La pel·lícula protagonitzada per Bob Odenkirk demostra que no hi ha persones grises, sinó antiherois domesticats que al final perden la paciència.

Ens agraden les pel·lícules en què protagonistes aparentment ordinaris fan un “clic”. És, per resumir-ho, el model “Un dia de fúria”, aquella gran pel·lícula de Joel Schumacher en què Michael Douglas exigia que l’hamburguesa fos com la de la foto. O el model “Taken”, on Liam Neeson, aquell home amb poca traça per a la seva filla adolescent, acabava apallissant mig París per salvar-la. Sense oblidar la fonamental trilogia de John Wick; la història d’un vidu que arrasa amb tot per venjar el seu gos. “Nadie”, i el títol no pot ser més eloqüent, també va una mica en aquesta línia. Hutch és un home gris, mediocre, dels que no et quedaries mirant a la parada de l’autobús ni a la cua del supermercat. La seva dona només sembla interpel·lar-lo perquè tregui la brossa i els seus fills només el reclamen per als àpats. Totes les jornades semblen iguals i tots els camins porten al mateix lloc. Però un bon dia, fa un “clic”. Uns assetjadors, una mala nit i l’afartament de tot porten el Hutch a treure la bèstia que porta dins.

Nadie” s’inscriu en realitat en una tradició fílmica que encara ve de més lluny: les històries d’homes aparentment vulgars i corrents als que se’ls acaba la paciència. O potser és que no hi ha éssers grisos, sinó antiherois domesticats que acaben fins als nassos de tot. La pel·lícula brilla en la seva exposició de motius, amb la successió de plans idèntics que serveixen per a descriure la trista realitat del protagonista, i també en l’evolució dramàtica, que no es limita a endegar la màquina per a satisfer el que l’espectador espera d’ella. Dedica una part considerable del seu temps a aprofundir en els matisos del personatge i a crear l’atmosfera que faci el “clic” el màxim de factible i desitjat. I quan arriba aquest moment, no decep. “Nadie” es torna un espetec impagable de tiroteigs i baralles molt ben rodades i muntades en què no tenim altre remei que rendir-nos a la croada del seu protagonista. Ho fa amb sentit de l’humor, jugant amb els clixés del gènere i traient punta als absurds de les explosions de violència. Se’n riu, per exemple, de la tendència al to operístic d’aquest tipus de pel·lícules, i també parodia les històries de segones oportunitats i famílies (re)unides.

RZA, Bob Odenkirk i Christopher Lloyd a “Nadie”. Universal Pictures.

La pel·lícula no seria el que és sense Bob Odenkirk. El protagonista d’una de les grans sèries dels darrers anys, “Better Call Saul”, hi demostra que també pot regnar en un gènere on, segons els cànons físics, podria estar condemnat a ser un secundari que mor durant el segon acte. S’apropia de la funció i eleva la història amb la inevitable empatia que desperta perquè afronta un paper que ningú li suposava. Al seu costat, impossible no destacar el gran Christopher Lloyd: el que sempre serà el Doc Brown de la saga “Regreso al futuro” s’ho passa pipa, fusell en mà, demostrant que això de repartir galetes no té edat. Al final, “Nadie” va exactament d’això, de veure rostres improbables fent coses inesperades. Va de desfogar-se amb una història d’injustícies que no poden restar impunes i de la constatació que qualsevol ésser, per convencional que sembli, pot tenir cops amagats i vides alternatives. Veure el Hutch decidint que ja n’hi ha prou ens recorda que d’acord, potser no som ningú a ulls dels altres, però sempre tindrem la ficció per ensenyar-nos què passa quan es menysté el potencial de les persones anònimes.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.