Durant molts i molts anys, el codi social manava amagar la diferència. Els homosexuals, millor a l’armari. Els immigrants, millor en barris en què no els veiem. Les persones amb síndrome de Down, millor tancades a casa. Per sort, aquells molts i molts anys han passat a la història i –per bé que sempre hi haurà algun energumen en llibertat alimentant l’estigma o algun partit nostàlgic dels vells privilegis– els col·lectius considerats oprimits o desfavorits tenen avui dia més mecanismes per reivindicar-se que mai. És a dir, per existir normalitzadament en l’esfera pública. L’humor ha resultat una de les eines que ha permès avançar en aquest progrés. Només cal veure com els gais s’han apropiat del terme ‘maricón’ per constatar el poder del riure per desactivar les càrregues negatives que carreguen les paraules.
El programa ‘Tabús’, del qual TV3 n’ha estrenat la segona temporada, és un exemple de com l’humor que fa anys només creava burla i marginació –els “chistes de mariquitas” d’Arévalo– ha deixat pas a un altre estil, combatiu i terapèutic, que en comptes de “riure de” el que fa és “riure amb”. La mecànica dels nous capítols segueix sent la mateixa: l’actor David Verdaguer passa uns dies de convivència amb membres d’algun col·lectiu que habitualment és repudiat per la societat. I a partir de les experiències que comparteixen, i de les confessions fetes aprofitant les complicitats creades, es crea un monòleg que l’intèrpret defensa davant dels protagonistes de l’episodi i els seus familiars.
Com és natural, si Verdaguer se’n rigués dels seus convidats, sortiria trinxat i en capses, del teatre. Però el que fa és parlar en veu alta de la crua realitat, amb els seus patetismes, però també amb el consol del riure, per plantar davant de l’espectador un mirall on veure-hi reflectit els seus prejudicis. En aquest sentit, l’objectiu del monòleg no és fer humor costumista, sinó lubricar el camí perquè el públic es pugui posar en la pell de persones que no acostumen a aparèixer en el relat dels mitjans de comunicació. I que, quan ho fan, sol ser per tractar d’ells com a problema.
En aquesta segona temporada, ‘Tabús’ mostra les vivències i reflexions de persones que pateixen addiccions, d’antisistema que han optat per viure als marges de la societat, de dones que no poden ser mares, de treballadors d’una indústria del porno cada cop més qüestionada, de persones allunyades de la bellesa normativa, de gent que té altes capacitats (i que el seu do sovint s’ha convertit en una rèmora que han d’arrossegar), de persones que han trobat la felicitat fora de la cotilla de la monogàmia i de gent gran.
El format és original belga, de la productora Panenka, i a Catalunya arriba versionat per El Terrat. Tot i que es tracta d’una adaptació, la segona temporada que es pot veure a TV3 aborda alguns col·lectius que no han aparegut, si més no de moment, a les altres edicions internacionals que té aquest programa de realitat. La valentia de fer humor amb uns materials tan delicats ha fet que el programa fos nominat a un Emmy com a millor xou no guionitzat. El ‘Tabús’ català va guanyar l’any 2020 el premi Iris del Jurat, atorgat per l’Acadèmia de la Televisió, i també el premi al millor format d’entreteniment, concedit en aquest cas pel Zoom Festival Internacional. I, sobretot, es va coronar com a líder del prime time els dies en què es va emetre la primera temporada, amb una mitjana de 467.000 espectadors per capítol.
D’intolerants amb l’altre n’hi ha hagut sempre, i probablement sempre n’hi haurà. ‘Tabús’ difícilment canviarà els prejudicis d’aquell qui en tingui la motxilla plena. Però sí que és un programa que s’adreça de manera molt clara als qui, sovint amb la millor de les intencions, acaben caient en el paternalisme perquè consideren aquella diferència com a tret d’inferioritat. Són els qui es miren una persona amb diversitat funcional i pensen “pobreta…”. I potser ignoren que aquella persona ha aconseguit una fita gens menor que a ells els està vedada: riure’s d’un mateix.
