Aquest any, més que mai, calia plantejar-se si els fundadors dels Premis Sant Jordi, Jordi Torras i Esteve Bassols, que van tenir la genial idea d’unir cinema i ràdio, haurien imaginat que arribaríem tan lluny. Mantenir els Premis Sant Jordi no és tasca fàcil. Seixanta-cinc anys marcant la història del cinema els avalen, però cada vegada suposa un esforç titànic d’un gran equip i més aquest any, en les condicions que imposaven els protocols sanitaris.
Marc Sala i Laura Mesa van assumir la presentació de l’esdeveniment, amb PCR prèvia de tots els que vàrem pujar a l’escenari, i els vàrem celebrar als Verdi de Gràcia, el cinema on jo anava de petita amb la meva àvia, motiu pel qual ha estat doblement emotiu en un temps en què les sales fan l’impossible per tirar endavant. Aprofitant el seu pas pel Barcelona Film Fest, es va homenatjar Johnny Depp amb un Sant Jordi a la seva excepcional carrera, pilotada en gran part per Tim Burton, i la diva del cinema francès Isabelle Huppert, amb un Sant Jordi especial que salda un vell deute, el que va guanyar el 1990 per “Un asunto de mujeres” del seu estimat Claude Chabrol i mai no va poder venir a recollir. Dues celebritats del cinema que se sumen a la llegenda, tal com va fer Jeremy Irons fa un parell d’anys.
En aquesta edició dels Premis que RNE a Catalunya sosté contra vent i marea, els crítics han volgut ressenyar la bona salut del documental premiant com a millor pel·lícula espanyola “El año del descubrimiento” de Luis López Carrasco, que es va desplaçar per unes hores perquè l’endemà havia d’arribar a fer classe. Un testimoni excepcional d’un país i una gent al 92, on l’eufòria de les nostres olimpíades contrastava amb els problemes laborals que ell exposa i centralitza a Cartagena.
Molt il·lusionada, la barcelonina Nuria Giménez Lorang, directora de “My Mexican Bretzel” –millor òpera prima, un altre excel·lent documental– jugava a casa i va estar acompanyada per la seva mare. De fet, ella va utilitzar pel·lícules casolanes de la família, dels avis, per inventar una història i un personatge que ha sorprès en un desbordant exercici d’imaginació. I l”actriu del moment, Patricia López Arnaiz es va retrobar amb Valérie Delpierre.
Per lliurar la Rosa de Sant Jordi que els oients de Ràdio 4 van decidir que fos per a “La boda de Rosa” d’Icíar Bollaín, no se’ns va ocórrer ningú millor que un Jordi molt estimat, Jordi Sánchez, i tots celebrem, amb càlids aplaudiments, la reaparició de l’actor català després de molts dies en què la seva salut ens va tenir molt preocupats. Una pirueta del destí va fer que el recollís la guionista Alicia Luna, una de les dones que empeny del nostre cinema amb decisió. Una intervenció emotiva on va recordar els temps en què era cap de premsa d’Alta Films.
Com Mario Casas no va poder viatjar, l’estrella de la nit va ser Santiago Segura mereixedor del premi de la indústria perquè ha tirat d’ella més que mai amb l’energia de “Padre no hay más que uno, 2”, atrevint-se a estrenar en plena pandèmia i salvant un any més els mobles del malparat cinema espanyol. Enginyós com sempre, va protagonitzar, entre riures i somriures, un altre moment per recordar en diàleg amb Loles León, la seva sogra a la pel·lícula, qui li va lliurar el guardó. L’actriu de la Barceloneta estava feliç perquè per fi s’estrenava als Sant Jordi. Igual que Ruth Gabriel i Antonio Saura, que van viatjar des de Madrid i que mai havien recollit un guardó en parella. Ells que tenen tants contactes internacionals es van fer càrrec de l’estatueta que guardonava a l’extraordinària pel·lícula polonesa “Corpus Christi”, com a millor cinta estrangera, una aclaparadora reflexió sobre la fe i la religió.
Fins i tot l’oscaritzada Olivia Colman ens va enviar un missatge per agrair, juntament amb el seu director Florian Zeller, la Rosa de Sant Jordi per a “El pare” que ja havia aconseguit el premi del públic arrasant a l’últim Festival de Sant Sebastià. Des de Xile, Mariana di Girolamo, una actriu que estima Barcelona, agraïa al jurat que hagués valorat el seu esplèndid treball a la reggaetonera pel·lícula de Pablo Larraín “Ema”, que posa en qüestió la maternitat i nous esquemes de família. I es va recordar que Lucca Marinelli era el millor per l’estupenda “Martin Eden” on dona vida a un individu que troba en la cultura un mitjà per situar-se socialment i com a escriptor. Amb Vicky Peña va tornar l’emoció d’un premi a la trajectòria amb el qual, com molt encertadament va dir Santiago Segura, vam veure la vida passar en un instant repassant imatges de “Secretos del corazón”, “La buena vida”, “La casa de Bernarda Alba”, pel·lícules de Jaime Camino o Vicente Aranda. Capaç de donar vida amb igual competència a Carmen Polo i a la Rodoreda, la filla de la Carulla, amb aquesta humilitat característica que la fa gran, va rebre l’Honor de mans del seu company de tants anys, el valuosíssim Mario Gas, que li va dedicar boniques paraules, i de la seva amiga Carme Elías, qui amb la seva presència fa qualsevol premi més distingit.
El moment de pensar en els desapareguts ens va portar a tenir un record per a aquells dels nostres que ens han deixat com Paco Betriu.
La música, molt fresca, la van posar Miki Nuñez amb la seva simpatia, i la novíssima Suu. Entre els “lliuradors” també cares noves com Quim Avila, que s’estrena com a protagonista a “Poliamor para principiantes” de Colomo i que també ha rodat “Girasoles silvestres” amb el barceloní Jaime Rosales. Mentre els convidats d’aforament reduït es preguntaven on podien recuperar aquestes pel·lícules tan bones que se’ls hi havien escapat, Santiago Segura continuava regalant selfies, coses de la popularitat, en una nit que no es va poder allargar més enllà del toc de queda, però que s’emmarca en la història d’uns premis Sant Jordi que es continuen fent desitjar i que enguany, amb la seva llança, van desafiar el drac de la COVID i van guanyar.
