Al capdavant de “Nadie al volante” des del passat 1 de març, Patricia Conde (Valladolid, 1979) torna a demostrar a la sèrie la seva facilitat per a la comèdia. Parlem amb l’actriu sobre aquesta producció original de Movistar+ en col·laboració amb Globomedia (THE MEDIAPRO STUDIO), que reprodueix el dia a dia d’un programa de televisió que acull diferents convidats. Conde, que interpreta la directora i presentadora del programa, repassa en aquesta entrevista la seva imparable i variada carrera, valora el decisiu paper que la seva família ha tingut a la seva vida i es reconeix com una gran tímida.
Després de tants anys a la televisió, et va sorprendre un projecte com “Nadie al volante”?
El que sí que em va sorprendre és que Movistar+ el fitxés amb tanta rapidesa. Has de tenir en compte que jo ja coneixia la sèrie des de fa temps, que ja estava immersa a “Nadie al volante” des de molt abans que comencés a rodar-se. Ha estat la primera vegada que he estat en un projecte des de la fase de creació.
És una sèrie dirigida per Ángel Cotobal, basada en fets reals, encara que convenientment ficcionats, distorsionats i portats cap al riure? En aquest sentit, estàs molt ben acompanyada de cracks de l’humor com Mireia Portas, Esteban Navarro, Rebeca Plaza i Ismael Fritschi.
No deixem d’explicar el que passa en una redacció d’un programa de tele, i jo interpreto una directora i presentadora basada en històries i en anècdotes que fins i tot he viscut realment. Per exemple, el tema de la censura i dels acudits que pots o no pots fer. Al capítol amb Irene Villa parlem dels límits de l’humor. És un gran tema, el dels ofesos i el dels opinòlegs que s’indignen amb tot. És una cosa nova. No estàvem acostumats a aquest recent corrent de censura que ha provocat incidents molt desagradables a alguns companys. Al final, importen més una col·lecció de tuits que allò que digui un jutge. D’altra banda, a “Nadie al volante” es parla d’assumptes més divertits com són els capritxos i les rareses dels convidats als programes. I és que n’hi ha cada un…
Per “Nadie al volante” ja han passat Mariló Montero, Carlos Sobera, Bárbara Rey, Miguel Maldonado, Anna Simón, Twin Melody, Irene Villa, Jaime Cantizano i Susi Caramelo.
I ja els coneixia a gairebé tots, menys a les Twin Melody. De fet, vam haver de buscar qui eren. L’interessant és aquest contrast entre alguns convidats d’una certa edat i dues noies tan joves com les Twin Melody. Carlos Sobera és amic des de fa anys. És molt majete, un bon paio i un gran company. A Susi Caramelo li tinc molt d’afecte. I Mariló Montero va estar molt a favor d’obra, sense cap problema per riure’s d’ella mateixa. Riure’s d’un mateix és terapèutic. L’humor és un mecanisme de defensa, una manera de veure la vida.
Quan et vas adonar que tenies aquesta facilitat per a la comèdia, per fer riure els altres, per provocar bon rotllo i dissipar la tristesa? Ja de nena?
Crec que els que ens dediquem a l’humor professionalment ho portem als gens. De petita, no t’adones encara, però és una cosa que ja hi és allà. Hi ha l’origen de la teva carrera, d’un futur que potser no et portarà a ser astronauta. Jo era la que imitava la professora i la que sempre estava al despatx del director. I la que explicava quatre acudits mentre dinàvem a casa, i els meus pares es partien de riure. Cal recordar que molts de nosaltres som uns grans tímids, i que no ens fa vergonya disfressar-nos d’altres personatges, però, després, en la intimitat, en cercles més petits, som més tallats, reservats i prudents. Jo m’amago al darrere d’un guió.
A banda ¡ de presentar infinitat de programes, com el mític “Sé lo que hicisteis…” (laSexta) o “Wifileaks” (#0/Movistar+), tots dos amb el teu company Ángel Martín, has participat a moltes sèries, com ara “BuenAgente” (laSexta) o “Gym Tony” (Cuatro), però tinc feblesa per aquesta Brigitte Bardot a la qual vas donar vida a “Velvet Colección” (Movistar+).
Me’n alegro, i això que competia per a aquest paper amb una actriu francesa. Quins nervis fins que ho vaig aconseguir! Per aquesta època, m’anava de viatge a les Maldives, però vaig decidir anul·lar-ho. Les Maldives sempre hi seran allà. I la Brigitte Bardot, no. Em vaig sentir molt afalagada d’interpretar una actriu tan mítica, tan icònica. I, de pas, vaig rescatar les meves classes de francès. Segur que la meva professora de francès es va sentir orgullosa de mi.
Perfeccionista i disciplinada, són dos adjectius que et definirien?
