de sèrie només la podien fer els americans.
Tant de bo estigui a l’altura de les sèries que ens arriben dels Estats Units! El gènere fantàstic, generalment, fa por perquè implica un nivell de producció al qual no estem acostumats aquí, però no hem d’oblidar que, actualment, una sèrie com “Paraíso” s’estrenarà a tot el món alhora, i haurà de competir amb productes amb deu vegades més pressupost que el nostre. La nostra aposta ha estat jugar en aquesta mateixa lliga, fent un esforç de producció inèdit a Espanya. I crec que ho hem aconseguit. La factura de la sèrie és impressionant.
“Paraíso” està ambientada en un poble de la costa llevantina, el 1992, i comença amb la desaparició de tres noies de 15 anys que havien anat a una discoteca. Davant la inoperància de la policia, el germà d’una d’elles, dos amics seus i el ‘malote’ de classe decideixen investigar què ha succeït. Era un projecte que tenies pensat des de fa temps?
En realitat, només té uns quatre anys. Jo portava sense estar a la televisió de manera continuada uns deu anys. Tenia ganes de tornar a les sèries i vaig contactar amb Ruth García i David Oliva, a qui coneixia des de fa molts anys, i ens vam posar a treballar per crear “Paraíso”. I quins elements volíem posar-hi? Anys 90, una discoteca abandonada, quatre protagonistes que tinguessin la nostra edat en l’època en què succeeixen aquests fets, el Llevant espanyol… i, després, pel·lícules, sèries i llibres que formen part del nostre imaginari col·lectiu: les sèries “Verano Azul” i “V”, el cinema de Steven Spielberg i John Hughes, “Els goonies” o les aventures literàries juvenils d’“Els Hollister” i “Els Cinc”. Així doncs, comencem a desenvolupar i configurar l’univers de “Paraíso”. I a Movistar+ i a THE MEDIAPRO STUDIO els va entusiasmar aquest punt de partida, que conjuminava la fantasia, l’emoció i la nostàlgia.
Segur que t’ho han preguntat, i t’ho preguntaran, milions de vegades: també ha influït en aquest suport immediat i absolut l’actual fenomen de la sèrie “Stranger Things”?
Doncs segurament, però crec que “Paraíso”, malgrat tenir alguns punts en comú amb “Stranger Things”, és diferent. La nostra és una història de fantasmes. I en què s’assembla a aquesta famosa sèrie? En què els seus protagonistes també són adolescents. Però no som l’única sèrie espanyola recent en la qual succeeix això, tens també “Los Espabilados”, d’Albert Espinosa, també a Movistar+. “Stranger Things” perdurarà en el temps, i és per això que no em molesta aquesta comparació, però sens dubte el viatge dels quatre nois de “Paraíso” és molt diferent al de la sèrie que esmentes.
I com es manté aquest ritme i aquesta capacitat per a la sorpresa que ofereix cadascun dels seus set capítols? I, dins de cada episodi, aquests girs cada 15 minuts.
Ha estat esgotador! Ha estat intentar ficar-se dins la pell de l’espectador, asseure’s al seu costat mentre veu la sèrie i donar-li tot el que ell espera i més. Imaginar constantment què sentirà davant aquesta o aquesta altra seqüència i gir del guió: aquí un ensurt, aquí una altra sorpresa… “Paraíso” és una muntanya russa d’entreteniment i emoció. És una sèrie que ens havia de recordar aquesta emoció que sentíem, als anys 80 i 90, quan estàvem asseguts davant de la tele veient sèries com “V” o “Sensación de vivir”.
Jo t’anava a definir “Paraíso” no com una muntanya russa, sinó com un parc d’atraccions sencer d’emocions.
Tant de bo, novament! Em sembla preciosa com a definició. Hem d’aconseguir que els espectadors devorin la temporada sencera en poc temps. Des que soc director, m’havia tornat molt crític i analític, i a totes les sèries i pel·lícules els hi trobava el truc, veia com s’havien fet tècnicament. Durant el confinament, tancat a casa i veient moltes sèries i pel·lícules, tot això va canviar, i vaig tornar a ser aquest nen petit d’abans, que s’empassava “Gremlins” (1984) sense preguntar-se com s’havia rodat.
