“Els llaços de sang no creen una família, només parents. La família la formen aquelles persones amb les quals compartim les coses bones, les dolentes i les lletges, i ens continuem estimant al final. Són les persones a les quals hem triat”. Aquesta frase del desaparegut Hector Xtravaganza, icona del voguing i activista LGTBQ+, resumeix a la perfecció tot allò que la sèrie ‘Pose’ (2018-2021) pretén i que, al llarg de les seves tres temporades, ha aconseguit mostrar: un merescut reconeixement a la cultura ballroom, un drama familiar on un grup de persones marginades per la societat s’uneix per formar la seva pròpia llar i una celebració de la vida des de la diversitat i la diferència.

Per parts, el voguing és una forma d’expressió que combina les desfilades i les batalles de ball, sorgida als Estats Units dins de les comunitats afro-descendents i llatines queer com una resposta a l’exclusió. Aquests glamurosos certàmens oferien als seus concursants, en la seva majoria transgènere o gai, la possibilitat de fer els seus somnis realitat. Com a mostra, les fantàstiques categories en les quals competeixen: millor cos femení per a un imitador, bellesa natural, Revolució francesa, home de negocis, desfilada militar o simplement llueix-te.

Encara que els seus orígens es remunten als anys 20, la seva veritable explosió es va produir al Nova York dels anys 80, època en què està ambientada la primera temporada de ‘Pose’. El prolífic Ryan Murphy, creador de sèries com ‘American Horror Story’ o ‘American Crime Story’, submergeix els espectadors en aquest fascinant món a través d’un drama familiar on els protagonistes són un jove gai repudiat pels seus pares que somia amb ser una estrella de la dansa, una dona transsexual que acaba de rebre un devastador diagnòstic de VIH i una altra dona trans dedicada a la prostitució. És a dir, un trio de persones repudiades pel sistema que forma la seva pròpia família en una de les cases que els acollien i organitzaven aquests balls.

Des d’aquí, la sèrie aborda la crisi de la sida, una plaga negada per les administracions públiques que obliga el col·lectiu a organitzar-se i lluitar pels seus drets. Tal com mostra la segona temporada, aquest activisme confereix al voguing una nova capa de reivindicació política sense oblidar mai el seu esperit lúdic. Perquè tots i cadascun dels capítols de ‘Pose’ recreen aquestes al·lucinants festes i els seus nombrosos referents: des de les ‘poses’, d’aquí el títol de la sèrie, de les revistes de moda i l’elitista imaginari del modelatge i l’alta costura, als jeroglífics egipcis, les arts marcials asiàtiques, el afro-futurisme, el ballet o el break dance.

Com a bon melodrama, la sèrie no dubta a l’hora d’explotar les emocions dels espectadors per aconseguir que empatitzin amb l’esdevenir dels seus personatges, les vides dels quals naveguen entre aquestes inspiradores (i a vegades ferotges) competicions i desenes de funerals d’amics víctimes de la sida. Pel camí, tracten d’empoderar-se, fent-se un forat al món laboral com a ballarins, models o fent manicures. Descobreixen l’amor i reconeixen que tenen dret a gaudir-lo. Però també pateixen el rebuig, l’odi i la violència.

Malgrat que a vegades pugui pecar de lacrimògena, ‘Pose’ reflexa des del respecte i la integració una cultura minoritària que va passar a ser mainstream gràcies, en bona part, a l’“apropiacionisme” de Madonna. En favor de la sèrie de FX cal recordar que darrere de les càmeres compta amb diversos guionistes, productors i directors trans, a més d’algunes icones del voguing. I davant hi ha posat el major elenc trans de la història de la televisió estatunidenca fins al moment amb les actrius MJ Rodriguez, Indya Moore, Dominique Jackson, Hailie Sahar i Angelica Ross com a protagonistes.

El 3 de maig HBO Espanya estrena la tercera i darrera temporada de ‘Pose, una cirereta final que promet tancar en gran aquest relat sobre l’amor, la família i la supervivència. “Per fi permetrem als personatges explorar el que significa tenir totes les coses que havien demandat que volien a la primera temporada”, va assegurar Steven Canals, cocreador de la ficció juntament amb Murphy, a la revista Variety. El comiat, igual que tota la sèrie, es mostra tan agredolç com optimista en aquest cant al dret de tothom, sigui quina sigui la seva raça, classe, gènere, identitat o orientació sexual, a viure lliures i iguals.

Fátima Elidrissi
Fátima Elidrissi Feito. Periodista freelance. Doble llicenciada en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la Universitat Carles III de Madrid, actualment col·labora amb ‘El Mundo’ i ‘The Objective’. Les seves passions són la televisió, el cinema, la literatura i el teatre, encara que els seus interessos i el seu treball també l’han portat a escriure sobre comunicació i mitjans, música, tendències i el que calgui.