Bé, dins del perfeccionisme també pot haver-hi una mica de caos. En el terreny físic, sí que m’agrada anar impecable, encara que sigui amb uns texans o una dessuadora. Però sempre ben pentinada, neta i fent bona olor! És cert que m’agrada fer bé la meva feina i perfectament coordinada amb els meus companys. Cal no oblidar que tinc una disciplina militar que em ve de família. El fet de venir d’una família de militars m’ha donat, per exemple, un gran control mental, que és bàsic a l’hora de dir el teu text, de deixar anar un somriure a temps i de fer la teva part del xou. Soc més disciplinada que perfeccionista, però, de fet, una cosa porta a l’altra. La comèdia és una cosa molt seriosa, i té la seva tècnica i el seu tempo. És molt complicada, molt més que el drama.
Estàs d’acord, llavors, que, dins de tot gran còmic, hi ha un gran actor dramàtic?
Per descomptat!
Li falten hores al teu dia?
Com a tothom. El que sí que tinc clar és que, a partir de les cinc, quan recullo el nen de l’escola, s’acaba la meva jornada laboral i em dedico a ell: futbol, bany, sopar, el que toqui. També veiem junts sèries i pel·lis. Per sort, he pogut compaginar la meva professió amb tenir temps i qualitat de vida per dedicar-los-hi al meu fill. No faig molt esport, però tingues en compte que, segons els estudis, 100 riallades equivalen a entre 10 i 15 minuts de bicicleta estàtica. Com deia abans, si la gent conegués els beneficis del riure, no estaria tan amargada. És una qüestió d’actitud. Necessito envoltar-me de persones simpàtiques, com Joaquín Reyes o Raúl Cimas, amb ells he plorat de riure.
Per cert, s’acaben de lliurar els Oscars. Tenies les teves pel·lícules preferides?
Doncs aquests any he estat molt desconnectada dels Oscars i de les pel·lícules nominades. A d’altres edicions ho havia seguit amb més il·lusió. He vist algun resum de la gala, algunes fotos d’estrelles com Brad Pitt, i he notat aquest camí cap a la normalització, cap al que era abans la cerimònia dels Oscars, i les cerimònies de premis en general.
Ets molt cinèfila?
No soc una cinèfila de pel·lícules iranianes en versió original, però sí que m’encanta el cinema comercial. Per exemple, “La vida de Brian” (1979), dels Monty Python. I si a la tele posen “Allò que el vent s’endugué” (1939), me la torno a empassar sencera, amb anuncis inclosos. Me’n recordo que, la primera vegada que la vaig veure, li vaig preguntar a la meva mare què era la Guerra de Secessió. Altres pelis que m’agraden? “Gangs of New York” (2002), d’Scorsese, amb Leonardo DiCaprio, Cameron Diaz i Daniel Day-Lewis. M’agrada el cinema de Tarantino i també el de Roberto Benigni. Soc molt eclèctica. Un dia veig una pel·li bèl·lica, i a l’altre, una de Disney. Soc fan de “Moulin Rouge” (2001) i de les comèdies romàntiques. Hi ha un gènere pel qual tinc feblesa, el gènere de les catàstrofes i els desastres, mediambientals i de tota mena, com “Terratrèmol” (1974) o “El colós en flames” (1974). De petita, el meu pare sempre em deia que tot era mentida, que, al darrere d’aquesta escena tan impressionant que estava veient, hi havia un director o uns actors que feien uns personatges. Gràcies als meus pares vaig començar a conèixer com funciona això del cinema. Amb el meu fill veig pel·lícules com “Allibereu Willy!” (1993) i “Qui ha enredat en Roger Rabbit?” (1988).
I sèries? Alguna preferida, actual o clàssica?
Ja convertida en un clàssic, “The Office”. I puc veure “Joc de Trons” una vegada i una altra. M’agraden les sèries on cada capítol és com una pel·lícula. Entre les meves preferències també hi ha els documentals, de la natura o d’assassins en sèrie. Hi ha dins meu una gran criminòloga (riu). Em fascina el comportament humà i em sorprèn la quantitat de gent dolenta que hi ha al món. Del que sí que estic completament desconnectada és dels realities i dels programes del cor. No m’interessen. Prefereixo conèixer la història d’un cabró com Jeffrey Epstein a través d’un documental.
Com has portat la popularitat o el no anonimat? Ho comentava abans, soc molt tímida, i, fora del cinema, el teatre o la tele, no m’agrada que em mirin. Soc prudent i tímida des que vaig néixer, i així em moriré. Davant de les càmeres o en un escenari dono el millor de mi, però, després, necessito la meva privacitat. Quan, als 19 anys, vaig començar a ser coneguda gràcies a “El Informal” (Telecinco), els meus pares ja m’ho van advertir: “Bonica, prepara’t per el pitjor de la fama”. Fins aleshores, jo només era una noia de Valladolid que portava una vida molt tranquil·la de model i que volia fer pel·lícules com “La Màscara” (1994). Ara bé, quan vaig a un restaurant, em poso d’esquena a la gent, per evitar que em facin fotos mentre estic menjant. Estic encantada amb l’anonimat que et donen les màscares.