Tornem als protagonistes de “Paraíso”: a Javi, Quino, Álvaro i Zeta. La sèrie és aventures, fenòmens sobrenaturals i thriller, però, ¿també ens llança la reivindicació que sempre hem de ser i ens hem de comportar com nosaltres mateixos, siguem com siguem? Hi ha un missatge?
Hi ha alguna cosa de petita venjança cap els abusadors de classe. De fet, David Oliva i jo som Álvaro, i Ruth García és Olivia. La sèrie parla que has d’aprendre a estimar-te des de molt jove, encara que les coses et vagin malament i als altres no els hi sembli bé i es fiquin amb tu. I aprofitar la vida. És una reivindicació dels diferents, sí.
Va ser difícil trobar els quatre nois protagonistes: Pau Gimeno, Héctor Gozalbo, León Martínez i Cristian López?
Va ser laboriós, perquè jo estava obsessionat que els actors tinguessin la mateixa edat que els seus personatges. En massa ocasions veiem xavals de 23 anys fent de nois de 16. Els quatre nois de “Paraíso” tenien 14 anys quan la vàrem rodar. Després d’una primera i àmplia selecció de candidats i candidates als diferents papers joves, vam fer una tria i vàrem començar a treballar amb ells i elles. Una de les meves intencions era fer una sèrie comptant amb diversos protagonistes interpretats per actors desconeguts per al públic. Aprofitar aquesta energia única i valuosa dels nous actors i actrius.
Un d’ells, però, sí que tenia ja cert recorregut: León Martínez, al qual hem vist a dues sèries de TV3, “Merlí” i “Benvinguts a la família”. A més, és fill d’un gran actor, Marc Martínez.
Et pots creure que, quan vaig triar en León, no sabia que era fill del Marc? Jo vaig treballar amb el Marc a una sèrie, “Luna, el misterio de Calenda” (Antena 3). León em va encantar. És un actor molt especial. I molt graciós. Em recordava l’Álvaro Cervantes, amb qui vaig coincidir per primera vegada a “3 metros sobre el cielo” (2010) i “Tengo ganas de ti” (2012). Aquí, Álvaro va crear un personatge inoblidable, Pollo. I, igual que León aquí a “Paraíso”, tampoc Álvaro era una elecció òbvia per a aquest personatge de Pollo, que requeria molt de sentit de l’humor. He tornat a dirigir l’Álvaro a les pel·lícules de la “Trilogía del Baztán”, encara que té un petit paper, i tinc ganes de repetir amb ell. Com t’he dit, León té alguna cosa d’aquell jove Álvaro Cervantes.
A més, els personatges femenins de “Paraíso” no són merament secundaris, i això està molt bé. Bravo per l’elecció de Macarena García i també per la de María Romanillos, que encarna Bea, amiga dels quatre nois.
És que Macarena és molt bona. Té carisma i empatia, i m’ha agradat haver-li ofert aquest personatge de Paula Costa, la guàrdia civil que investiga la desaparició de les noies i de tot el que ve després… És un paper allunyat del que li havien donat abans, no té aquest toc juvenil i eixerit que ja li coneixíem. Paula Costa és una dona més serena. I pel que fa a María Romanillos, em va encantar aquest toc francès i melancòlic seu. En aquesta història, les noies no són un complement d’ells. Fins i tot són més valentes i s’arrisquen més que els nois. És un guió de dones fortes, i això m’entusiasma.
Parlem dels papers adults. Aquí combines actors estupends, però menys coneguts, com ara Iñaki Ardanaz, amb intèrprets amb una trajectòria reconeguda, com és el cas Gorka Otxoa, i, a més, mites de la televisió d’aquest país com Ana Marzoa. Hi ha molts fans d’Ana Marzoa, de la seva veu i personalitat, des de l’època de la TVE en blanc i negre.
Pots creure que jo soc un d’ells, encara que la vaig descobrir més tard? Ana em fascina, i aquí fa una cosa molt especial. Igual que la resta de les trames, convé no revelar molt del que succeeix amb l’Ana. Compte amb els spoilers!
La banda sonora original és molt important. Has repetit amb Lucas Vidal, un jove compositor amb un concepte de la música per a sèries i pel·lícules molt ‘a l’americana’.
Amb Lucas ja havíem fet “Palmeras en la nieve” (2015) i el documental “The Best Day of My Life” (2018). Hem treballat molt durament explorant molts gèneres musicals, perquè la banda sonora tingués personalitat. Perquè la música original, juntament amb les cançons de Mecano o d’OBK que hi apareixen, et traslladessin a aquella època.
Parlant del grup OBK, hi ha un moment en què sona una versió, cantada per cor, d’un dels seus hits, “Historias de amor”, que posa els pèls de punta. Impossible no llançar-se a plorar: per la seqüència en qüestió, que no revelarem, i pels arranjaments del tema d’OBK.
M’encanta que això succeeixi. Aquesta reinterpretació d’“Historias de amor”, interpretada per un cor de nens, és súper trist i emocionant. Sí, és un dels grans moments de “Paraíso”.
¿Es pot dir que, amb la pel·lícula “Palmeras en la nieve”, vas entrar de ple en el món dels grans projectes, aquests que requereixen tenir moltes solucions als grans reptes i problemes a cada moment?
Sí, “Palmeras en la nieve” va ser un projecte ambiciós i complex, una escola per enfrontar-se, després, a rodatges llargs i complicats. El que em va agradar de “Palmeras en la nieve” i, ara, de “Paraíso” és que tots dos són propostes insòlites al nostre país. Aquí no es fan moltes pel·lícules històriques d’aquestes característiques, ni tampoc sèries de la mena de “Paraíso”. Després de “Palmeras”, van arribar les tres pel·lícules de la “Trilogía del Baztán”, és a dir, “El guardián invisible” (2017), “Legado en los huesos” (2019) i “Ofrenda a la tormenta” (2020), que també van suposar un repte, en aquest cas, de direcció. Estructura de producció a banda, aquí es tractava de mantenir un to uniforme en el relat, de treballar molt a nivell de direcció amb els actors, sobretot, amb Marta Etura, que és el fil conductor dels tres films.
Quin creus que serà el públic de “Paraíso”? Com se sol dir molt ara, és una sèrie transversal?
Sí, és molt transversal. Potser l’expressió sona una mica antiga, però crec que és una producció ‘per a tota la família’. Parla de temes durs, com és la mort i la pèrdua dels teus éssers estimats, i, alhora, conté acció, comèdia i altres ingredients que són pur entreteniment. Edat per a veure “Paraíso”? És per als més petits i per a espectadors de 90 anys.
Enmig de tots aquests projectes tan grans, el 2018, vas rodar “The Best Day of My Life”, un documental sobre les manifestacions i reivindicacions del col·lectiu LGTBI. Tenies ganes de fer una pel·lícula més petita, menys complicada?
Podríem dir que sí, i va ser molt alliberador. A vegades, quan rodes coses molt grans, la maquinària t’engoleix. “The Best Day of My Life” va ser tot el contrari. En un futur, després de la promoció de “Paraíso”, vull rodar una pel·lícula amb pocs decorats i pocs personatges, i concentrar-me en la meva feina de direcció. Però, de la mateixa manera que ara et dic això, potser demà et responc que vull rodar la pròxima d’“Star Wars” (riu). M’encantaria tirar endavant una història d’amor petita i amb únicament dos actors.
El Fernando González Molina actual, que és un director d’èxit assegurat, és molt diferent a aquest Fernando González Molina de la mateixa edat dels nois de “Paraíso”?
Et puc assegurar que el Fernando González Molina que és un director d’èxit té dins a aquest jove ‘nerd’ de Pamplona que al·lucinava quan entrava en un videoclub i veia tantes pel·lis per triar. Una sensació, per cert, que vaig recuperar fa uns dies quan vaig entrar a un videoclub de Barcelona, Vídeo Instant. Vull rodar alguna de les meves futures pel·lícules a Vídeo Instant.
